dissabte, 13 d’octubre de 2012

Concurs de Castells: competició, joc, festa i capitalitat


        (El passat 1 d'octubre l'organització del Concurs de Castells em va convidar a fer una xerrada a la fàbrica Damm de Barcelona. El desenvolupament i resultat d'aquesta primera edició doble del Concurs m'ha refermat en les idees que vaig apuntar al text. Per això, n'he recuperat les notes, amb alguna petita modificació i/o actualització -com els temps verbals del darrer paràgraf- i ho penjo aquí, com a contribució als debats de fons sobre el Concurs.)

       El Concurs de Castells és una actuació castellera única, especial, singular i fins i tot anòmala. Aquesta anomalia es fonamenta en una sèrie de factors que el diferencien de la resta d’actuacions: el seu desenvolupament està regulat per una normativa escrita; els dubtes res resolen pel veredicte d'un jurat; i els castells aconseguits equivalen a una puntuació, i la puntuació final determina un resultat en forma de classificació (primer, segon, tercer...). A més, l'ambientació també és diferent: recinte tancat, separació entre el públic i els castellers (relativa), es paga entrada, comportaments del públic pròxims a l’espectacle esportiu, etc. 

En general, allò que diferencia el concurs d’una actuació “normal” és la manera com s’articula la competició castellera. En una actuació qualsevol, la competició castellera és subtil, té un punt esotèric que només els “iniciats” saben interpretar. No n’hi ha prou amb saber qui ha fet el millor castell, cal tenir en compte què havien fet abans, quin era el programa de cada colla, el desenvolupament de la pròpia diada... La pregunta “però qui ha guanyat?” no sempre té una resposta evident, sovint perquè la pregunta és incorrecta: potser no hi ha cap guanyador, o guanyen tots, o ni tan sols hi havia competició. El Concurs simplifica aquesta competició, la fa entenedora per tothom i molt més atractiva.

En bona mesura per això, el Concurs es converteix en l’espectacle casteller que suscita més interès, que atreu més públic, però alhora també és el que atreu més castellers a les colles. I, conseqüentment, una oportunitat d’or per aconseguir els millors castells possibles. Al cap i a la fi es tracta d’això. Recordo que ja fa anys el Francesc Piñas, membre destacat de la Colla Vella, deia que ell inicialment no era gaire partidari del Concurs, però que amb el pas del temps havia arribat a la conclusió que, per exemple, sense Concurs la seva colla difícilment hauria fet el tres de deu. O, com va dir el cap de colla dels Bordegassos –més de 20 anys sense participar en el Concurs!- en acabar la jornada de dissabte: “Aquesta plaça ajuda a descarregar castells.”

 Eufòria bordegassa a Tarragona.

Donat que, com he dit, és una actuació anòmala, i que aquesta anomalia es fonamenta sobretot en la manera com es configura la competició castellera, el Concurs pot suscitar dues reaccions extremes i que, al meu entendre, són equivocades.

La primera consisteix a creure que totes les actuacions castellers són o haurien de ser com el Concurs. L’error és que no ens explica la realitat, començant pel fet que la immensa majoria d’actuacions castelleres no són competitives. No podem forçar la realitat perquè encaixi en un esquema preconcebut.  La versió més sofisticada de la “temptació concursil” consisteix a reconèixer que les diades no són com un Concurs, però que aquest és el problema, ja que el desitjable seria que sí ho fossin. És a dir, el que el món casteller necessita és més competició explícita. Deixant de banda que no és el que volen la majoria de castellers, un canvi com aquest s’ha de justificar per la seva necessitat, que ara mateix no veig per enlloc.  La meva sensació, a més, és que no funcionaria: si cada actuació fos com un Concurs, la pressió seria excessiva per unes colles que són amateurs. La gràcia és justament que la llibertat de les colles de modular el grau de competició que volen assumir és absoluta, fins a l’extrem que fins i tot són lliures de no anar al Concurs. I no passa res. 

La segona reacció extrema consisteix a pensar que com que el Concurs no funciona com les actuacions normals (simplifica en excés, dóna una imatge equivocada del que som), se’l considera poc més o menys que una aberració que no hauria d’existir. Portada a l’extrem, aquesta posició fins i tot arriba a negar la pròpia competició castellera (la qual cosa sí és una aberració!). 

És cert que el Concurs és una anomalia o una excepció. També ho és que transmet una imatge esbiaixada del fet casteller, que és molt més complex. Però és el que passa amb qualsevol simplificació. Hi hem de renunciar? Hem de renunciar a tot allò que de positiu ens aporta? Queda clar que la resposta és que no, que a la balança pesa molt més allò positiu que allò negatiu. I això no ho dic jo, sinó que ho diuen les colles castelleres. Ho van dir les 32 colles castelleres que van acceptar la invitació de l’organització (contra només una que la va rebutjar). 

El comportament del públic és un altre dels elements que diferencien el Concurs d'una actuació "normal".

Malgrat això, hi haurà qui pensarà que la majoria poden estar equivocats, que poden estar enlluernats per la potència mediàtica del Concurs i que, al cap i a la fi, es venen per un plat de llenties. És una concepció purista, sacralitzadora. Evidentment, respectable (excepte quan fa servir arguments falsos, com ara els dels famosos “intents suïcides”). El que jo proposo, però, és desdramatitzar la qüestió, treure-li transcendència.  

