La vida de Brian (Wilson)

Els biopics musicals made in Hollywood ja fa temps que s'han convertit en una fòrmula absolutament previsible, que reprodueixen pràcticament sempre la mateixa estructura: una infància marcada per algun esdeveniment traumàtic; el descobriment de la música com a via d'expressió; l'adopció d'un so o un estil únic i innovador (sovint mostrada en seqüències risibles); l'ascens a la fama; el col·lapse emocional i personal del nostre protagonista, generalment per la incapacitat d'assumir aquest èxit; i, finalment, la redenció. Aquest esquema va ser portat a l'extrem amb els biopics dedicats fa uns anys a Ray Charles i Johnny Cash. Que Jaime Foxx rebés l'Òscar per la primera i Joaquin Phoenix fos nominat per la segona, a més, mostra que la fòrmula té rèdits en forma de prestigi a més de taquilla. Ara bé, és difícil enfrontar-se a una narració que segueix fil per randa aquest esquema després que la pel·lícula paròdica Walk Hard. The Dewey Cox Story, amb John C. Reilly de protagonista, el portés a l'absurd.

Per això cal agrair al director Bill Pohlad les variables que ha fet servir a Love & Mercy, el seu biopic dedicat a Brian Wilson, el líder dels Beach Boys, que potser encara podeu enganxar en algun cinema. El cert és que la vida de Brian ha tingut tots els elements -de les pallisses del pare a un procés de decadència extrem- per jugar amb l'estructura ja presentada, i la majoria són a la película, però el director aposta, almenys, per trencar la narració cronològica i concentrar-se en dos moments concrets que avancen en paral·lel: d'una banda, a mitjans dels 60, quan Wilson crea les seves obres mestres, Pet Sounds i Smile; de l'altra, vint anys més tard, quan el cantant i compositor era una titella en mans del seu psiquiatra, que controlava fins al mínim detall de la seva vida.



Resulta curiós, a més, com Wilson és interpretat en cada segment per un actor diferent: Paul Dano (que, senzillament, és Brian Wilson de jove!) i John Cusack, que tot i que en algun moment cau en el forrestgumpisme, se'n surt del repte dificilíssim de donar vida al Wilson adult i autòmata.

Per a l'aficionat musical, sens dubte, el segments corresponents als 60 són els més interessants, especialment quan veiem al jove Brian Wilson treballant a l'estudi, fent meravelles que ningú havia fet fins el moment. Aquí cal destacar un treball de producció artística, cuidadíssim, que és capaç de reproduir fins al mínim detall el que hem vist en fotografies, imatge documental o aparicions televisives. Podeu fer-vos-en una idea amb les fotos de sota.

Dalt, Paul Dano en una seqüència del film. Sota, el Brian Wilson real.

Love & Mercy, per tant, no és una obra mestra però sí és altament recomanable per als fans dels Beach Boys... que en un món civilitzat hauríem / hauríeu de ser tots. Oblideu-vos de les camises a ratlles i les taules de surf -que, malgrat tot, tenen el seu encant-: els Beach Boys són una de les grans-grandíssimes bandes de la història del pop-rock i Brian Wilson va ser, senzillament, un geni. Apa, ja està dit.

L'estrena de la película ha coincidit, més o menys, amb l'edició del darrer disc de Brian Wilson, No pier pressure, que ha rebut algunes crítiques que m'han semblat massa ferotges. A veure, tot i que Wilson, aparentment recuperat, ha tornat a actuar i enregistrar discos de forma regular en aquest segle XXI (jo el vaig veure a Benicàssim, diria que el 2004), és evident que ni la seva veu ni la seva capacitat creativa són les de fa 50 anys. I si tenim en compte que la majoria de llençaments discogràfics que ha protagonitzat els darrers anys han estat en base a reciclar el seu propi llegat (Smile) o el d'altres (homenatges a Gershwin i Disney), No pier pressure si més no ens ofereix un disc sencer de noves cançons.

A diferència que a Gettin' over my head (2004), el seu darrer disc d'aquestes característiques i que incorporava cameos d'il·lustres contemporanis com Paul McCartney, Eric Clapton i Elton John, en aquest cas les col·laboracions són amb músics joves (i en molts casos totalment desconeguts per mi). Pot semblar un intent patètic de posar-se al dia, però a mi els resultats, tot i que irregulars, em semblen menys previsibles i, sobretot, més divertits. No puc imaginar-me a qui no li pot agradar "On the Island", simpàtica bossa nova interpretada juntament amb She & Him, o "Guess you had to be there", amb la cantant country Kacey Musgraves. A mi fins i tot em fa gràcia "Runaway dancer", segurament el tema que més nassos ha fet arrufar, i que efectivament té un regust horterilla a italodisco 80's (però, és clar, a mi també m'agrada el remix disco de "Here comes the night" que els Beach Boys van editar a finals dels 70...). I Wilson també recupera en diversos temes el seu col·lega Al Jardine, la qual cosa ens recorda que, efectivament, Brian era el geni, però no l'únic amb talent i personalitat als Beach Boys, i que la màgia del grup també tenia a veure amb la suma.