Dos mesos en blanc

Més de dos mesos des de la darrera entrada... Un període llarg, massa llarg, que de ben segur algú atribuirà a la inactivitat pròpia de l'estiu. No ha estat ben bé així, ja que de fet agost i setembre han estat dos mesos de feina més aviat intensa, amb un parell de pauses vacacionals. Feina, doncs, a banda d'una escapada a Andorra, una visita exprés a París (per feina, altre cop) i una estada a Cadis molt i molt interessant que es va veure interrompuda fatalment. Per tant, un final d'estiu estrany, amb una Santa Tecla, també, molt estranya i no gaire viscuda (no hi havia massa ànims). Ah, i com un dels plats forts de les darreres setmanes, la boda del Joan i la Mònica, que mereixeria per ella mateixa tota una sèrie de posts. Sens dubte, la boda de l'any, mal que li pesi a Albert de Mònaco.

Dos mesos, en general, no gaire lluits, sense la lluminositat que habitualment aporta l'estiu. Potser perquè l'ambient no està per gaires alegries: a mi m'agrada ser més espectador que actor, però la crisi econòmica, de mica en mica, deixa de ser una cosa de la què parla el diari per convertir-se en una realitat tangible.

Sort que la vida des del sofà està feta de petites alegries... M'he revisionat, sencera, The Shield, inclosa la setena i darrera temporada, que finalment vaig trobar en DVD. He llegit amb plaer Juego de Tronos, de George R.R. Martin, mentre espero veure'n la versió televisiva, i avui mateix m'he acabat El poder del perro, de Dan Winslow. I he escoltat discos nous (Miles Kane) i antics (el David Bowie dels 70). I el millor, potser, ho he trobat a casa: l'excel·lent nivell de les diades castelleres tarragonines, tant Sant Magí com les Tecles, inimaginables fa uns quants anyets. Toca assaborir-ho, i més amb la perspectiva que la tendència continuarà sent a l'alça. Està bé que almenys alguna cosa funcioni...