dijous, 24 de setembre de 2015

Diari de campanya (II)


16 de setembre

- Les xarxes bullen amb el vídeo de campanya de la CUP, sobretot en comparació amb el de Junts pel Sí, que és extremadament carrincló i ni tan sols ha sabut véncer la temptació d'incloure la metàfora de la pinya. N'hi ha que diuen que els recorda als anuncis estiuencs de la Damm, però jo no hi estic gens d'acord: com que, entre d'altres coses, se'ls ha anat la mà a l'hora d'incloure la multiculturalitat com a ingredient, resulta molt més San Miguel o Coca Cola.

- El de la CUP és intel·ligent i divertit. S'hi nota la mà de Metromuster, la productora responsable de Ciutat Morta, que es caracteritza per una factura audiovisual de qualitat que fuig de l'estètica "guerrillera". Això sí, no poden evitar condensar en un plànol -quan Anna Gabriel atèn la trucada de Quim Arrufat- bona part de l'estètica CUP més, diguem-ne, tronada: del serrell jarratxo al tirador de cervesa passant per la bandera dels Euskal Presoak i els distintius de la Vila de Gràcia. Dedicat a Salvador Sostres.

17 setembre 

- El Fet a Tarragona acull aquests dies un diàleg civilitzat entre Joan Miquel Carrillo, membre de Societat Cívica Catalana, i Jordi Jaria i Manzano, professor de Dret Constitucional de la URV. El Jordi és, a més, amic, de manera que no és estrany que sigui el meu constitucionalista de capçalera des dels temps del referèndum de la Constitució Europea. I, com és habitual, el seu text inclou un paràgraf d'altíssima densitat: "Parteixo, en qualsevol cas, de que la secessió en cap cas serà ni ‘express’, ni ‘low-cost’. Més aviat considero que és un camí complicat, en el qual tant els catalans, com els espanyols, com el conjunt dels europeus haurien d’afrontar problemes certament rellevants. Dit això, en ocasions, és necessari sortir de la zona de confort per obrir noves possibilitats en el desenvolupament tant personal com col·lectiu. Entenc, per motius que no puc desplegar aquí, que la zona de confort, pel que fa a Catalunya, condueix a una progressiva marginalitat política, un ofec econòmic i una banalització cultural. En conseqüència,crec que ha arribat el moment d’abandonar-la."

- Miro el debat de 8TV. Descobreixo amb sorpresa que el candidat que em cau més simpàtic és Miquel Iceta, potser perquè fa la sensació que s'ho està passant molt bé. N'hi ha que li han criticat a Iceta aquesta actitud, expressada en els famosos balls. Jo li agraeixo, justament, que desdramatitzi tot plegat. Arrimadas em sembla molt fluixa, amb un únic argument ("és clar que hi ha coses que s'han de canviar a Espanya, però fem-ho junts") i clarament teledirigida en els seus atacs obsessius a Rabell. Romeva s'equivoca en la seva intervenció final, que arrenca amb un "hem sortit al carrer durant quatre anys". Com si no vulgués o necessités els vots dels qui no hem anat a les manis de l'Onze de Setembre.

18 de setembre 

- José Antonio Zarzalejos em sembla un dels millors exponents del nacionalisme conservador intel·ligent (que, per suposat, existeix). Ja fa anys li vaig llegir un article en el què per mi l'encertava plenament: venia a dir que si Espanya volia conservar a Catalunya havia d'assumir que era el seu Quebec. És a dir, que Espanya s'havia de transformar en funció d'aquesta realitat, tal i com havia fet el Canadà. Es nota, però, que li dol la seva ànima espanyola i en els darrers mesos cada cop ha estat més crític (i menys empàtic) amb el sobiranisme català. Tot i això, avui li llegeixo un article en què assenyala que, fins i tot en el cas que el "sí" perdi, l'única solució passa per una negociació política que implicarà, per part de l'Estat, concessions, defugint el que ell mateix anomena "fascinació pel conflicte" que definiria la cultura política espanyola.

20 de setembre 

- Després d'una diada del primer diumenge de festes de Santa Tecla amb registres històrics però massa llenya, el Xavier Capdevila se'ns afegeix a dinar. El Capde, exjefe i malgrat tot amic, és el més interessat a parlar de l'actualitat política i no té inconvenient a repassar la seva trajectòria personal: és dels que, aparentment, ha passat del federalisme a l'independentisme, però considera que en realitat no és ell qui s'ha mogut. I planteja que un escenari de futur possible per a Catalunya seria un estatus similar al de Puerto Rico.

- A la nit enganxo el debat de TV3 una mica començat. Més esvalotat que el de 8Tv, em sorprenen gratament els comentaris més o menys impertinents de Mònica Terribas (no he vist el discurs inicial, que a alguns no ha agradat). Realment s'ha de ser valenta per adoptar aquest to en un debat en una televisió pública, però crec que l'audiència sortim guanyant. Recordeu aquells cara a cara encarcaradíssims moderats per Manuel Campo Vidal?

