Benvingut a casa

Diumenge al migdia arribo a casa després d'una setmana a Jordània. Des de la T1 del Prat agafo un bus fins a plaça Catalunya. Estic cansat, crec que tinc grip, vaig carregat amb la motxilla i fa, inesperadament, molta calor. Vaig fins a Urquinaona per agafar el metro cap a casa de Marta. En el moment de pujar al vagó, se m'avança una dona de mitjana edat, i, amb accent estranger, comença a preguntar cap a on va el tren. El problema és que bloqueja l'entrada i em deixa fora, sense poder pujar. Esticc cansat, estic de mala lluna i m'estic encabronant. "Senyora!", acabo migcridant. Finalment la dona -que aparentment s'havia equivocat de direcció-, se'n va i puc pujar al metro.

Un parell d'hores més tard me n'adono que no duc la cartera a la butxaca darrera dels meus pantalons, on sempre la porto. En un primer moment penso que la dec haver deixat en algun lloc, o que potser m'ha caigut. La busco. De sobte, recordo l'incident del metro. Recordo que, quan finalment va deixar-me pas, vaig mirar com sortia del vagó i, allà fora, hi havia una altra noia que no pujava al vagó.

Paradoxa: m'he passat una setmana en un país estranger, d'aquells que en diríem "en desenvolupament", amb una cultura i una religió molt diferent a la meva, sense tenir en cap moment la més mínima sensació d'inseguretat, i només un parell d'hores després d'aterrar a Catalunya em prenen la cartera. I, si voleu, arrodoneixo la paradoxa: m'han robat, segurament, unes estrangeres justament perquè devia fer pinta de turista.