Breus apunts jordans

Amb un retard notable (començo a dubtar de la sostenibilitat d'aquest blog), comento el viatge familiar a Jordània. Us estalvio una crònica pormenoritzada del viatge, ni tampoc escriuré una mena de guia turística amb valoracions d'hotels. Simplement, uns apunts personals.

- En primer lloc, el que tothom preguntava: tranquilitat total al país. Si s'estava forjant alguna mena de revolució popular a l'estil de Tunis o Egipte, la veritat és que nosaltres no ho vam notar. Fotografies del rei per tot arreu, fos per obligació o per devoció. Val a dir que, essent un país sense recursos naturals i amb una població que en les darreres dècades s'ha duplicat per l'entrada de refugiats palestins i iraquians, té menys índex d'atur que el nostre.

- Com a destinació turística, ideal: comoditat raonable, amabilitat i bon tracte de part dels jordans, menjar excel·lent, fàcil de moure's en anglès, cap sensació d'inseguretat... La veritat és que la sensació és d'un país al què un pot viatjar pel seu compte tranquilament.

- Des d'aquesta perspectiva, el viatge que vam fer nosaltres va ser un pèl massa organitzat, massa per turistes, massa d'anar de monument a monument sense veure el suficient del país real. En un viatge organitzat no viatges: et viatgen!

- Petra és una destinació d'aquelles que val la pena per ella mateixa. Però hi ha força més per veure, i vam marxar amb la sensació que encara n'hi havia més.

Surant al Mar Mort, en actitud clarament "des del sofà".

- L'exploració de les televisions àrabs als hotels va deixar-nos algunes sorpreses: aparentment, gran afició per les pel·lícules i sèries d'acció americanes, en combinació amb comèdies que semblaven l'equivalent local a Pajares i Esteso (sense "destape", és clar). Ah, i Paco Buyo fent de comentarista del Barça-Almería en una televisió àrab!

- I l'apunt musical. Pel que fa a l'escena local, predomini de les cançonetes d'aires tradicionals sobre bases electròniques, amb lletres presumiblement romàntiques segons es desprenia dels videoclips horteres i els pòsters a les botigues (recordo especialment un que era clavat-clavat a Bustamante). Penetració de la música occidental? Aparentment, mínima. I força sui generis. En la botiga de discos (i de DVDs pirates!) en què vaig veure una secció internacional més àmplia, bàsicament hi havia Julio Iglesias (i Enrique), Abba, Boney M, Spice Girls i Demis Roussos. I, com a gran aportació rock, Bryan Adams.

(Si voleu veure fotos del viatge, al meu facebook)