El primer és constatar que els concursos -o els rànquings- es donen en altres àrees de l’activitat humana sense que això suposi cap daltabaix moral. Concursos literaris, concursos musicals... posen en qüestió què és la literatura o la música? Fixem-nos que a més sovint són disciplines en què l’objectivació és infinitament més difícil que en els castells. Quan llegeixo una llista dels 100 millors discos de jazz, amb quin criteri s’ha fet? Al cap i a la fi, no és més objectiu, més contrastable, que els Castellers de Vilafranca són la millor colla que “My kind of blue” de Miles Davis el millor disc de jazz de la història? La llista representa fidelment la realitat del jazz? I, d’altra banda, l’existència d’aquesta llista suposa una corrupció de la música jazz, l’afecta negativament? O, pel contrari, n'ajuda a la difusió? No tinc la sensació que al món del jazz el gran debat de fons sigui si es poden fer llistes o premis... 

Segon, continuant amb aquesta línia de desdramatització, proposo que ens plantegem el Concurs com un joc, i en concret un joc de rol. Per un dia, cada dos anys, juguem segons unes normes i uns conceptes determinats que són diferents als habituals. Per dir-ho clarament: juguem a què passaria si els castells fossin un esport. Fem aquest joc, el disfrutem, mirem de treure-li el màxim rendiment, i després tornem a la normalitat. Perquè si el Concurs fos la norma i no l’excepció, segurament no funcionaria. 

Els antropòlegs i folkloristes expliquen que en realitat, la pròpia festa (i això és molt clar sobretot en el carnaval) és una mena de subversió de la realitat quotidiana, és un moment en què les normes  se subverteixen, sovint s’inverteixen, durant un període molt limitat de temps, per després tornar a la normalitat. Potser el Concurs també fa una mica aquesta funció...  Si acceptem l’analogia carnavalesca, podem dir que pel Concurs els castells es disfressen d’esport. I quan ens disfressem justament fem i disfrutem d’allò que no faríem en el dia a dia. Un exemple clar serien certes actituds del públic que es donen al Concurs i que de cap manera serien acceptades en una plaça “normal”. 

Ara el Concurs creix, i creix de la manera correcta. A vegades s’havia proposat que passés a celebrar-se cada any: no és casualitat que les colles reaccionessin amb fredor. Massa estrès competitiu. El creixement, en canvi, s’ha fet ampliant el nombre de colles participants. La forma no canvia: el concurs no s’assembla més a les actuacions normals, no abandona la puntuació, el reglament o la classificació. Però sí que canvia o es modula el discurs: aquest darrer any hem sentit a parlar sobretot de “la gran festa” dels castells. Passar de 12-14 colles a 32 no és innocu, dilueix una mica la lluita pel podi perquè augmenta els punts d’interès. És justament el contrari del que també s’havia proposat algun cop: reduir el Concurs a les cinc o sis colles que realment “competeixen”.

Parèntesi: felicitacions a les colles tarragonines per la proposta d’ampliació a dos dies, i especialment als Xiquets del Serrallo i els Castellers de Sant Pere i Sant Pau. És de justícia agrair-lis aquest gest. 

I això enllaça amb el darrer tema que volia tocar: què suposa el Concurs per a Tarragona. En primer lloc, és una peça imprescindible i fonamental del que seria la Tarragona castellera, jo m’atreveixo a dir que tant com Sant Magí, o Santa Tecla, o el pilar caminant. Ara mateix, podem dir que el Concurs de Castells forma part del patrimoni immaterial tarragoní, forma part de la identitat de la ciutat. Per tant, quan es plantegen debats com ara si s’ha de treure de la plaça de toros, i ja no diguem quan parlem de treure el concurs de Tarragona, s’ha de tenir en compte també aquesta dimensió patrimonial. Perquè a vegades veiem el Concurs com si fos una cosa artificiosa, però cal recordar que és més antic que la majoria d’actuacions castelleres de festa major que se celebren a Catalunya (i això agafant només el Concurs ininterromput des del 1980). Poca broma.

La plaça de toros de Tarragona, un espai difícilment millorable per un Concurs casteller.

A més el Concurs es important per Tarragona perquè lliga amb un dels principals problemes identitaris de la ciutat, que és la capitalitat. Tarragona es creu capital, i és cert que té una capitalitat històrica i té una capitalitat administrativa, però és una capitalitat una mica acomplexada i qüestionada. Potser perquè hi ha una consciència que el territori del que és capital són almenys dos territoris ben diferenciats. També perquè té al costat una ciutat que li pot competir cara a cara en molts àmbits. I jo crec que en general els tarragonins sabem que Tarragona no ha sabut exercir de veritable capital.

Un dels pocs àmbits en què sí que hi ha hagut una voluntat continuada d’exercir capitalitat és aquest, el casteller. Curiosament un àmbit que no té res a veure amb límits o designacions administratives. Un àmbit en què la capitalitat no et ve donada des de dalt, ni tampoc te la pots autoreclamar, sinó que te l’han de donar els altres. I això vol dir que són els altres que s’hi han de sentir acollits, s’hi han de sentir còmodes, com a casa, i per tant s’han de sentir identificats amb tu.

És una mica com el Concurs: ningú et pot obligar a participar-hi, tu has de tenir ganes. Per tot això, el més important de l’edició del 2012 no ha estat qui ha guanyat, ni quantes colles han fet castells de gamma extra, sinó que les colles que van participar dissabte –i molt especialment les que ho van fer per primer cop- sortissin de plaça dient: ens ha valgut la pena, ens ho hem passat molt bé, i d’aquí dos anys hem de repetir.