This is the end...

S'han acabat, fa uns dies, les festes de Santa Tecla. Unes festes que, tal i com havia advertit amb clarividència en el meu post anterior, es van fer massa llargues. Personalment, el meu darrer acte de les festes van ser els pilars caminant de la Mercè. El meu cos jo no podia assumir més Santa Tecla. És cert que, a més, vaig passar les festes molt condicionat per un refredat que no acabava de marxar mai i per les obligacions laborals, inoportuns desplaçaments a Barcelona inclosos. Però, almenys jo, ho tinc clar: les festes no es poden allargar per darrera.

S'acaba Santa Tecla i, conseqüentment, s'acaba l'estiu. A la major part de la resta del món, l'estiu ha acabat abans, amb l'arribada del setembre, el curs escolar i -com diria el Dani Revenga- el retorn de les col·leccions en fascicles als quioscos. Però a Tarragona, no. A Tarragona l'estiu s'allarga fins Santa Tecla. Tenim més estiu. Ara bé, el final, quan arriba, és abrupte, implacable. La ciutat, en cert sentit, mor. I, a diferència del que ha passat amb Santa Tecla, l'estiu se m'ha fet curt. Diria que cada any se'm fa més curt.

S'acaba Santa Tecla. S'acaba l'estiu. S'acaba la legislatura i, amb ella, segurament, set anys d'experiment tripartit. Fins i tot s'acaben, en pocs minuts, les entrades del Concurs de Castells (per cert, dada freak: les places per la missa que el Papa oficiarà a la Sagrada Família (6.500) són pràcticament les mateixes que les disponibles a la plaça de braus / TAP). I, també, sensació de final d'etapa (o parèntesi) d'un projecte lúdico-personal. Però, d'això, ja en parlarem un altre dia, potser.