Tarragona no és Liverpool

Aquest estiu, la coincidència en el temps d’una notícia d’àmbit internacional -l’exclusió de la zona portuària de Liverpool de la Llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO- amb una altra de local -el nyap incomprensible i injustificable de la instal·lació d’una bastida perforant la Torre de Minerva- han fet sorgir algunes veus d’alarma que apuntaven a la possibilitat que Tarragona seguís ben aviat el camí de la ciutat anglesa i perdés la categoria de Patrimoni de la Humanitat. Cal recordar, en aquest sentit, que l’any vinent el conjunt arqueològic de Tàrraco ha de superar una avaluació periòdica de l’ens supranacional. Jordi Tresserras, president d’ICOMOS -l’organisme que assessora la UNESCO en aquestes qüestions- a Espanya, ja fa temps que adverteix de les mancances de la gestió patrimonial a Tarragona, però tot i això ha descartat que hi hagi un perill immediat de perdre la categoria. Això podria passar, però, “si les coses s’agreugessin encara més o, fins i tot, que continuessin tal i com estan”.

El cert és que un no cau de la llista de Patrimoni Mundial d’un dia per l’altre. Es tracta d’un procés llarg, d’anades i vingudes de documents i propostes. De fet, almenys fins ara la UNESCO no ha estat especialment diligent a l’hora de retirar el reconeixement: Liverpool és tot just el tercer element que el perd en més de 40 anys de funcionament de la llista. El pas previ a l’exclusió de la llista és la inclusió dins una categoria especial de “Patrimoni Mundial en perill”, on actualment hi ha 52 elements, alguns des de fa dècades. La mateixa Liverpool s’hi va estar gairebé deu anys abans que es prengués una decisió definitiva.

Ara bé, que Tàrraco anés a parar a la llista de “Patrimoni Mundial en perill” ja seria un cop letal per al prestigi de la ciutat. Al cap i a la fi, aquesta llista es nodreix en bona mesura de monuments i espais pertanyents a estats fallits (Líbia, Palestina, Mali) o directament en situació de conflicte bèl·lic obert (Síria, Yemen). L’únic element que hi trobem del nostre àmbit, l’Europa Occidental, és el centre històric de Viena. No, a Tarragona no li convé ni tan sols que es plantegi la possibilitat d’afegir-se a aquesta llista B. És clar que, en un context en què dins la UNESCO cada cop tenen més pes els aspectes polítics i menys purament patrimonials, sempre ens queda l’opció de jugar-nos-ho tot a la contrastada capacitat diplomàtica espanyola. Ho dic sense cap mena d’ironia: aquest mateix estiu es va incorporar a la llista el passeig del Retiro madrileny malgrat els informes negatius d’ICOMOS. Espanya, a la UNESCO, pesa molt, i segurament faria tots els esforços necessaris per evitar el descrèdit que un element seu anés a parar a la llista del patrimoni en perill, que no deixa de ser un reconeixement de la incapacitat de gestionar-lo. 

O bé l’altra opció seria posar-nos les piles i fer els deures aquí, a casa, que de fet és el qeu tocaria, amb o sense l’amenaça de la UNESCO. Perquè, efectivament, Tàrraco no és Liverpool i els problemes dels dos elements són de naturalesa ben diferent. En el cas de la ciutat anglesa, la pèrdua de categoria s’ha produït arran de la reordenació i reurbanització de l’espai considerat Patrimoni Mundial i del seu entorn. Les autoritats locals han prioritzat la recuperació d’aquests espais per a usos ciutadans i econòmics, en contra dels criteris, molt estrictes, que UNESCO manté quant a les modificacions físiques dels espais reconeguts. El cert és que algunes actuacions fetes o planificades són molt discutibles (construcció d’edificis sense cap valor arquitectònic, incloent-hi el projecte d’un nou estadi de futbol sobre el riu Mersey), però també n’hi ha de defensables, com ara la instal·lació d’equipaments museístics que enriqueixen el conjunt patrimonial: el museu sobre l’esclavitud justament explica també el per què la ciutat es va convertir en un port de categoria mundial. És a dir, que fins i tot podríem dir que Liverpool planteja un debat interessant sobre si la gestió patrimonial ha de posar l’accent en la pura conservació o en els usos.

En el cas de Tarragona no hi ha debat possible. Els problemes que afecten al conjunt arqueològic de Tàrraco són bàsicament de manca d’inversió, manca de personal qualificat, manca de coordinació entre les diferents administracions i actors implicats i manca també de plans de futur i de gestió clars. És a dir, es tracta simplement d’una gestió deficient en molts aspectes, que no crec que ningú no vulgui defensar. Les autoritats locals de Liverpool, fortament criticades per la pèrdua de la categoria de Patrimoni Mundial, poden argumentar almenys que han sacrificat aquesta distinció a canvi de tirar endavant projectes que consideren més beneficiosos per la ciutat. Si Tarragona mai la perdés, o encara que només passés uns anys a la llista de “Patrimoni Mundial en perill”, ni tan sols ens quedaria aquest consol.

