dijous, 5 d’agost del 2010

La màgia d'Stax Records

Quan, el març de 2004, vaig passar unes horetes a Memphis, en ruta de costa a costa dels EUA -ah, aquells temps!-, tenia molt clares les prioritats. La primera, visitar Graceland, la casa d'Elvis, per motius culturals, friquis i sentimentals. No em va decebre, i la foto davant la tomba del Rei és una de les més preuades de la meva col·lecció. Però l'altra foto fonamental era a l'avinguda McLemore, davant un antic teatre reconvertit, a principis dels 60, en estudi de gravació i seu d'un dels segells discogràfics fonamentals de la dècada: Stax Records. Allà hi havien gravat, entre d'altres, Otis Redding, Sam & Dave, Booker T. & the MG's, Isaac Hayes i The Staple Singers, és a dir, una petita gran porció de la música popular negra. Ah, i Rufus Thomas!

El menda, davant les portes d'Stax

Tot i això, Stax és fascinant no només per la qualitat dels seus artistes, sinó per la història de l'empresa, creada per dos germans grans enmig d'un veïnat negre. En una de les ciutats més segregades racialment, a Stax treballaven conjuntament blancs i negres, artistes, músics, compositors, productors i oficinistes. Els veïns del barri van ser, en bona mesura, la "cantera" de la companyia, i la botiga de discos adjunta a l'estudi servia per detectar si una nova gravació funcionaria o no. Una companyia "artesanal" que arribaria a conquerir el món. Glups!

Aquesta història l'explica, magníficament, el documental Respect yourself. The Stax Records Story. Té la virtut que no només dóna veu als artistes, sinó també a la part empresarial de la companyia. És un documental estàndard: molt de material d'arxiu, testimonis a dojo... To bàsicament informatiu, però també capaç d'emocionar, per exemple, quan s'explica la mort d'Otis Redding, utilitzant com a fons la meravellosa interpretació d'"I've been loving you too long" al festival de Monterey. Només es troba a faltar més presència d'alguns dels pioners: per exemple, Carla Thomas; almenys tenim una gravació actual de William Bell cantant "You don't miss your water" acompanyant només de piano. Falten coses, segur (és Stax!), però no sobra gairebé res... Bé, no acabo de saber què hi pinta Bono, per allà, però només són uns 15 segons.


Otis a Monterey: fixeu-vos en els "Give it to me one more time" a partir del minut 2

A més, el documental s'ha editat en DVD acompanyat d'un segon disc que és tot un festí per l'Staxmaníac: un concert (gairebé) íntegre de la gira dels artistes de la companyia per Europa, el 1967. En concret, es tracta d'un concert a Oslo, davant una audiència que pràcticament no sabia res del soul de Memphis. I els noruecs, és clar, flipen. El set de Sam & Dave és especialment brutal. Tot i això, el show també és tot un tribut al talent de Booker T. & the MG's, la house band dels estudis Stax, que acompanyen als diferents artistes. Aquests quatre tipus (Booker T. a l'orgue, Steve Cropper a la guitarra, 'Duck' Dunn al baix i Al Jackson a la bateria) segurament van ser la veritable ànima d'Stax. Us deixo amb el seu immortal "Green onions".