dijous, 27 de gener de 2011

Zombies, Dylan, Elvis i Cash

Tot i que sembla que ha decepcionat a alguns, la primera temporada de The Walking Dead finalitza amb els protagonistes enfrontats a un fort dilema: rendir-se a l'evidència aparent que no hi ha esperança pel món i acceptar una mort ràpida i sense patiment en forma de suicidi, o bé mantenir la fe en una miraculosa solució -de la que no en tenen cap indici- i continuar lluitant, assumint que el final que els espera probablement sigui patiment i dolor. Els personatges -bé, la majoria- escullen la segona opció i mentre enfilen els seus vehicles cap al desconegut el capítol -i la temporada- acaben mentre sona "Tomorrow is a long time", la cançó de Bob Dylan.

En principi, es tracta d'una cançó romàntica, en què el cantant lamenta l'espera llarguíssima fins retrobar l'amada. Però, és clar, en tant que reflecteix com un període de temps curt, un sol dia, pot esdevenir etern, encaixa bé amb la perspectiva dels supervivents de The Walking Dead: guanyen, potser, un sol dia, però en un dia poden passar moltes coses. Com diríem en català, qui dies passa anys empeny.

"Tomorrow is a long time" és una de les primeres cançons composades per Bob Dylan que, tot i això, no la inclouria en un disc seu fins el 1971. Abans, però, va ser objecte de moltes versions d'altres artistes. La primera, del recomanable duet folk canadenc Ian & Sylvia. La més famosa, però, segurament sigui la que Elvis Presley va enregistrar el 1966. Es tracta d'una peça molt peculiar en la discografia de Presley, i més tenint en compte que sorgeix de l'època més pobra, creativament parlant, del rei del rock. Podríem dir que el 1966 Presley pràcticament era un zombie musical, dedicat gairebé exclusivament a gravar pobres bandes sonores per les pobríssimes pel·lícules que protagonitzava.

Tot i això, durant les sessions per un àlbum de gospel -gènere que encara el motivava-, Presley va decidir atacar "Tomorrow is a long time". Era el primer cop que interpretava una cançó de Dylan, i el respecte que tenia per la lletra queda clar per la decisió d'interpretar-la íntegrament, de manera que, també per primer cop, una cançó seva superava els cinc minuts de durada. L'arranjament també té poc a veure amb el Presley més habitual: sobre una base de guitarres acústiques, percussió mínima i tocs subtils de dobro, Presley llueix amb una de les seves millors interpretacions vocals dels 60. No per res, Dylan ha dit algun cop que aquesta és la seva versió favorita de totes les que s'han fet del seu cançoner. I dir això no és poca cosa, perquè a Dylan l'ha versionat pràcticament tothom.



Tot i això, val a dir que la millor fusió entre ficció zombie i cançó folk ja l'havia aconseguit Zach Snyder fent servir "The man comes around", de Johnny Cash, en els títols de crèdit inicials d'El amanecer de los muertos. La peli -remake del clàssic de George A. Romero- seria candidata a millor exponent de la febre zombie dels darrers anys. La cançó és una de les darreres que va escriure Cash abans de la seva mort. Es basa en el llibre de l'Apocalipsi dels Evangelis i, lògicament, descriu la fi del món, de manera que ja resulta inquietant per ella mateixa. La juxtaposició amb les imatges (moltes d'elles reals) i efectes de so insertats per Snyder és simplement terrorífica. Jutgeu vosaltres mateixos... si us atreviu.

(He mirat d'insertar el clip de youtube, però sembla que en aquest cas no és possible. Haureu de clicar aquí).