Encara més, malgrat perdre el reconeixement de la UNESCO a la seva zona portuària, Liverpool manté dos elements d’atracció turística -i icones patrimonials i generadores d’identitat, afegeixo- d’abast global: els Beatles i el Liverpool FC. És evident que perdre la categoria UNESCO seria molt més devastador per nosaltres. No, definitivament Tarragona no és Liverpool. 

[Article publicat originalment al Diari de Tarragona]

El Concurs de Castells s'ha de celebrar (si es pot)

Com amb tota la resta d’activitat humana, la pandèmia de la Covid-19 ja ha tingut un impacte enorme sobre els castells, amb una temporada que a la pràctica no ha arribat a arrencar. Ni assajos ni molt menys actuacions des de fa ja un mes llarg, i per un temps futur llarg ara per ara molt difícil de calcular. En aquest context, no són pocs els qui, des del mateix món casteller, invoquen el realisme per donar ja la temporada 2020 per perduda i fins i tot hi ha qui ja reclama públicament que s’anul·li el Concurs de Castells de Tarragona per eliminar així la incertesa. Tenint en compte que l’agenda de l’estiu, almenys sobre el paper, està farcida de convocatòries massives –s’acaba d’anunciar un Sant Jordi el 23 de juliol–; el Primavera Sound està previst per finals d’agost–, sobta que l’urgent sigui anul·lar el Concurs de Castells… a la tardor.

És cert que, a priori, els castells són una de les activitats que pitjor encaixen amb el nou ordre de “distanciament social” que, ara per ara, és la principal eina que disposem contra la malaltia. Per contra, juga a favor del món casteller que es pot activar / desactivar amb rapidesa i que no necessita grans desplegaments logístics. Quant al cas específic del Concurs, la dada més objectiva és que encara falta gairebé mig any per la seva celebració, i que en aquest temps les coses poden canviar molt i en moltes direccions. Desconvocar el Concurs de Castells a l’abril sembla prematur.

D’altra banda, es tracta d’una discussió un punt estèril. En el fons, serà l’evolució de la malaltia i les mesures de normalització que s’estableixin els qui determinin si el Concurs o qualsevol altra gran cita de “cultura de carrer” es podran celebrar i de quina manera. Tot i això, al marge del que acabi passant, la discussió sobre si s’ha de celebrar el Concurs o no està vinculada a dos debats pertinents i –penso– d’una mica més de volada.

El primer és sobre el paper del Concurs dins el món casteller. No són pocs els que opinen que un Concurs de baix nivell s’ha d’evitar per no “devaluar el producte”. Aquesta visió ignora el que per mi és un fet cabdal: que el Concurs ha d’estar al servei del món casteller, i no a l’inrevés. De fet els concursos neixen als anys 30 com un intent de difusió i dignificació de l’activitat, i triomfen especialment als anys 60 perquè se’ls considera el remei per combatre la crisi que en aquells moments vivia el món casteller [que, com ha explicat Miquel Botella, no fos el tractament adequat no invalida l’argument]. En la darrera dècada, com a mínim, el Concurs ha combinat el fet de ser “l’espectacle casteller més gran del món” amb convertir-se també en “la gran festa dels castells”.

En una temporada que, en el millor dels casos, serà extremadament complicada, el Concurs –en cas que pugui celebrar-se– podria esdevenir un element d’estímul i reactivació fonamental, i seria absurd prescindir-ne perquè els castells que s’hi fessin fossin més o menys alts. En aquest cas, és evident que l’aspecte festiu i de celebració passaria per davant pel competitiu, i jo personalment tampoc no veuria problema, fins i tot, en què la convocatòria s’adaptés a aquestes circumstàncies. De fet, el Concurs –com els castells, com la cultura popular en general– és mutant.

El segon debat, de caire més general, és sobre el paper dels castells i de tota la cultura popular d’arrel tradicional en aquest nou escenari en què ens trobem: en quin moment podem tornar al carrer a celebrar? Cosa que té a veure amb el seu lloc en la nostra societat. Estem veient com altres sectors s’aferren a qualsevol possibilitat de celebrar festivals de música o competicions esportives els pròxims mesos. Direu, encertadament, que la diferència amb la cultura popular són les implicacions econòmiques (d’altra banda, perfectament legítimes). Però, en tot cas, això hauria de ser una fortalesa i no una debilitat de la cultura popular: una certa garantia que les posicions no es fonamenten en el càlcul econòmic.

Sobretot, no hauríem de caure en la trampa d’acceptar el dogma –que ja s’insinua– que com que no hi ha diners pel mig, les nostres activitats no són importants i, per tant, poden quedar ajornades sine die, passant directament al furgó de cua de la recuperació de la normalitat social. En les darreres dècades s’han multiplicat els estudis científics que vinculen directament la qualitat de vida i la salut, tant física com mental, al gaudi de la cultura en general. La cultura popular, a més, és més fàcilment accessible per al conjunt de la població, permet una participació més directa i genera comunitat i cohesió social, a més del valor simbòlic sempre inherent a una celebració: la celebració de la vida, la celebració del nosaltres mateixos. Celebrar (una festa major, per exemple) és terapèutic, i ara ho serà més.

