Això sí, com que no em veig amb cor de fer un text magistral i definitiu (no tindria sentit si la meva opinió pot canviar demà), aposto per la fòrmula de petits apunts que vaig prenent sobre la marxa, i que en alguns casos ja he avançat per facebook... Avui, el primer lliurament.
9 de setembre
- Una conversa de facebook –part pública, part privada- amb amics delimita perfectament el dilema en què ens trobem els que no tenim el vot predeterminat. D’una banda, tenint en compte que no arriba cap proposta concreta, creïble i suficient en la línia Tercera Via, hi ha qui opina que l’única opció és el vot independentista, ja que és l’únic que pot portar a unes reformes que són clarament necessàries. De l’altra, hi ha la por a que el vot independentista desemboqui, en funció del resultat, en
una DUI que seria un frau democràtic, un error estratègic i un pas cap a vés a saber on. I aquest dilema del mal menor segurament marcarà tota la campanya pels cagadubtes.
- M'interesso per l'acte de presentació d'una associació anomenada La Tercera Via a Madrid. Llegides les cròniques corresponents, però, constato que: a) continuem igual, sense cap proposta concreta més enllà d'una crida genèrica al diàleg; b) l'acte va servir perquè Felipe González es desdigués de la matisació a la seva famosa carta (tornem al punt de partida); i c) hi van assistir personatges tan poc creïbles com a representants de la tercera via com Francesc de Carreras... Molt decebedor.
- M'ha agradat llegir l'entrevista a Antonio Baños -que em sembla un cupaire bastant atípic- a "Crític". Molt interessant sobretot com separa la qüestió política de la qüestió identitària, ell que es defineix com un català de veritat, "dels que no tenen cap avi català": "Jo penso en castellà, veig una continuïtat cultural espanyola o fins i tot del sud d’Europa. El que no vull és pertànyer a l’Estat espanyol. Però Espanya és intrencable. Les famílies, els amics, el ‘pueblo’, les tapes, el cinema, la literatura és impossible de trencar. El que volem trencar és l’Estat."
10 de setembre
- Ja ho he dit en alguna ocasió: m'agrada molt més el discurs de Jordi Sànchez, nou president de l'ANC, que el de la Carme Forcadell. Aquesta entrevista m'ho confirma.
- Sopar amb els amics de l’EGB, amb els que he recuperat el contacte recentment. Apareix el tema, inevitablement. Hi ha discussió i disparitat d’opinions, però, a diferència del que diuen Fernández-Díaz i altres, no hi ha tensió ni crispació. Només un intercanvi d’arguments racionals bastant civilitzat. En general, un punt d’escepticisme: ningú no creu en solucions màgiques, la qual cosa em reconforta. I trencant tòpics, qui argumenta més clarament en favor del “sí” és qui, pel seu origen, alguns pensarien que hauria de votar “no”.
11 de setembre
- Com els darrers anys, la meva manera de celebrar l’Onze de Setembre és assistir a la diada castellera al Pla de la Seu. Tretze castells i dos grans pilars en 90 minuts demostren que, com li va dir Bosch a Colau, “sí se puede, pero (sovint) no se quiere”. (I perdoneu per la falca castellera, però està bé recordar a alguns que no només es fan castells als actes indepes.)
- No he anat a cap de les macromanifestacions de l’ANC. Volia anar a la de l’Estatut, el 2010, però compromisos “semiprofessionals” m’ho van impedir. La del 2012 em va agafar a Ghana; no sé si hi hagués anat perquè la veritat és que em va agafar una mica per sorpresa. La del 2013 la vaig mirar per la tele. La de l’any passat vaig ser-hi sense, estrictament, participar-hi: era a Barcelona i vaig baixar a la Diagonal per veure-ho in situ (tendeixo a ser més observador que actor). La meva no participació s’explica no només pels meus dubtes entorn la qüestió de fons, sinó també perquè les manis aquestes em produeixen sentiments contradictoris: d’una banda és impossible no reconèixer-ne la dimensió històrica i la lliçó de civisme que suposen; de l’altra, em sento molt poc identificat amb tota la parafernàlia “indepe” (estelades, barretines, etc.) i, sobretot, em produeix una peresa notable la dimensió performance. Com dirà un col·lega, "volem ser independents, no un esplai".
- Aquest 2015 a més s'afegeix el factor eleccions. Penso que el que toca ara és votar i deixar-se de fer manis. De fet, penso que l'ANC i companyia s'equivoquen, que molta gent pensarà el mateix que jo i es quedarà a casa. A les 17:00 és obvi que qui s'ha equivocat en el pronòstic sóc jo.
La gent no es va quedar a casa. Foto: David Airob / La Vanguardia
12 de setembre
- Hi ha debats que són absurds. La Via Lliure ha estat un acte electoral? És obvi que sí, i negar-ho no té sentit, per molt que no s'hagi demanat el vot explícitament per una candidatura. Ara bé, veig que n'hi ha molts que diuen que la Diada d'ahir va ser "la més trista" perquè "ha deixat de ser la Diada de tots per ser només d'una part". Això és una solemne tonteria. La Diada cadascú la celebra com vol o com sap. Jo no hi vaig anar a la Via Lliure a consciència, però que molts altres conciutadans hi anessin ni m'ofén ni fa que senti que m'han robat res. Al cap i a la fi, la Via Lliure és un acte privat; massiu però privat.
