El còmic Marvel més indispensable?

"Si has de comprar un sol còmic de Marvel, que sigui aquest." Això deia la publicitat de Panini respecte el mega-volum (més de 600 pàgines!) La Imposible Patrulla-X, i, per una vegada a la vida, la publicitat podria ser certa. El volum, aparegut aquest mes d'abril, inclou una trentena de còmics publicats entre el 1975 i el 1979, que van suposar la refundació / renovació dels X-Men (traduïts aquí com "Patrulla-X"). Certament, es pot argumentar que, dins dels còmics Marvel, formen el corpus més trascendent juntament amb els anys de creació d'aquest univers superheroic per part d'Stan Lee i Jack Kirby, i amb l'avantatge que han envellit millor i són molt més disfrutables per un públic actual.

De fet, els X-Men havien nascut deu anys enrere de la mà de Lee i Kirby i formaven part del "paquet" de la gènesi de Marvel (juntament amb els 4 Fantàstics, Spiderman, Avengers i la resta), però sempre havien estat una mica el germanet pobre, fins a l'extrem que la sèrie va acabar reapareixent. El 1975, però, es decideix ressuscitar la capçalera, però amb un repartiment molt renovat: nous personatges que conformen uns X-Men internacionals i molt més atractius. El responsable primer del canvi és Len Wein, però de seguida el seu ajudant, un joveníssim Chris Claremont, assumeix els guions dels còmics. Claremont és l'home clau, que escriurà les aventures dels mutants durant anys i anys. En un primer moment, compta, a més, amb un dibuixant absolutament motivat i participatiu com Dave Cockrum.

Un parell d'anys més tard, Cockrum marxa, però la cosa millora. Entra John Byrne: dibuixant excel·lent, però, a més, s'implica encara més que el seu predecessor, fins a l'extrem que aviat signa també com a "coargumentista". El llarguíssim cicle amb què Byrne arrenca la seva arrencada en la sèrie és una aventura absolutament trepidant, en què els X-Men s'enfronten primer a Magneto -l'enemic principal dels herois ja en la primera etapa- i després, sense descans, viatgen (no per plaer) per la Terra Salvatge -una zona de l'Antàrtida que s'ha mantingut dins l'era prehistòrica, dinousaures inclosos-, el Japó i el Canadà. I mentre els fan superar els perills corresponents, Claremont i Byrne encara tenen temps d'anar moldejant els seus personatges, dotant-los de profunditat (atenció a la reacció de Cíclope a la suposada mort de la seva xicota, o com Lobezno va guanyant en complexitat).

Com totes les grans parelles creatives (vegi's Lennon i McCartney), Claremont i Byrne van acabar separant-se de males maneres el 1981. El dibuixant va marxar per poder ser un autor complert, meravellant a Els 4 Fantàstics i Alpha Flight -el grup de superherois canadenc que havia creat, justament, com a oponents als X-Men-. Claremont va continuar al capdavant dels X-Men i va mantenir la màgia, amb l'ajut d'altres dibuixants excel·lents com un retornat Dave Cockrum, Paul Smith, John Romita Jr o Marc Silvestri. Al llarg de tots els 80, X-Men va ser la capçalera principal de Marvel, i es convertia en una franquícia amb l'aparició de nous títols derivats: els Nous Mutants, Factor X, Excalibur...

La febre mutant, però, va fer que Claremont i els seus X-Men acabessin morint d'èxit. Va arribar el moment que el guionista ja no podia (o no sabia) donar respostes coherents a les preguntes que ell mateix havia plantejat i, a causa del creixement, la franquícia escapava cada cop més a les seves mans. A principis dels 90, amb la Marvel entregada a una nova generació de dibuixants "espectaculars" -però que no sabien explicar històries-, jo em vaig desenganxar dels còmics de l'entorn X-Men, i des de llavors només hi he fet incursions esporàdiques...

Doble pàgina de Byrne.

Per tant, si només pots comprar un còmic Marvel, ha de ser aquest, com deia la publicitat? Sí i no. Sí, pel que ja he exposat. No, perquè el volum que ha sortit a la venda, i al que es referia a l'anunci, tot i ser massiu, no és complet. Segons els meus càlculs, queda encara tot un segon volum del tàndem Claremont / Byrne, amb aventures genials com la dramàtica saga de Fènix fosca o aquella amb que pràcticament es van acomiadar, "Dies del futur passat", una meravella absoluta en només dos episodis. De manera que comprar aquest segon volum és tan indespensable com el primer. I, després, qui es resistirà a comprar-ne un o dos més? Jo no...