Aquests elements també s’haurien de tenir en compte a l’hora d’anar definint la desescalada del confinament. Així com el fet (que els castellers coneixen perfectament) que el risc zero no existeix i, per tant, en la balança de cada decisió cal posar-hi els arguments a favor i en contra. I si, efectivament, cal mantenir restriccions durant mesos que impedeixen les nostres activitats, òbviament serà així. Però no en base a apriorismes sobre què és important i què no, que ja sabem que en aquest debat la cultura sempre hi surt perdent. I, dins l’àmbit cultural, la de carrer és sempre la Ventafocs.

És possible que el Concurs de Castells s’acabi anul·lant. És, fins i tot, probable. I alguns diuen ja ara que és inevitable. No descarto que sigui la posició més realista. Però crec que val la pena continuar aspirant a celebrar el Concurs (o la festa major del vostre barri) si les circumstàncies ho fan possible. No només per romanticisme o per ingenuïtat, sinó per responsabilitat. Perquè la cultura popular no és només esbarjo. És sanadora i és una part important de qui som.

[Article publicat originalment a la revista "Castells" el 16 d'abril]

La cultura de l'ofensa

La catorzena sessió del Comitè Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) de la Unesco ha finalitzat aquest dissabte a Bogotà. El seu llegat més visible són els 35 nous elements que s’han incorporat a la Llista Representativa del PCI. Entre les novetats hi ha l’arpa irlandesa, el massatge tradicional tailandès o l’alpinisme. Però potser la decisió més transcendental ha estat la d’extreure un element de la llista. Primer, perquè és el primer cop que es fa des que van començar les inscripcions el 2009. I segon, pels motius que han provocat la decisió.

El carnaval d’Aalst, a Bèlgica, va entrar a la Llista Representativa el 2010 –el mateix any que els castells- i s’ha caracteritzat sempre pel seu caràcter transgressor. Per dir-ho clarament, es riuen del mort i de qui el vetlla. El 2018, per exemple, una de les comparses va escollir com a tema el procés català, amb un Puigdemont de pega. Arran de les protestes rebudes en diverses ocasions, la Unesco ha acabat valorant que el Carnaval havia acollit “representacions racistes i antisemites de forma recurrent”. Per aquest motiu, el Comitè Intergovernamental de la Convenció del PCI –integrat per 24 estats d’arreu del món- va aprovar divendres retirar el carnaval de la llista, en considerar que aquestes manifestacions són incompatibles amb els principis de la UNESCO i amb la pròpia Convenció, que estableix que el patrimoni que reconegui ha de promoure “el respecte mutu entre comunitats, grups i individus”.

La decisió va ser unànime i no hi va haver debat. Tot i això, diversos estats van voler expressar públicament el seu suport a la mesura. La intervenció més emocionant i contundent segurament va ser la de l’ambaixadora austríaca: “Siguem clars, hem vist imatges que estan extretes directament del manual de l’antisemitisme. Això no és una qüestió ni de llibertat d’expressió ni d’humor.” I encara, amb referències explícites a Auschwitz i al passat col•laboracionista del seu país en l’Holocaust: “Fa 80 anys els austríacs vam fer ulls grossos al que van patir milers de conciutadans nostres. No ho tornarem a fer mai més.” Inapel•lable. Fins i tot la mateixa Bèlgica ja havia demanat uns dies abans la retirada del carnaval de la llista, i durant la sessió la posició oficial de la seva delegació va ser de silenci, tot desitjant que l’afer passés el més ràpid possible.

I, malgrat tot, als passadissos, en converses reduïdes, es podien sentir comentaris més matisats sobre un afer amb moltes arestes. En primer lloc, sobre la necessitat d’un anàlisi més fi: un dels casos denunciats era d’una comparsa formada per soldats amb uniforme nazi, però que, en realitat, era una crítica a un polític d’extrema dreta local. En d’altres, però, sembla clar que hi havia un rerefons innegable d’estereotips racistes que mereixen rebuig. I, tot i això, s’ha de condemnar tota una festa com a “racista” perquè, puntualment, alguns dels participants puguin exhibir aquesta mena d’actituds? I un carnaval no pot i ha de ser, per definició, ofensiu i, fins i tot, de mal gust? Aquesta és la posició de les autoritats i la comunitat d’Aalst, que han preferit sortir de la llista abans que incorporar mesures que ells consideren censura.

Però el problema no és el carnaval d’Aalst. El problema és que el patrimoni immaterial, el folklore i la cultura popular sovint són una representació del “nosaltres” enfront un “ells”. I clar, nosaltres som els bons i als altres els toca el paper que els toca. Si algú fes l’exercici de repassar la Llista Representativa del PCI de la Unesco, de ben segur que trobarà altres exemples d’elements que poden ser considerats ofensius per comunitats determinades o que exhibeixen un respecte als drets humans dubtós. Ja posats, parlem de gènere? Parlem d’homofòbia?

