Faraday: acollidor, còmode i amb bon gust

A finals dels 90 i principis dels 2000 hi va haver uns quants anys en què les meves úniques vacances d'estiu coinsistien, sistemàticament, a anar al Festival Internacional de Benicàssim, sol o acompanyat, toqués qui toqués. En part perquè el primer d'agost era l'únic cap de setmana "tonto" des del punt de vista casteller, i per tant me'l podia prendre lliure. Superada aquesta fase de monocultiu, els darrers anys he mirat de diversificar una mica més i això m'ha permés passar, de tant en tant per festivals diversos: un tast de Primavera Sound, un Pop Arb, un Azkena... Aquest any -el passat cap de setmana- m'he estrenat al Faraday de Vilanova i la Geltrú, un festival petit però que ja fa un temps que em cridava l'atenció: fa un parell d'anys van portar a Jeff Tweedy i Nick Lowe.

I és que, a voltes, és veritat que al pot petit hi ha la bona confitura. És en aquest sentit que el Faraday em va agradar molt: una ubicació molt bona, a tocar de la platja, un aforament limitat a 1.500 persones i les comoditats que això comporta, sense cues per entrar, ni a la barra, ni als lavabos, i la possibilitat de veure els concerts sempre de força a prop. Res a veure amb els darrers FIBs que hi vaig anar, a petar de guiris borratxos. Un festival, doncs, còmode i acollidor. Des del punt de vista organitzatiu només hi puc ficar el però: les llargues pauses entre concert i concert -tot i disposar d'un segon escenari infrautilitzat- que, a més, divendres van fer que cap a les deu de la nit ja s'hagués acumulat un retard de mitja hora que no es va recuperar.

A més de còmode i acollidor, queda clar que el Faraday és un festival amb bon gust pel que fa al cartell. Ni tant snob com el primavera, ni tan casolà com el Pop Arb, ofereix un menú molt ben condimentat. Per mi, el principal reclam per anar-hi aquest any -l'excusa, si voleu- era veure el nord-americà Josh Rouse, per mi infal·lible. És el tercer cop que el veig en directe i mai m'ha decebut. És cert que el format de trio actual -Josh Rouse & The Long Vacations- s'acosta pràcticament a l'unplugged -el bateria va tocar la guitarra acústica pràcticament en la meitat dels temes- i potser és més apropiat per una sala que per un gran escenari a l'aire lliure, però funciona igualment. Pop entre la melanconia i el somriure. De veritat, si no el coneixeu, ja trigueu a fer-ho: comenceu per "1972" i "Nashville", els seus millors discos.

Josh Rouse.

La resta del cartell també em va agradar força, tot i no ser-ne seguidor. De Herman Dune -els veritables caps de cartell- només en coneixia un parell de cançons, i la veritat és que el concert em va motivar a fixar-m'hi més. Love of Lesbian -que d'indies ja no tenen res de res- i La Casa Azul -que van emocionar el freak pop que porto dins amb una cançó que parla de Terry Melcher- són dos valors segurs i van oferir concerts sòlids i entretinguts fins i tot sense conèixer-ne el repertori. Pitjor impressió em van donar nous projectes d'altres veterans com La Estrella de David i Joaquín Pascual (tot i que Mercromina m'agradaven força).

 Senior i el Cor Brutal: oju a les pintes!

Interessants: Pegasvs (tecno kraut-rock), els ianquis Bowerbirds i sobretot Senior i el Cor Brutal (southern rock a la valenciana). Ainara Legardon sonava molt bé però en el seu cas les influències de PJ Harvey gairebé arribaven al plagi. Esperit!, ho sento, em va semblar més anecdòtic que altra cosa. I entranyable el concert de Juli Bustamante amb Fred i Son. Tot i això, la gran sorpresa van ser Ginferno, un combo madrileny que vindria a ser com si el grup de Dick Dale tingués a Tom Waits de cantant. Van ser els únics que van aconseguir que servidor, que ja comença a tenir una edat, arribés a fer uns passos de ball.