The Impressions, un plaer

Un dels problemes de ser aficionat a la música de fa unes dècades és que és molt difícil veure en directe als seus protagonistes, i a més fer-ho en condicions: hi ha el perill de veure artistes fora de forma o bé que et venguin gat per llebre (aquell grup en el què pràcticament ja no queda cap membre original). Per això, en saber que The Impressions actuaven al Black Music Festival de Salt, se'm va generar un dubte: d'una banda, l'atractiu d'un dels noms fonamentals del soul dels 60; de l'altra, l'evidència que no hi seria el seu líder, Curtis Mayfield (cantant principal, guitarrista i compositor), que va deixar el grup a principis dels 70 i va morir ja fa uns anys. Em va decidir saber que, malgrat això, hi serien Fred Cash i Sam Gooden, els companys de Mayfield en la formació clàssica de The Impressions, i el recordar que una de les característiques d'aquest grup era que sovint jugaven amb tres veus solistes dins una mateixa cançó.

En tot cas, els dubtes es van esvair de cop divendres a la nit en el moment en què The Impressions van sortir a l'escenari de la Sala Mirona a ritme de "It's alright". I a partir d'aquí, temasso rere temasso: no per res tenen un dels repertoris més complets del gènere. Amb Cash i Gooden als costats, el centre quedava reservat per Reggie Torian -component des de mitjans dels 70-, que "feia" de Curtis Mayfield, amb una veu molt similar, el que permetia reproduir a la perfecció els arranjaments vocals originals.

Cançons d'amor i també polítiques, com en la seqüència interpretativa que va enllaçar "We're a winner", "Choice of colours" i "This is my country", emocionant. Cançons polítiques a l'estil Mayfield, és a dir, suaus en la forma i contundents en el fons, crides a l'acció en positiu per resoldre els problemes i les injustícies. Cançons que van ser fonamentals en la lluita pels drets civils dels afroamericans als 60 i que encara sonen actuals. A més, un parell d'incursions al repertori de Curtis Mayfield en solitari, amb "Superfly" i "Move on up", que de fet va tancar l'actuació.

Un altre dels punts d'interès del concert era que el trio vocal actuava acompanyat dels locals Pepper Pots (dirigits, això sí, pel fill de Fred Cash al baix), que van complir a la perfecció. La cara del bateria al llarg de tot el concet expressava a la perfecció la felicitat que sentia la banda i bona part del públic...perquè sempre hi ha els pesats que es passen el concert xerrant en veu alta, d'esquena a l'escenari, i que quan sona "People get ready" criden: "Aquesta la conec!". A banda d'això, l'únic punt negatiu és que el concert tot just va durar una hora. Comprensible amb intèrprets que superen de llarg els 70 anys. En tot cas, un plaer, senyors Impressions. Encantat d'haver-los conegut personalment.