De cap al Brexit (XIV): "Present, passat i futur"

L’aventura s’acaba. En menys d’una setmana haurem creuat el canal de la Mànega i tornarem a ser a casa. Nosaltres haurem marxat i la Gran Bretanya continuarà, encara, de moment, dins la Unió Europea. Haurem de llençar els pots de llenties i els rotllos de paper higiènic que vam acumular al pis quan la possibilitat d’un Brexit sense acord semblava plausible i era descrita per la premsa –sempre en base a informes governamentals degudament filtrats- com un escenari apocalíptic postnuclear. Anarchy in the UK. El desastre encara és possible: si Theresa May va fer bo David Cameron, Boris Johnson –ara per ara, favorit a succeir-la com a primer ministre- pot assolir nivells de rècord. De moment ha promès que el Brexit serà efectiu el 31 d’octubre amb acord o sense. Però, en tot cas, jo ja no hi seré per explicar-los-hi. Com les rates, abandono el vaixell abans que s’enfonsi. Les dones, els infants i els que tenim passaport de la UE, primers.

El comiat s’està fent llarg. Com si realment ens volgués fer fora, la Gran Bretanya ens està obsequiant amb un mes de juny de pluja constant i temperatures màximes per sota els 15 o fins i tot els 10 graus. Intolerable. Ambient propici a la nostàlgia, i potser per això l’altre dia vaig agafar el cotxe i em vaig acostar a Loughborough, ciutat mitjana de les Midlands adossada a una universitat de la mateixa mida i gairebé població.

Aquí hi vaig fer un Erasmus la tardor del 1995, fa –poca broma!- 24 anys. Jo llavors estudiava Periodisme a l’Autònoma de Barcelona i aprenia l’ofici –que no es pot estudiar, sinó que cal aprendre’l- els caps de setmana al Nou Diari. L’estada a Loughborough va ser reveladora: hi vaig descobrir, entre d’altres, internet –tot just arribar a la universitat em van donar el meu primer compte de correu electrònic-, el Brit Pop –eren els dies de Blur vs Oasis- i que la pizza mai, mai pot portar pinya. Això ho vaig aprendre d’un parell de napolitans que trobaven un plaer pervers en insistir a les cambreres que no, no volien cap ingredient extra i que sí, simplement volien una margarita.

Una passejada pel centre de Loughborough i pel campus universitari em van proporcionar la impressió que no havia canviat gaire cosa. Curiosament, l’Anglaterra que jo vaig conèixer el 1995 també tenia un govern conservador en temps de descompte i dividit entorn la Unió Europea: el primer ministre, John Major, va arribar a referir-se com a “bastards” els euroescèptics del seu partit (en canvi, és difícil d’imaginar dos líders de l’oposició més contraposats que el llavors jove Tony Blair i l’actual Jeremy Corbyn). Recordo que em van impactar per surrealistes unes declaracions d’un d’aquests euroescèptics, el ministre de Defensa, Michael Portillo –d’origen espanyol, curiosament-, dient alguna cosa com ara que no permetria que “els soldats britànics morissin per Brussel•les”.

Com a estudiant Erasmus que vivia com una oportunitat excitant la possibilitat de relacionar-se amb gent d’altres països, però, em sobtava sobretot una actitud generalitzada d’indiferència quotidiana dels britànics cap a la resta d’europeus, designats com a “continentals”, un concepte que no havia sentit ni m’havia imaginat mai abans, carregat de significació. Per exemple, em vaig trobar molts –fins i tot professors- que es manifestaven incapaços de dir el meu nom sencer (“Guillermo”), fins a l’extrem que vaig pensar que era impronunciable per un angloparlant... Fins que, anys més tard, vaig comprovar que ni els nord-americans ni els irlandesos tenien aquest problema, que definitivament no era de llengua, sinó de sensibilitat.

Val a dir que aquest cop ha estat diferent. Si considerem la capacitat de pronunciar el meu nom com un indicador anecdòtic però vàlid, la conclusió és que l’Anglaterra de 2019 és un país més obert i plural culturalment. I aquesta ha estat, efectivament, la impressió general que n’he tingut. Segurament hi ha ajudat que Birmingham és una de les ciutats més diverses del país, on els white british són amb prou feines un 53% dels residents. Que una Gran Bretanya més cosmopolita sigui la que hagi votat finalment sortir de la Unió Europea és una altra de les paradoxes –o lliçons- del Brexit.

Deixem Birmingham amb molts deures pendents: en unes setmanes obre una gran exposició dedicada a Black Sabbath i els 50 anys de la creació, en aquesta ciutat –o almenys així ho reivindiquen ells-, del heavy metal, així com un festival de cinema hindú; a l’agost, l’Aston Villa comença temporada retornat a la Premier... I trobarem a faltar l’especialitat local de curry, el “balti”. I els abundants espais verds dins la ciutat en què un s’hi pot perdre. Hi tornarem algun dia, segur. Només espero que no ens calgui fer-ho amb un visat. No per nosaltres, que al capdavall serem turistes. Pels britànics, que no es mereixen el Brexit que ells mateixos han escollit.