dijous, 29 de juliol de 2010

El toro per les banyes

Només hi he anat un cop, als toros. Va ser el 2007, a la Monumental, en una corrida en la què, per cert, s'acomiadava de Barcelona Jesulín de Ubrique, si bé va ser el menys celebrat dels tres toreros que hi van participar. Hi vaig anar per feina, però alhora encuriosit. Vaig poder comprovar en directe que el patiment de l'animal no és discutible: marejat, amb ferides obertes per les que es va desagnant lentament, de manera que perdi forces i això possibiliti la faena, i, finalment, matat a espassa no sempre amb encert, la qual cosa pot fer que calguin diversos intents o, fins i tot, que se l'hagi de rematar d'un cop certer al cervell amb un petit punyal. El toro, literalment, estira la pota, fa uns darrers moviments autòmates -en realitat ja està mort- i raja sang. Molta sang.

Però també vaig poder experimentar el desenvolupament d'un ritual complex, atractiu en molts sentits, una coreografia en la què el torero flirteja amb el destí, amb tota una sèrie de moviments que són analitzats curosament pels aficionats entesos. Els toros (la fiesta) són cruels, però també són cultura. Aquesta dualitat probablement és la base de la fascinació que aquest espectacle ha exercit durant molt de temps, i el que fa que el debat sobre la seva prohibició hagi de ser -si realment volem tenir un debat ric- complex.


Jesulín a la Monumental; jo, de vermell, m'ho miro des de la barrera.

N'hi ha que ho tenen molt més clar: ni que siguin cultura, això no justifica el patiment a què se sotmet l'animal. Contraargument: els humans passem per la vida fent patir els animals, explotant-los en el nostre benefici sense cap mena de consideració i sense fer-nos gaires escarafalls. Imagino que la resposta seria que és precisament el caràcter d'espectacle dels toros, d'espectacle basat en el patiment de l'animal -tot i que penso que, més que la base, n'és un element inevitable; els danys colaterals, per dir-ho amb un cert cinisme-, el que els fa moralment inacceptables. És el fet que es gaudeixi d'aquest patiment el que provoca més rebuig, fins i tot més que el propi patiment que, ja ho he dit, és en bona mesura la norma de la nostra relació amb els animals.

Aquests dies he llegit sovint una frase atribuïda a diverses personalitats, entre elles Ghandi, que diu, més o menys, que el grau de civilització d'una cultura es mesura pel respecte que té als animals. Permeteu-me que ho dubti, si més no perquè he conegut força gent que estima els animals amb bojeria i es comporta com un/a fill/a de puta amb els seus congèneres. I l'actitud clarament fanàtica que sovint adopten els animalistes reforça aquesta impressió personal.

Val a dir, d'altra banda, que en la dicotomia civilització-barbàrie, la festa sempre estarà més a prop de la segona. La festa és, per definició, trencament de la norma, és perillosa, subversiva, i pot ser cruel. Molts dels que avui celebren la decisió del Parlament de Catalunya segurament no s'han parat a pensar que la lògica que hi ha darrera de la prohibició dels toros és -en part- la mateixa que inspira la normativa del foc de la Unió Europea que ha posat en perill els correfocs, per exemple.

Només hi he anat un cop, als toros. Sembla que no hi aniré mai més, si més no a casa. Uns senyors, obviant el fet que ja sóc grandet, ho han decidit per mí. Francament, hauria preferit poder decidir-ho jo mateix.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo avui a l'assaig també comentava que aquesta prohibició podria estar inspirada en la mateixa que la UE va posar el crit al cel amb els correfocs . El proper pas , podria ser una campanya contra els Castells . Intereconomia i companyia ja ens ataquen de manera ignorant quan veuen petits pujant dalt dels castells , i com bé saps , els mtjans espanyols parlen de nosaltres quan hi ha caigudes amb conseqüencies del nivell que sigui. Això del Parlament va nèixer per iniciativa popular , esperem que el proper cop que surtim a Telecinco no sigui per que a la UE ens assenyali amb el dit .

I jo també he anat a veure toros a Barna , de petit , arrossegat pel meu pare en una espècie de patriotisme local ( excepte el meu germà petit que es penedesenc , tots som nascuts a Ubrique!). Tampoc hi tornaré a anar perque a mi això, ni fu ni fa , però si hi torno a anar o no, serà perque ho decidiré jo .

j.torreño

Guillermo Soler ha dit...

Josep: Jo havia optat per no "mentar la bicha", però has captat el tema...
Per cert, després d'aquesta dada biogràfica que ens has donat, hi ha el perill que per les places se't conegui com "Josepet d'Ubrique" (perdó, no ho he pogut evitar).