El meu primer Springsteen

Amb el pas dels anys, de mica en mica he tingut ocasió de veure en directe algunes d'aquelles patums "imprescindibles" de la música pop-rock: Neil Young, Bob Dylan, Brian Wilson, Lou Reed... Dins aquesta llista, de ben segur un dels forats més descarats era Bruce Springsteen. Més encara tenint en compte la freqüència amb què The Boss ha visitat el nostre país i el petit detall que, a mi, Springsteen m'agrada força. Si, malgrat això, mai no havia anat a un dels seus concerts és perquè a) em fan certa peresa els macroconcerts; b) especialment, no suporto la idea d'haver de comprar les entrades sis mesos abans i, a sobre, corrent abans que s'acabin; i c) sóc fan d'Springsteen, però no sóc gens fan dels fans de Bruce. Perquè ens entenguem, els fans de Bruce són els que no només pensen que és el millor artista rock de la història sinó que a més en parlen com si fossin amics. Bruce, li diuen, com qui diu Pau o Pere.

Tot i això, el passat divendres 18 de maig vaig anar a veure Springsteen a l'Estadi Olímpic. Un parell de dies abans, l'Òscar em va avisar que encara quedaven moltes entrades per al segon concert, i vaig pensar que aquesta no l'havia de deixar passar. Per tant, un cop pagada la "discreta" comissió del Servicaixa, ben acompanyat per la Marta i el mateix Òscar, allà m'hi vaig plantar.

Balanç? Desigual, la veritat. D'entrada, em va sobtar el so nefast amb què va arrencar el concert (sent el segon dia, a més!), que de mica en mica va millorar però que no va acabar de quallar en cap moment. Això va fer que em costés enganxar-me una mica al bolo, però les meves reticències es van ensorrar amb la quarta cançó, "Two hearts": Springsteen i Steve Van Zant canten plegats en un sol micro. Imatge icònica, representació de la camaraderia de la banda de rock que, de jovenets, vam somiar que algun dia tindríem. A més, gats vells, acaben la cançó amb una cita a "It takes two" de Marvin Gaye (podeu veure una interpretació pràcticament calcada aquí). Pell de gallina!

Va ser el primer dels moments en què, íntimament, em vaig esborronar. N'hi va haver uns quants més: tot "Born to run", és clar; l'harmònica de "The promised land"; allò de "summer is here and the time is right for racing in the street", o fins i tot "I had a brother in Khe Sahn fighting off the Viet Cong. They're still there, he's all gone"...

Però, d'altra banda, hi va haver estones que em vaig desconnectar força. Si allò hagués estat una assemblea dels indignats que el mateix Springsteen va lloar, potser en algun moment hagués mogut les mans fent la indicació de "següent". El problema va ser el repertori? Sí i no. Està clar que jo volia sentir clàssics i que hagués passat perfectament menys temes del darrer disc, "Wrecking ball". Però no seré jo qui el critiqui per no voler viure únicament de la nostàlgia: si el repertori l'hagués escollir jo, segurament s'hauria limitat al període 1975-82, però hauria estat un concert revival. I, d'altra banda, també ens va obsequiar amb "clàssics" tan discutibles com "Working on the highway"...

No, el problema no va ser tan de repertori com de format i so. Fins a disset músics dalt de l'escenari, amb àmplia secció de metalls, coristes, percussió, violinista... Bruce Springsteen & The E Street Band van ser durant molt de temps una síntesi perfecta de rock urbà amb tocs de soul i spectorians. Ara mateix, però, sembla que Springsteen se sent més a gust tirant cap a una mena de gospel-folk populista que, lògicament, tenyeix gairebé totes les cançons noves però també alguns dels clàssics. Glups!

Com en el repertori, tampoc no li puc retreure a Springsteen que reformuli el seu so, que busqui canvis que són pràcticament obligats entre d'altres coses perquè la E Street Band ja ha patit un parell de pèrdues sensibles. Si de cas, si algú està equivocat probablement sigui jo, que pago ara l'error de no haver anat a veure'ls fa uns anys, quan encara hi havia Clemmons i Federici i devien sonar com hagués volgut que sonessin l'altre dia. Mea culpa, doncs.

Ara, el que sí que no li perdonaré mai és per no haver trobat, en tres hores de concert, un foradet per "Thunder road". Com anar a veure el Barça i que aquella nit no jugui Messi...