Tres lliçons a propòsit d'Antònia Font

1. Ciutadana: Divendres vaig assistir a un concert d'Antònia Font a Lliçà d'Amunt, bonica població del Vallès Oriental d'uns 14.000 habitants. El concert es feia a l'Ateneu L'Aliança, bonic local multiús en forma de teatret, però ben acondicionat per acollir un concert de rock -és a dir, públic dempeus i barra de bar-, amb un aforament més que digne (800 persones, segons el web de l'ASACC). És a dir, exactament el mateix que, a data d'avui, no tenim a Tarragona. Tarragona, capital de província, demarcació o el que sigui, amb una població deu cops superior, no té un local com aquest. Benvinguda sigui, si Déu vol, la Capsa Jove a l'antiga Tabacalera, que ens permetrà col·locar-nos al nivell que molts pobles de menys de 20.000 habitants ja gaudeixen des de fa anys: la possibilitat de programar concerts d'aforament mitjà durant l'hivern. Que consti, però, que la Capsa Jove serà més petita que l'Aliança de Lliçà d'Amunt, i que consti també que aquest local històric va nèixer el 1926 gràcies a la iniciativa privada. Reflexionem-hi.

 Antònia Font a Llicà d'Amunt. Foto "robada" del facebook d'Ariadna.

2. Artística: Habitualment es diu que tal o qual grup o artista "presenten" disc, tot i que no és inhabitual que, a l'hora de la veritat, no toquin tots i cadascun dels temes del mateix, especialment quan ja tenen al darrera una trajectòria mínimament dilatada. Fins i tot n'hi ha que toquen el single i un parell més del nou disc i després passen a jugar sobre segur, repassant els èxits pretèrits. Antònia Font no. Presentaven Lamparetes i ho van fer. Literalment. Cançó a cançó, una darrera l'altra, exactament en el mateix ordre en què es poden sentir al CD. I, quan van acabar, llavors sí, van recuperar altres cançons dels discos anteriors, per acabar, de forma inevitable amb "Wa Yeah". Aquest modus operandi no va convèncer tothom -i la veritat és que la segona meitat de Lamparetes fluixeja una mica-, però no es pot negar que és coherent. I honest. I valent, si m'apuren. Totes elles, qualitats contrastades si parlem d'Antònia Font.

Pau Debon, entrevistat pel Quarts de Nou al local d'assaig del grup.

3. Artístico-logística. El 2006 el Quarts de Nou, el programa d'informació castellera del 33 del qual n'era subdirector, incloïa cada setmana una entrevista a un personatge més o menys popular que explicava la seva relació amb els castells. La secció s'havia convertit ràpidament en la més odiada pels espectadors castellers, que consideraven que era una pèrdua de minutatge. En tot cas, a l'octubre vam fer un programa des de Mallorca i, lògicament, vam buscar algun entrevistat d'allà. Vam contactar amb Antònia Font, que acabaven d'editar Batiskafo Katiuskas. Pau Debon, el cantant, va acceptar de ser entrevistat i vam quedar amb ell en un poblet de l'interior, que era on tenien el local d'assaig. Debon va estar molt amable i l'entrevista, com ens passava sovint, va resultar força interessant... però no des del punt de vista casteller. En tot cas, algunes de les preguntes ens les va respondre al local d'assaig mateix: un local minúscul, sense cap mena de ventilació, sense gaire aïllament acústic (sentíem perfectament la jovenalla heavy que tocava al costat)... En definitiva, un local igual de dolent (o pitjor) que els que havia assajat jo al llarg de la meva "carrera" musical. Uns tios que ja havien editat cinc discos, amb un èxit de públic notable i un èxit de crítica encara superior! Em va impressionar doblement: perquè continuessin assajant on sempre i perquè d'un local tan modest n'hagués sortit una obra tan excel·lent. Si hi ha talent, la resta és secundari...