La cançó de l'estiu

Llegeixo a l'edició en paper de La Vanguardia el clàssic reportatge sobre la "cançó de l'estiu". Interessant, ja que va més enllà del tòpic. Esteban Linés aconsegueix omplir una doble plana sense esmentar Georgie Dann i se centra en bona mesura en la faceta més industrial del tema. Segons sembla, bona part dels èxits del gènere predominant aquest any, l'electro-llatí -etiqueta sota la qual, sospito, s'amaga l'infumable reggaeton- són made in Catalunya. L'article inclou també un llistat de les 10 cançons aspirants a convertir-se en "la" cançó d'aquest estiu. Comprovo amb horror que no reconec cap pel títol i que, dels intèrprets, només sé qui són Carlos Baute, Paulina Rubio i Maroon 5 -i aquests darrers, amb prou feines-. A l'edició digital han penjat una enquesta que, curiosament, no coincideix al 100% respecte les cançons aspirants, però que va per la mateixa línia...

Esforç inútil on els hi hagi. La cançó de l'estiu, la de veritat, la de tots els estius fins la fi del món, la va composar Brian Wilson -quan només tenia 21 anys!- fa prop de mig segle. Una petita meravella titulada "The warmth of the sun", de només dos minuts i escaig. Evocadora, nostàlgica, dolça i amarga alhora, com ho és l'estiu.