- Com a entreteniment funciona, però el debat potser és fins i tot menys aclaridor que el primer. Arrimadas i Albiol repeteixen exactament el que ja ens havien dit. Espadaler s'esforça a llençar propostes que ningú té interès a debatre. Baños, això sí, s'ho passa bé i ens ho fa passar bé. I Romeva... diria que no és tan bo com ens l'havien pintat, o si més no en aquesta mena de debats.

- I una darrera reflexió: veient com els candidats mantenen les formes, intercanvien bromes i fins i tot, en més d'un moment, exhibeixen un cert bon rotllo... té sentit parlar de fractura social? O és que el que en parlen són uns cínics?

- De la mateixa manera que havia criticat l'espot de campanya de Junts pel Sí, a les pauses del debat em sorpren un nou anunci de la coalició que em sembla infinitament més potent. El protagonitzen Ignasi Riera, Maria Badia i altres exPSC i exICV (a més de Lluís Llach, que no acabo de veure què hi pinta) i és potent perquè és una OPA hostil a aquests partits i posa en valor el principal mèrit de la llista -la transversalitat-. 

22 de setembre

- De tot el debat independentista, el tema d'on anirien a parar el Barça i la resta d'equips catalans de futbol em sembla una derivada que té un cert morbo però molt secundària. Que es faci servir aquest tema com a argument suposadament seriós em sembla un insult. I el colmo és el que diu Miguel Cardenal: jo, que no sóc independentista, signo ja que el Barça sigui com l'Ajax si a canvi Catalunya és com Holanda. Gràcies.

- Aquests dies estic llegint molt, moltíssim, sobre les pròximes eleccions. Articles de signe i intenció diferent, i en la majoria hi trobes algun element interessant. Ara bé, crec que aquest d'avui de l'exconseller Antoni Castells a La Vanguardia és el primer que puc subscriure d'inici a final i que l'encerta, al meu parer, en l'anàlisi de com hi hem arribat, de què ens juguem, de quin és el resultat menys dolent possible, i de com s'haurà de gestionar cas que es doni. I ho fa, a més, sense entrar en desqualificacions i retrets, i sense esmentar noms propis (perquè aquestes eleccions no van d'això). L'exdirigent del PSC comença deixant clar que les eleccions es plantegen en uns termes que per ell no són els desitjables. Tot i això, diu, "arribats a aquest punt, sembla clar que tot el que no sigui una victòria clara, contundent, inequívoca de les formacions que propugnen el sí, significaria un retrocés important per les posicions de tots els que pensem que cal canviar de dalt a baix les relacions de Catalunya amb l'Estat (cosa que comprèn diferents alternatives, in­cloent, és clar, la independència)". Cas que hi hagi victòria del "sí", recomposició del catalanisme entorn una majoria social encara més àmplia i negociació partint de la base que s'ha superat el marc anterior però sense accions unilaterals. Desafortunadament no tinc enllaç "lliure" a l'article original, però aquí en teniu un bon resum. 

24 de setembre

- En una línia similar, Josep Ramoneda (independentisme intel·ligent) escriu avui a El País: "El bloc independentista ha de ser conscient de la relació de forces. Ha de saber que no disposa de capacitat legal coercitiva suficient per imposar una ruptura unilateral." Ahir a l'Ara (ho vaig llegir en paper) anava encara més lluny i suggeria que l'independentisme reconegués aquesta "debilitat" obertament, justament per sumar vots d'aquells que poden tenir por d'una DUI.

 - Pallassada al balcó de l'ajuntament de Barcelona, propiciada per Alfred Bosch. Recullo i subscric les paraules del mataroní Cugat Comas a facebook, que va més enllà d'aquesta anècdota per lamentar la contaminació partidista en la cultura popular i festiva: "Segueixo astorat amb el darrer fascicle de la Catalunya en caricatura d'avui a la Plaça de Sant Jaume, i em segueix fent vergonya. Com en tants altres àmbits, fins que no ha passat a Barcelona és com si no hagués existit abans aquest "bandererisme". I si en fa! La cultura popular i les festes han de ser representatives i integradores, per tant plurals i no particulars, perquè són de tots. Esbiaixar la naturalesa integradora que tenen de per sí les institucions, les seves seus i els seus representants és justament tot el contrari, per tant quan esgrimim un símbol parcial (de part) s'infligeix el principi de representació que permet a electes ser en un balcó. Que aquestes alçades l'estira i arronsa polític, en el penúltim dia de campanya, s'escenifiqui així retrata els protagonistes. I és avui i són tantes altres festes i expressions que, per mesurar els atributs de cada part, s'han convertit en audímetres d'aquesta estranya capacitat que té el país de ser caricaturesc i precisament en un moment com ara d'un gran tuf provincià. I acabo. Per als devots d'uns i altres: Que us vagi bé el partit. Però jugueu-lo on toca i deixeu-nos tranquils a la resta."