Després del Katrina

Fa uns dies s'han complert els deu anys des que l'huracà Katrina va assolar Nova Orleans, la ciutat menys ianqui i més singular de tots els Estats Units d'Amèrica. En saber la notícia -mentre em preparava per cobrir un nou Sant Fèlix, ara en tele-, vaig recordar com, en el meu viatge coast to coast d'un any i escaig (us el vaig explicar aquí), arribar a Nova Orleans, i en concret al seu French Quarter -que per cert es va construir, en la seva configuració actual, sota dominació espanyola-, em va reconfortar per retrobar-me amb un esquema urbanístic reconeixible: un barri de disseny quadriculat a l'entorn d'una plaça presidida per la catedral. Havent passat per ciutats incomprensibles per mi com Nashville, Memphis o Jonesboro, Nova Orleans em va fer sentir una mica com a casa. Això, juntament amb el meu interès per la música, van fer que la notícia del Katrina m'entristís més que altres desastres naturals, al mateix temps que m'intrigava com podia passar una cosa així a la primera potència mundial.

Van passar uns mesos, vaig acabar la meva primera temporada al Quarts de Nou i em vaig trobar sense feina i sense una perspectiva clara de tenir-ne fins que tornés la temporada castellera... i demanant-me, de tant en tant, què devia passar mentrestant a Nova Orleans. Quan em vaig adonar que s'acostava el Mardi Gras, la festa entorn la que girava bona part de la cultura, la vida social i fins i tot l'economia de la ciutat, alguna cosa va fer click al meu cervell: aquell era un moment que calia viure. Les cerques a internet van confirmar-ho: la ciutat, justament, es debatia sobre l'oportunitat de celebrar el carnaval. Uns consideraven que Nova Orleans ja havia plorat prou i era hora, sis mesos després, de tornar a riure. Altres insistien sobre quin sentit tenia celebrar res, quan tants i tants veïns encara no havien pogut tornar (i alguns ja no ho farien mai). I els més cínics o potser els més pragmàtics apuntaven que el carnaval havia de servir per anunciar al món que la ciutat, abocada al turisme, tornava a ser open for business.

 Sis mesos després del pas de l'huracà, al Lower 9th Ward semblava que el dia abans hi hagués caigut una bomba atòmica.

Vaig ser tres setmanes a Nova Orleans, jugant a ser "enviat especial" i vivint una de les millors experiències periodístiques de la meva vida. Periodisme low cost: dormia en un sofà i em desplaçava en una bicicleta prestada. Però periodisme: vaig veure de primera mà els efectes de l'huracà, amb barris sencers en els què pràcticament no s'hi havia fet res; vaig poder parlar amb molta gent, des d'activistes socials a professors universitaris o simplement membres d'alguna de les krewes (colles) de carnaval; fins i tot vaig assistir en directe a alguna roda de premsa de l'alcalde Ray Nagin. Afortunadament, un parell de dies abans de marxar-hi vaig aconseguir lligar amb el diari Avui que em publicarien alguns textos. Finalment, van ser quatre cròniques (dues a doble plana), que pràcticament em van compensar el cost del bitllet d'avió.

El context del carnaval i el meu carnet internacional de periodista em van permetre escoltar molta, molta música en directe, inclosos bona part dels grans noms locals: Dr. John, Kermit Ruffins, Galactic, Eddie Bo, la Soul Rebels Brass Band i la Rebirth Brass Band... El primer bolo a què vaig assistir va ser el d'Irma Thomas, la soul queen of New Orleans: el primer concert que feia a casa, amb la seva banda, des de l'huracà, el dia que complia 65 anys. En el dietari del viatge vaig escriure que només per això havia valgut la pena anar fins allà...

 Amb un Mardi Gras Indian.

Van ser tres setmanes inoblidables, assistint en directe a l'esforç d'una comunitat de recuperar-se després de la tragèdia, i de fer-ho mitjançant la seva cultura popular, la seva tradició, el cor de la seva identitat. Una lliçó que un no espera trobar als Estats Units d'Amèrica, però és que Nova Orleans és, ja ho he dit, la ciutat menys ianqui del seu país. I en vaig marxar amb molts interrogants pendents sobre quin seria el seu futur. Es convertiria definitivament en un parc temàtic al servei del turista? Perdria Nova Orleans la seva ànima, el seu mojo? O bé, com esperaven els més optimistes, s'obririen noves oportunitats per una ciutat que s'havia acostumat a conviure amb la seva pròpia decadència?

Ara es compleixen deu anys del Katrina i penso que seria el moment de tornar-hi, de tornar a fer de periodista. Anar-hi, veure-ho i explicar-ho. De moment només és un desig...

(Els que sigueu seguidors de la sèrie Treme segurament us podeu fer una millor idea del que em vaig trobar. Sí, sé que fa ràbia, però jo hi vaig ser.)