dilluns, 13 de setembre de 2010

Pep vs. José

La veritat és que mai he estat molt-molt futbolero, ni tan sols com mon pare o mon germà, però els darrers dos anys sí que hi estic força enganxat. Està clar que en això hi ha influit el seguit d'èxits del Barça, així com l'excel·lent joc desplegat per l'equip. Però el meu renovat interès pel futbol no és purament per allò d'apuntar-me al cavall guanyador. A mi el que m'agraden són les històries, les bones històries, i l'"era Guardiola" està sent una narració extraordinària. Queda clar qui n'és l'heroi, no? Però val a dir que un bon heroi val tant com val el seu antagonista. I també està clar que Pep Guardiola ha trobat (o li hem trobat, ja que som tots nosaltres els qui construïm aquesta narració) l'antagonista perfecte, la seva nèmesi definitiva, capaç d'igualar la gesta del triplet.

Dos homes i un destí.

Per aquest motiu, aquesta temporada ha de ser apassionant, si fa no fa el capítol final d'una trilogia "galàctica" a l'alçada d'Star Wars. Un capítol final (de moment) que té com a plat fort l'enfrontament cara a cara, sense intermediaris, entre Pep i José. Si en les entregues anteriors van saltar espurnes, això no és res comparat amb el que tenim per endevant. La lluita serà simultània en tres fronts (Copa, Lliga i Champions), i contra un enemic que és al mateix temps col·lectiu (Reial Madrid) i individual (Mourinho).

Però és que, a més, des d'una òptica barcelonista (i, per tant, absolutament esbiaixada) podem dibuixar un antagonisme gairebé perfecte entre els dos contrincants: l'home que porta el club al cor contra el mercenari rodamón; l'elegant i educat contra l'histriònic; la bellesa del joc contra el resultadisme; la cantera contra la cartera... Per tant, no ens trobem només davant un enfrontament entre Guardiola i Mourinho -ara rivals, però que, com acostuma a passar en les bones històries, comparteixen un passat comú, abans que el portugués es deixés temptar pel costat fosc-; ni en un episodi més de l'eterna lluita Barça-Madrid. El que hi ha en joc aquí són dues visions del futbol i, si m'apureu, del món. Vaja, una confrontació de dimensions gairebé còsmiques, en el qual els barcelonistes -o guardiolanistes- estem segurs de situar-nos en el costat correcte. Amb les forces del Bé.

Com Pat Garrett i Billy The Kid, o Obi Wan i Darth Vader, Pep i Mou van ser, fa anys, companys.

Però desenganyem-nos: tot això, és clar, els barcelonistes ens ho creurem mentre els resultats acompanyin, mentre guanyem títols. Al final, ni narrativa, ni Bé, ni Mal, ni res: em temo que a la majoria el que els importa són els resultats. Ara ens mirem Mourinho com si fos un dimoni pelut (valdria la pena revisar el procés de dimonització fins la caricatura a què l'han sotmés els media barcelonistes), però cal recordar que, fa dos anys, eren molts, moltíssims, els que pensaven que Mou havia de ser el substitut de Rijkaard, no Guardiola. I no descarto que, en el futur, ens venguem l'ànima al diable. Avui estem al costat de la virtut i Guardiola és un heroi, però demà, qui sap? Dissabte, mirant el partit contra l'Hércules, ja vaig sentir veus que reclamaven-proclamaven el cessament de Guardiola.

Justament per això espero disfrutar d'una temporada que pot ser única. Una lluita èpica, sense quarter. Una narració extraordinària. El capítol final (de moment). El retorn del Jedi. L'enfrontament decisiu entre dos veritables titans. Tant de bo guanyi Guardiola. Perquè és el nostre i perquè és "el bo" de la pel·lícula. Però, fins i tot si no és així, quina gran història!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Obi wan Kenobi, a veure quan et passes pel Nastic :P

Push.

Guillermo Soler ha dit...

Glups! És que el Nàstic és una altra mena de pel·lícula!

Unknown ha dit...

Eeiiii! Bona aquesta associació d'idees de Star Wars i el Barça-Madrid / Pep-José. Això dóna peu per un article d'aquells d'autor. I segur que si furgues una mica et pot donar per completar una trilogia.
Salut!