Si pensem en el patrimoni immaterial de casa nostra equiparable, alguns versots del Ball de Diables o del Ball de Dames i Vells poden posar els pèls de punta. En canvi, els seus destinataris o “víctimes” locals, els qui són objecte de burla, saben que el millor que poden fer és encaixar-ho rient. Perquè coneixen els codis i saben que han d’acceptar el joc, que és el de la comunitat a què pertanyen. Però què passa quan algú s’ho mira des de fora? [Ho he pogut comprovar personalment: després de presentar, en un simposi internacional, un exemple d’un versot crític amb l’alcalde Ballesteros, una assistent va deduir –i tuitar- que jo estava defensant l’humor sobre violacions en grup com a forma vàlida de patrimoni immaterial.]

Evidentment, no dic que valgui tot. Hi ha expressions i actituds que s’han d’evitar i rebutjar. Però quin és el límit? On el posem? Jo l’únic que m’atreveixo a suggerir és que la pròxima vegada que ens sentim atacats –per una chirigota de Cadis o l’afusellament d’un ninot, per exemple- tinguem en compte que allò no s’adreça a nosaltres i, potser, en el fons, ni tan sols parla de nosaltres. Però, sobretot, que és més fàcil reconèixer l’ofensa quan ens la fan que quan la fem.

[Article publicat originalment al Diari de Tarragona el 16-12-19) 

Diplomàcia immaterial (2)

“Volem expressar la nostra sincera felicitació”, arrenquen moltes de les intervencions a la catorzena sessió del Comitè Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI), que al llarg de tota la setmana s’ha celebrat a Bogotà. Felicitats a Colòmbia per l’organització de l’event. Felicitats als altres estats per les seves propostes per incloure nous elements a les llistes de l’UNESCO. Felicitats a l’Organisme Avaluador pels informes realitzats sobre les candidatures. Això és territori UNESCO: diplomàcia i correcció absoluta en les formes: “estimats col•legues”, “apreciats companys”. Però no ens enganyem, la cortesia i fins i tot la felicitació pot ser, perfectament, el preludi per expressar-hi a continuació el més absolut desacord.

[Nota aclaratòria: per qui no ho sàpiga, el PCI és, si fa no fa, la manera moderna i potenciada per la UNESCO de designar el que abans es deia “folklore” i que a casa nostra encara diem “cultura popular i tradicional”. En realitat és un concepte una mica més ampli i complex, però amb això de moment ja ens entenem.]

La reunió consisteix en dues sessions diàries de tres hores cadascuna, en una sala enorme que acull els delegats de 124 estats, més representats d’ONG, estudiosos i premsa. Al capdavant, a tocar de la presidència, hi ha les delegacions dels 24 estats que formen el Comitè Intergovernamental, és a dir, els que tallen el bacallà, els que tenen la decisió final. Es tracta, per tant, d’un bon aparador per aconseguir visibilitat i exercir un cert soft power, especialment per aquells estats amb menys poder efectiu en la geopolítica global. Probablement això explica la hiperactivitat políglota del delegat de Palestina, per exemple.

Les primeres jornades s’esgoten bàsicament en tràmits de burocràcia interna: aprovació d’agenda, informes d’activitat, pressupostos, quotes... Però dimecres i dijous es dediquen a la joia de la corona de la Convenció: l’aprovació de noves incorporacions a la Llista Representativa del PCI. Sí, la llista on estan inclosos des del 2010 els castells catalans. I de seguida es fa palès que el model Eurovisió funciona també a la UNESCO: Azerbaidjan i Kazakhstan, membres del Comitè, són les primeres a sortir al rescat quan l’Òrgan Avaluador –format per experts independents- planteja reserves a candidatures de les companyes repúbliques exsoviètiques Bielorússia i Takijistan. També Colòmbia, Guatemala i Cuba donen suport a la voluntat d’Espanya d’intervenir en el debat sobre una candidatura multinacional de la transhumància, de la que s’ha sentit exclosa (en aquest cas, però, seria efecte OTI). Igualment es fan notar les males relacions històriques entre veïns: Turquia critica el llenguatge d’una candidatura de Grècia i Xipre; i la Xina lamenta que s’inscrigui, per part de l’Índia, una medicina tradicional present en territoris en disputa entre els dos estats.

Política? Per suposat. La reunió de la UNESCO és un espai de reflexió i anàlisi sobre el PCI i les seves problemàtiques, però també és un espai de política. També o fonamentalment, segons es miri. Política a la sala, a cara descoberta i davant el món: des de fa anys es poden seguir les sessions per streaming. I política, també, fora de la sala, al lobby, en reunions informals en què es busquen acords de darrera hora. No per res per allà s’hi passeja sempre, amb aire aparentment despistat, algun membre de l’equip d’antropòlegs d’universitats franceses i suïsses que estan estudiant el funcionament de la Convenció.

