La construcció dels relats històrics nacionals

El vaig comprar per Sant Jordi -em va cridar l'atenció en una de les parades de la Rambla de Tarragona, malgrat que no n'havia sentit res- i l'he devorat en pocs dies, amb gran plaer: La invención del pasado. Verdad y ficción en la historia de España, de l'historiador gallec Miguel-Anxo Murado. El llibre ha anat fins i tot més enllà de les meves expectatives: si fa no fa, tots sabem (o intuïm) que la "història", qualsevol història nacional, està convenientment maquillada, que la memòria és sel·lectiva i que tots escollim la manera més favorable per construir el relat del nostre passat.

Però Murado fins i tot va més enllà i fa una esmena a la història com a ciència que en alguns moments sembla total. No és tan sols que hi hagi manipulacions interessades, és que directament, quan parlem del passat no podem parlar de "fets", perquè mai poden ser comprovats objectivament. Pel que fa a la major part de la nostra història, ni tan sols disposem de fonts realment fiables, presencials, que ens expliquin què és el que realment va passar en aquell moment. Així, per exemple, es pot qüestionar amb tota contundència que la invasió islàmica de la península tingués lloc el 711, que es resolés en una sola batalla decisiva, i fins i tot que fos ben bé una invasió militar. I això només és un exemple!

Murado va desmuntant els diferents elements que han intervingut per configurar el relat històric: les fonts, que sovint no són contemporànies als fets; el mal ús d'obres literàries com El Cantar del Mío Cid o el mateix Quixot com si descrivissin una realitat i no una ficció; el paper de la pintura de temàtica històrica en la definició d'unes imatges concretes; les "reliquies" i objectes que ens han arribat del passat, així com els edificis; i, lògicament, també la intencionalitat política dels qui han definit la història en cada moment... Tot això ha definit una història plena de mites, falsetats o afirmacions simplement indemostrables, que sovint la història acadèmica ha acabat refutant però que en canvi es continuen reproduïnt en llibres de divulgació, textos escolars i les visions que es traslladen al cinema o la televisió.

Em sembla especialment interessant el fet que l'autor no té (o no explicita) una intencionalitat política en la seva denúncia de com s'ha construït aquesta falsa història d'Espanya. En aquest sentit, deixa molt clar que les mateixes crítiques es poden fer a qualsevol altra història nacional (és molt interessant quan demostra que les històries d'Espanya, França i Anglaterra reprodueixen un mateix esquema). Hem de suposar que si ho exemplifica en la història espanyola és, sobretot, perquè tant el lector com ell mateix hi estan més familiaritzats.

Sent història d'Espanya es tracta, lògicament, d'una història d'Espanya de matriu castellana, una visió romàntica que encaixa perfectament amb el discurs de Rajoy que Espanya és "la nació més antiga d'Europa". I és una llàstima en aquest sentit que no disposem d'un text equivalent (almenys jo no el conec) que destripi com s'ha confeccionat la història de Catalunya, des del suposat primer parlament d'Europa al 1714. Sens dubte, seria un material interessant en el moment en què ens trobem.