13 de setembre
- Entrevista d'Ana Pastor a Mas. Fluixeta. Ja fa temps que penso que la Pastor està molt sobrevalorada. És agressiva però no en treu res, la qual cosa la converteix simplement en irritant. Per no canviar de cadena, l'Évole, amb un estil diametralment oposat, deixa opció als entrevistats a explicar les seves raons i al mateix temps pot posar-los contra les cordes. Malgrat el gest de "cedir" una hora en prime time a l'independentisme, el fet de preguntar pels inconvenients de la independència però no pels avantatges "perquè seria propaganda" deixa clar que l'objectiu de l'entrevista no és entendre res sinó simplement desacreditar. Ara, el Mas la caga quan se li escapa que el referèndum d'Escòcia "el van perdre els escocessos", com si els que van votar "no" a la independència no en fossin, d'escocessos. Algun dia n'hem de parlar, d'això d'Escòcia.
14 de setembre
- Avui em demano què se n'ha fet d'un parell de personatges amb afany de protagonisme que, podríem dir, són danys col·laterals del procés. El primer és la Teresa Forcades: se'ns va informar amb tota mena de detalls que deixava el content per fer al salt a la política, i després... res. Segur que benintencionada, queda clar que es va precipitar a postul·lar-se com a candidata si ningú no li havia demanat.
- L'altre és el notari Alfons López Tena, que sempre m'ha semblat un "notes" considerable. Trobo un parell d'entrevistes que circulen pel ciberespai amb la seva anàlisi de la situació actual i flipo. La seva tesi, resumida, és que pels catalans la independència és una mena de pulsió sexual que, en el fons, no volen satisfer mai. La cosa té la seva gràcia i fins i tot el seu interès, però el López Tena la porta fins a l'extrem desbarrant que dóna gust. I, si ens posem psicoanalítics, no és fàcil intuir què és el que pensa en el fons: "Jo era l'únic independentista autèntic / Catalunya no m'ha donat suport / Ergo Catalunya no vol ser independent i no ho serà." Patètic!
- I una altra cosa: torno a veure com col·legues indepes pengen a facebook la foto dels diputats de la Lliga Nord amb la samarreta de l'estelada, ignorant (o obviant) que a) la foto és antiga; i b) són un aliat més que dubtós per la "revolució dels somriures". És només un exemple més del que veiem aquests dies a les xarxes: gent penjant fakes, mentides i/o "notícies" de fa anys sense aturar-se a mirar exactament què està penjant.
15 de setembre
- L'amic borinot Roger Vilalta em demana a facebook que faci opini sobre els pronòstics sobre els resultats, i en concret, arran d'un reportatge de La Vanguardia, sobre la teoria força estesa que la majoria del "Sí" desapareixerà si hi ha mobilització del vot metropolità habitualment abstencionista a les autonòmiques. Jo ara mateix veig tants factors incontrolables en joc que qualsevol resultat em sembla possible, inclosa la possibilitat que les enquestes l'encertin. Per exemple, en el meu entorn més immediat vaig molta diversitat de criteri (i de vot), que a més no encaixa ni molt menys amb les visions des del prejudici "etnicista".
- Una dada que em resulta curiosa és que sovint es dóna per fet que el "Sí" va tocar sostre amb l'1,8 milions de vots del 9N. En aquest sentit, els 200.000 vots del "Sí-No" s'assignen directament al "No", però jo no ho tinc tan clar perquè jo era un d'ells i no descarto votar ara "Sí" (el meu vot continua sent "Sí-No", però aquesta opció ara no existeix), i com jo suposo que n'hi ha uns quants més. Partint de la base que la campanya d'uns i altres és només per a convençuts, no descarto que als indecisos (o a alguns) això ens acabi portant al "Sí". Amb totes les limitacions i incògnites que es vulguin, el cert és que el missatge d'aquest bàndol és en positiu i en definitiva, paradoxalment, aquests són els que diuen que "sí es pot". A l'altra banda només hi ha por i missatges del tipus "no es pot fer", "no us en sortireu", "no hi ha collons", "no teniu ni idea del que esteu fent" (per no parlar d'altres discursos encara més crus o insultants)... I suposo que n'hi ha molts que quan ens apreten amb que allò no ho podem fer, ens vénen ganes de demostrar que sí, ni que sigui per portar la contrària.
- En canvi, la dimensió "agònica" de les eleccions ("ara o mai", "el vot de la teva vida") que promou el bàndol independentista pot ser el que acabi donant més vots al "no". D'una banda, perquè mobilitzi l'esmentat votant abstencionista en unes autonòmiques normals. Però, sobretot, perquè gent que pot simpatitzar amb el "sí" -i que fins i tot s'hi hagi mobilitzat- s'ho repensi perquè, justament, ara va de bo, i per tant cal filar prim amb les conseqüències del vot. Davant l'abisme, molts poden pensar que no val la pena córrer riscos.
2 comentaris:
Guille, interessant la teva reflexió. Algun punt brillant fins i tot. En comparteixo molts, altres no tant. La conclusió em sembla massa pessimista o inhibicionista... Aquest cop ens hem de mullar més, del tot, i si ens equivoquem ja rectificarem; res és definitiu ni sagrat ni irreversible. Com sempre (amb això també coincidim) fotem els rotllos massa llargs.
El Capde
Capde: Més que inhibicionista, m'agradaria pensar que em mantinc en el paper d'observador, que és el que pertoca al periodista. Tot i això, la conclusió arribarà (si arriba) més endavant. I sí, estic d'acord que malgrat tot aquest cop toca mullar-se.
Publica un comentari a l'entrada