La dinàmica general és cada cop més clara: els interessos dels estats pesen més que els criteris tècnics, tal i com ja fa temps que passa en la germana gran, la Convenció del Patrimoni Mundial –la de Tarraco, vaja-. Dins el Comitè, Àustria i Holanda sovint es queden soles demanant que es respectin les recomanacions de l’Òrgan Avaluador, però la majoria del Comitè prefereix que s’aprovi el màxim nombre de candidatures. Avui per tu i demà per mi. La delegació austríaca està especialment dolguda perquè tenen la sensació que els toca fer el paper de “policia dolent”. Una de les topades més fortes ha estat, precisament, arran de la candidatura conjunta d’Espanya i Mèxic per les ceràmiques talaveranes. L’ambaixador espanyol davant la UNESCO, el valencià Juan Carlos Perelló, ha estat contundent en la defensa de la proposta, finalment aprovada.

I aquesta és l’altra cara de la moneda: l’emoció sincera dels representants de les tradicions que reben el reconeixement, que fa que tot plegat tingui sentit. En molts casos, aquesta emoció queda tapada per més discursos protocolaris dels representants de l’estat “premiat”, però en d’altres es dóna la veu als veritables protagonistes, encara que sigui via vídeo. I, ocasionalment, moments de màgia i surrealisme: aprovada la candidatura de la bachata, el delegat de la República Dominicana davant la UNESCO s’aixeca i comença a cantar ell mateix, introduint una miniactuació, en un petit escenari lateral, del guanyador de tres Grammy llatins Vicente García.

[Article publicat al Diari de Tarragona el 14-12-19. És un "remake" actualitzat de l'anteriorment publicat en aquest blog amb el mateix títol]

Diplomàcia immaterial

“Donat que és el primer cop que prenc la paraula, permetin-me en primer lloc agrair al govern i a les gents de Colòmbia la seva reconeguda hospitalitat.” Aquesta frase –o variacions de la mateixa- ha estat la més pronunciada durant els dos primers dies de la catorzena sessió del Comitè Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI), que des de dilluns se celebra a Bogotà. Això és territori UNESCO: diplomàcia i correcció absoluta en les formes, fins i tot per acabar divergint. Arrencar amb un “vull felicitar-los per aquesta proposta” pot ser, perfectament, el preludi per expressar-hi a continuació el més absolut desacord.

[Aclariment: per qui no ho sàpiga, el PCI és, si fa no fa, la manera moderna i potenciada per la UNESCO de designar el que abans es deia “folklore” i que a casa nostra encara diem “cultura popular i tradicional”. En realitat és un concepte una mica més ampli i complex, però amb això de moment ja ens entenem.]

La reunió se celebra en dues sessions diàries de tres hores cadascuna, en una sala enorme que acull els delegats de 124 estats, més representats d’ONG, estudiosos i premsa. Al capdavant, a tocar de la presidència, hi ha les delegacions dels 24 estats que formen el Comitè Intergovernamental, és a dir, els que tallen el bacallà. Es tracta, per tant, d’un bon aparador per aconseguir visibilitat i exercir un cert soft power, especialment per aquells estats amb menys poder real. Probablement això explica la hiperactivitat políglota del delegat de Palestina, per exemple. Per cert, les llengües oficials són l’anglès i el francès, però també es pot fer servir el castellà, com a llengua del país amfitrió i perquè Espanya ha pagat la traducció simultània, com fa habitualment.

Les dues primeres jornades s’han esgotat bàsicament en tràmits de burocràcia interna: aprovació d’agenda, informes d’activitat, pressupostos, quotes... A partir del tercer dia arrencarà la joia de la corona de la Convenció: l’aprovació de noves incorporacions a la Llista Representativa del PCI. Sí, la llista on estan inclosos des del 2010 els castells. De moment, les primeres candidatures avaluades a la Llista de Salvaguarda Urgent –és a dir, aquelles pràctiques que es considera que necessiten una cura especial per evitar la seva desaparició- ha permès comprovar que el model Eurovisió també funciona a la UNESCO: quan l’Òrgan Avaluador –composat per experts independents- ha emès un informe negatiu a una candidatura bielorussa, els primers a sortir en defensa seva han estat les companyes exsoviètiques Azerbaidjan i Kazakhstan. Molts creuen que els interessos dels estats pesen més que els criteris tècnics, tal i com ja fa temps que passa en la germana gran, la Convenció del Patrimoni Mundial –la de Tarraco, vaja-.

Política? Per suposat. La reunió de la UNESCO és un espai de reflexió i anàlisi sobre el PCI i les seves problemàtiques, però també és un espai de política. També o fonamentalment, segons es miri. Política a la sala, a cara descoberta i davant el món: des de fa anys es poden seguir les sessions per streaming (o us pensàveu que això s’ho havia inventat el Tribunal Suprem pel judici del procés?). I política, també, fora de la sala, al lobby, en reunions informals en què es busquen acords de darrera hora. No per res per allà s’hi passeja sempre, amb aire aparentment despistat, algun membre de l’equip d’antropòlegs d’universitats franceses i suïsses que estan estudiant el funcionament de la Convenció.

