Glòria incerta... i incomplerta

En els últims anys s'ha convertit en un tòpic -si més no, entre els opinadors de La Vanguardia- referir-se a Incerta glòria, de Joan Sales, com "la millor novel·la sobre la Guerra Civil Espanyola", fins a l'extrem que tenia certa curiositat per comprovar-ho personalment. El fet que aquest any se celebrés el centenari de l'escriptor barceloní i que, sense que sapigués ben bé d'on havia sortit, a casa meva hi hagués un exemplar, em van acabar de decidir.

Realment ha valgut la pena. No entraré en si és o no la millor novel·lar sobre el conflicte del 1936-39 -no tinc criteri-, però certament és una aproximació molt, molt interessant, que té a més la virtut de traspuar la veritat de qui ha viscut el que explica. Així, la narració transcorre entre el front d'Aragó (llargues temporades d'inactivitat trencades per esclats violents) i la Barcelona de la reraguarda (vida quotidiana, racionament i bombardejos). Especialment interessant -perquè potser no és habitual- és el retrat humà dels combatents, figures gens heroiques però dignes.

 Joan Sales (1912-1983), com els seus personatges, va lluitar a l'exèrcit republicà.

Ideològicament també és molt interessant, reflectint el punt de vista del seu autor. Els protagonistes (com Sales) estan adscrits clarament al bàndol republicà -o, per dir-ho més exactament, al bàndol perdedor-, però se'ns en dóna una visió força matisada i no gaire complaent. Hi ha també una complexitat contradictòria en molts personatges: la filla de l'anarquista de pedra picada decideix batejar-se en la clandestinitat, mentre que el seminarista lluita com a sanitari a l'exèrcit popular. Fins i tot trobem una certa ambivalència que queda reflectida en dues frases de Juli Soleràs, l'únic dels protagonistes que en cap moment és narrador directe, dues bromes carregades de raó. Primer, quan diu que hi ha tanta gent passant-se d'un bàndol a l'altre que si la guerra dura molt al final tothom haurà canviat de bàndol. I la segona, encara més aguda, quan diu que probablement el millor fora que els dos fronts s'unissin contra les dues reraguardes.

Tot i això, la meva sensació en acabar va ser que no havia captat, ni de llarg, tot el significat del llibre, especialment pel que fa a la seva part, diguem-ne "filosòfica". Ja que Incerta glòria no és només una novel·la sobre la guerra, sinó més aviat una novel·la sobre la condició humana. M'estava plantejant fins i tot si no valdria la pena fer una segona lectura quan, buscant informació per la xarxa, llegeixo que la versió definitiva de la novel·la (sense censura) té quatre parts. L'edició que he llegit només en té tres. Sembla, doncs, que la segona lectura serà obligada.