"Bruc" a Intereconomía

Un dels perills d'acabar la jornada amb una estona de "Punto Pelota" -opció que aquest any miro de dosificar al màxim- és que l'endemà, quan obres la tele, et pots trobar de sobte amb qualsevol dels altres programes d'Intereconomía (i és que, malgrat tot, "Punto Pelota" és, probablement l'espai més plural i menys tòxic de la cadena). Això és el que em va passar l'altre dia, quan a la meva pantalla va aparèixer un dels diferents programes-tertúlia en els que sempre, si fa no fa, hi ha els mateixos senyors, molt enfadats. I, és clar, m'hi vaig enganxar uns minuts.

Pel que sembla, parlaven de la "Llei Sinde", i un dels contertulians va elogiar l'actitud dialogant del president de l'Acadèmia del Cinema, Álex de la Iglesia. "Tot i que les seves pel·lícules deixen molt a desitjar", va puntualitzar ràpidament un altre. I a partir d'aquí la tertúlia se'n va anar cap al cinema espanyol. La tesi bàsica era que el cinema espanyol no té èxit perquè només es preocupa de coses que no interessen a la gent (per exemple, els republicans a la guerra civil) o de retratar la societat actual amb sordidesa. El més contudent va ser el "pájaro" aquell (no recordo el nom) que fa uns mesos va qualificar de "guarra" Marina Geli, que aquest cop es va quedar tan ample dient que el cinema espanyol era "repugnant". "Home, tampoc no es pot generalitzar tant", li va retreure un altre participant. I ell va matisar: "Bé, el 98%."

I seguidament -i això és el que em va semblar més interessant, i el motiu d'aquest post- es van dedicar a lloar Bruc, com un exemple de cinema "d'exaltació", positiu, i a més "que treu la seva temàtica del nostre passat". Bruc, per si no ho sabeu, és la pel·lícula debut de Daniel Benmayor, protagonitzada per Juan José Ballesta, i es basa en la llegenda del timbaler que va derrotar les tropes napoleòniques a Montserrat. Vaig anar a veure la pel·lícula i, tot i que no diré ni molt menys que "podria estar rodada pel mateix Ridley Scott" (Intereconomia dixit), sí que em va semblar que era una peli d'acció / aventures molt correcta. I que sí que, en aquest sentit, destacava en el panorama del cinema espanyol i català (a tot això, saben els d'Intereconomía que la versió original del film és en català?).

Glups! Coincideix el meu criteri amb el d'Intereconomía? Anem a pams. Certament, hi ha pocs episodis històrics que puguin exaltar els ànims del patriotisme espanyol com la Guerra de la Independència (Guerra del Francès en català políticament correcte): el 2 de Mayo, Agustina de Aragón i el setge de Saragossa, Curro Jiménez... És, per tant, comprensible, que els d'Intereconomía s'excitin pensant en el tamboriler. Passa, però, que no deuen haver vist la pel·lícula. O que no l'han entesa. Perquè, al meu entendre, un dels encerts de Bruc és que el tamboriler no és cap heroi patriota, sinó un jovenet superat per les circumstàncies que, simplement, lluita per la pròpia supervivència. Fins i tot la seva gesta, que se'ns presenta més aviat com un acte de desesperació, es converteix en una maledicció. No, Bruc no és Braveheart, ni tan sols Alatriste. A Bruc no hi ha, en aquest sentit, caspa.

No deixa de ser curiós com el tema de l'honor i la pàtria, en canvi, sí està ben present en el retrat del seu antagonista, l'oficial francès que li dóna caçera. Per això encara contrasta més que el tamboriler estigui desprovist de tota connotació política: ni tan sols es manifesta com espanyol (ni com a català, vaja). No s'embolcalla en cap bandera. Si de cas, lluita per la seva família, per la seva xicota, pels seus boscos. És possible que simplement sigui una estratègia comercial per part dels responsables del film: desposseint-lo d'atributs ideològics, pot ser adoptat igualment pels d'Intereconomía o pels Maulets de torn. És a dir, que tothom pot passar per caixa.

Però, fins i tot si és per aquest motiu, aplaudeixo aquesta desacralització del mite. I m'agrada pensar que s'acosta més al que devia passar en realitat.