I política, també, n’hi va haver a l’acte oficial d’inauguració, dilluns a la nit, entre representacions d’algunes mostres destacades del PCI local. La directora general de la UNESCO, Audrey Azoulay, va insistir com a missatge central del seu discurs en la idea que la cultura ha de ser una via per aconseguir la pau. I va posar precisament Colòmbia com exemple d’un país “que pot fer servir la seva cultura per a construir unió on hi havia divisió”. Seguidament, el president colombià Iván Duque –en el seu moment més baix de popularitat- va fer un llarg discurs ple d’autobombo però en el que no va esmentar ni un sol cop la paraula “pau”. Ni tan sols tenint en compte que Colòmbia, precisament, presenta aquesta any una candidatura al registre de bones pràctiques sota el títol d’”Estratègia de salvaguarda d’artesanies tradicionals per la construcció de la pau”. Però clar, Duque forma part del sector uribista contrari al procés de pau amb les FARC desenvolupat pel president anterior, Juan Manuel Santos. De manera que va preferir parlar d’economia taronja i la promoció de les indústries creatives.

L’endemà al matí el “diuen, diuen, diuen” era que a la UNESCO no havia agradat massa el contingut del discurs de Duque. Tampoc devia ajudar l’escenografia: Duque es va reservar el centre de l’escenari, mentre que Azoulay va haver de fer el seu discurs des d’una cantonada. I menys encara que, al llarg de la seva intervenció, el president s’adrecés repetidament a la directora general amb un “querida Aubrey” que, intencionadament o no, produïa més sensació de manca de respecte que d’expressió d’afecte.

L’empoderament: que els castells siguin el que vulguin els castellers

[Article originalment publicat a la revista "Castells" el dia 5 de novembre i signat amb Miquel Botella]

La temporada vinent es compliran 50 anys de dues decisions del Patronat Municipal de Castells de Tarragona que són ben expressives del canvi en positiu que ha viscut el món casteller en aquest darrer mig segle. La primera d’aquestes decisions, i probablement la més cridanera en la perspectiva actual, va ser la d’unificar les dues colles locals, una decisió que l’Ajuntament va prendre sense ni tan sols consultar als castellers implicats. Que es fes així no resultava, en aquell moment, estrany: simplement era la certificació de fins a quin punt arribava la influència del poder polític en els castells i la falta de poder dels protagonistes principals, els castellers.

Després de la Guerra Civil, els castells van estar protegits i controlats per uns alcaldes que presidien les actuacions, negociaven les participacions en les festes majors i els exhibien davant dels visitants il·lustres, en inauguracions i actes similars. Però, tot i la protecció dispensada per les autoritats, en arribar als anys seixanta del segle passat els castells es trobaven en una situació preagònica que feia témer el pitjor. Només cal dir que, com a mitjana, només es feien cinc actuacions a l’any amb més d’una colla. El 2de7 i el 4de8, els màxims exponents del moment, s’intentaven molt de tant en tant i normalment acabaven caient. Tan sols un de cada tres 2de7 i un de cada quatre 4de8 portats a plaça aconseguien descarregar-se. En resum, l’activitat castellera estava sota mínims i el futur es veia molt negre.

La mitja dotzena de colles castelleres que existien eren grups reduïts, tancats, formats exclusivament per homes d’extracció social més aviat baixa. Uns caps de colla quasi vitalicis exercien com a veritables patrons i decidien sobre les admissions, les alineacions, les actuacions, les retribucions; és a dir, sobre gairebé tot el que afectava la vida de la colla. La situació dels castellers era assimilable a la dels jugadors en l’esport espectacle actual: rebien una remuneració –en aquest cas de tercera divisió– per la seva activitat, però no tenien, com tampoc tenen els jugadors actuals, cap influència sobre les condicions en què es practicava l’activitat de la qual n’eren protagonistes (especialment pel que fa al model de joc, calendari de competició i, no cal dir, l’elecció de directius i de tècnics). I, potser encara més important que les magres retribucions i la manca de poder, era el desprestigi social que els acompanyava. Eren considerats gent de pet i rot o uns poca roba en els argots de les poblacions castelleres de l’època.

En aquells moments, el diagnòstic majoritari de les causes del mal moment que travessaven els castells s’atribuïen a les millores salarials d’aquells anys de desarrollismo intensiu. Es considerava que, en el context d’expansió econòmica que es vivia, les retribucions castelleres havien quedat desfasades i eren insuficients tenint en compte la duresa i el risc de l’activitat. També es creia que convenia incentivar l’interès del públic en l’espectacle casteller mitjançant la competició formal que signifiquen els concursos. Així, entre 1962 i 1973, se’n van celebrar onze, a Vilafranca, Barcelona i Tarragona. De fet, la segona decisió del Patronat Municipal de Castells de Tarragona a la qual ens referíem a l’inici va ser justament recuperar el Concurs que ja s’havia celebrat a la plaça de braus als anys trenta i cinquanta.

Però aquest diagnòstic era equivocat. La crisi castellera venia de molt més enrere i havia estat emmascarada per la protecció rebuda. Els castells havien crescut durant el segle XIX com un espectacle “de masses” que depenia del favor d’un públic que esperava el plat fort de la festa major per veure en acció aquells herois populars. Però ja des de finals del segle XIX —amb l’aparició de la indústria de l’espectacle popular (el cabaret, la màgia, el circ, els espectacles òptics, la sarsuela, els toros…) i l’arribada del ferrocarril —la diversió, que de sempre havia estat un acte excepcional, es va anar convertint en un fet habitual. Les festes majors del Camp de Tarragona i el Penedès, en les quals els castells havien aconseguit inscriure’s, van continuar celebrant-se però cada cop van quedar més difuminades. L’arribada de l’esport a començament del segle XX va complicar encara més el panorama i va acabar d’empetitir uns castells incapaços de captar l’atenció davant la competència cada cop més gran d’uns espectacles professionals que evolucionaven constantment per no perdre el tren de les tendències i les preferències dels públics.

Per això, en contra de l’opinió predominant, la solució de la gran crisi castellera dels seixanta no va venir per la millora de les retribucions ni a través de la celebració de més concursos. No va venir tampoc del paternalisme institucional. Va venir per on menys se l’esperava. Cap a finals de la dècada van aparèixer al Vendrell els castellers de corbata, que feien castells només per afició, i amb ells es va iniciar un procés de transformació que, en dues dècades, faria emergir un nou model de colla. L’èxit va començar per la implantació de l’amateurisme i va ser seguit per la incorporació de la dona. La possibilitat de compromís flexible que les noves colles oferien, la democràcia interna que practicaven i la possibilitat de participar de les vivències d’esforç, emoció i risc que els castells proporcionaven van demostrar una capacitat d’atracció inesperada[1].

Vista en perspectiva, la transformació que van experimentar les colles i que ha estat la clau del ressorgiment casteller ha constituït un veritable procés d’empoderament[2] dels castellers. Els castells van deixar de ser una activitat orientada cap als espectadors i controlada pels alcaldes i els caps de colla i es van convertir en una activitat menada per uns castellers amateurs que van acabar per fer-se els amos de la seva activitat i escollir els seus dirigents.

Avui resulta obvi que el progrés de les colles depèn de la seva capacitat de generar l’entusiasme dels seus components, de milers de decisions quotidianes com anar a l’assaig del divendres o a l’actuació del diumenge. En aquest sentit –fent un petit homenatge a Renan–, es pot afirmar que una colla castellera és un plebiscit permanent. Els castellers són sobirans dins la seva colla i, com a col·lectiu, estan decidint el futur de l’activitat castellera. Avui és més clar que mai que els castells seran allò que els castellers i les castelleres vulguin que siguin.

I els resultats d’aquest procés d’empoderament han estat extraordinaris. Si els castells han passat de les nou a les deu alçades o si han aparegut noves estructures no ha estat per la demanda dels espectadors i les audiències sinó pel desig dels mateixos castellers d’autosuperar-se i de sobrepassar els registres de les altres colles. I el mateix es pot dir del calendari i el format de les actuacions, que han seguit els interessos dels practicants i no les del públic i les audiències, o de l’adopció del casc per a la canalla com a mesura de protecció autoimposada pel propi col·lectiu. La gran paradoxa –el miracle casteller– ha estat que el pas a l’amateurisme hagi provocat el ressorgiment de l’activitat. Un fet del tot excepcional en l’àmbit de les manifestacions espectaculars, perquè normalment és el símptoma que acompanya la decadència.

La mateixa evolució del Concurs de Tarragona és un excel·lent exponent d’aquesta transformació. Perquè en contra de l’opinió dels experts, de les preferències del públic i els mitjans, aquell dia –formalment competitiu i excepcional– els castellers també han imposat els seus criteris i han defugit les normes que haurien fet del Concurs un espectacle menys previsible, més emocionant, més curt i més atractiu per al públic i les audiències. En el fons, el primer objectiu de les normes actuals del Concurs és facilitar la presència del màxim nombre de colles i crear les condicions perquè puguin demostrar el que saben fer i classificar-se en el lloc que els pertoca. Cosa que, com l’estadística demostra, aconsegueixen en un percentatge altíssim. Per això es pot dir que, tot i la seva aparença, el Concurs de Tarragona ha evolucionat en la direcció de convertir-se en la Gran Festa dels Castells i la gran majoria de colles en surten satisfetes d’haver-hi participat.

I també ha estat l’empoderament dels castellers el que ha fet possible que els castells estiguin vivint el seu millor moment. Es fan més castells que mai (uns 12.000 cada any), a càrrec de més colles que mai (a l’entorn del centenar), i són més alts i difícils que mai. Tampoc hi ha dubtes pel que fa a l’extensió geogràfica del fenomen. De les comarques on eren tradicionals s’han estès per tot el Principat, per altres àrees de parla catalana i fins i tot comencen a ser una realitat digna de consideració les colles aparegudes a diverses capitals europees. I el millor moment no ho és només pel nombre, el nivell i l’extensió geogràfica aconseguida sinó també perquè l’empoderament ha convertit les colles en entitats econòmicament sostenibles i integradores en el seu entorn social.

Igualment, la fotografia de la situació actual del món casteller ens presenta una activitat amb una notable presència mediàtica i un prestigi social i cultural creixent, que ja el 2007 era coneguda i apreciada per la majoria dels catalans en la rigorosa enquesta encarregada per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (el 98,3% dels enquestats sabien què eren els castells i el 93,6% els valoraven de forma positiva o molt positiva).

En aquest sentit, també es pot dir que la incorporació dels castells a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2010, significa alguna cosa més que una distinció internacional i un motiu d’orgull legítim per als castellers. Avui podem dir que els castells, o més aviat aquests castellers empoderats, són un magnífic exemple del que la UNESCO defensa en la seva Convenció per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, un document que posa l’accent justament en el paper protagonista que correspon a les comunitats i especialment als executants en la continuïtat i l’evolució de les tradicions. El que la UNESCO defensa és que siguin els castellers –com qualsevol altre col·lectiu portador d’un patrimoni immaterial– els qui determinin l’evolució futura d’aquest patrimoni, inclosa la salvaguarda, la promoció i la difusió externa. I val la pena recordar també que la Convenció no és una declaració de bones intencions, sinó un tractat internacional legalment vinculant per les administracions.

Per això no es pot baixar la guàrdia, perquè el perill sempre existeix. Fa uns anys, ja en vam tenir un primer tast amb la possibilitat d’incorporar publicitat a la camisa, que va ser rebutjada per la pràctica totalitat de colles a l’assemblea de la CCCC. I enguany, hem pogut veure com altres agents externs, en aquest cas operadors televisius o ajuntaments, intentaven alterar aquest model i fer-nos retrocedir als escenaris del passat. Una preocupació encara més intensa quan algunes colles semblen acceptar aquestes interferències que comportarien una limitació greu de l’autonomia i el protagonisme que correspon, i s’ha guanyat després de decennis, el col·lectiu casteller.

[1] El lector que vulgui trobar una descripció més detallada del procés de decadència dels castells com a espectacle, així com el canvi de model de colla castellera i les seves conseqüències, ho pot fer al llibre Castells: una història d’èxit de Miquel Botella Pahissa (2018, Galaxia Gutenberg).

[2] Empoderament és un concepte de moda del que s’ha abusat en els darrers temps, però considerem que sí que és útil en aquest cas.

De què va "la guerra dels drets"?

La polèmica entorn la retransmissió televisiva de la diada de Sant Fèlix –ben explicada per l’Ara Castells en aquest article- és només el darrer símptoma o conseqüència d’un conflicte més antic i més complex, l’anomenada “guerra dels drets”, però que s’ha fet especialment complicat d’entendre justament perquè hem prestat més atenció a aquests símptomes que a les causes reals i profundes del mateix.

Em temo que bona part del món casteller n’està cansat. Anem ja per la tercera temporada i es fa difícil saber exactament de què va això. Hi ha tants actors, tantes variables, tants girs de guió... Recorden fa dos anys? El problema principal, l’escull bàsic per arribar a un acord, eren els drets de propietat intel•lectual. Ara ja no se’n parla, malgrat que aquests drets continuen figurant en els contractes. Són una mica l’os polar de Lost o els caminants blancs de Joc de Trons: un truc dels guionistes, una distracció respecte el conflicte real. Ara ens diuen que el problema és polític, que si uns són del partit A i els altres del partit B. O que si aquests tenen mania aquells altres. I, davant això, molts adopten una mena de versió castellera del “qué mal todo”.

Els arbres no ens deixen veure el bosc. La cosa s’ha complicat tant -i inevitablement s’hi han enquistat les fílies, fòbies i militàncies castelleres de cadascú- que és molt difícil ja no tan sols prendre posició a partir d’un criteri propi, sinó senzillament entendre per què carai passa això que, sens dubte, perjudica tot el món casteller. Un afer trist del qual tothom n’és responsable però, atenció, en el que només alguns actuen des de la irresponsabilitat.

Potser l’única opció és mirar d’obviar per un moment detalls i derivades i centrar-se en el moll de l’ós del conflicte. Miraré, per tant, de reduir-lo a dos punts fonamentals, assumint que sí, és una simplificació. El primer punt és si els drets televisius de les colles (més enllà del que lògicament entra dins el dret a la informació) els controlen les pròpies colles o bé un tercer, com ara un operador televisiu o els ajuntaments. Que els controlin les colles –a més d’encaixar amb la necessària salvaguarda del patrimoni cultural immaterial tal i com demana la UNESCO- és la millor garantia que els usos d’aquestes imatges seran els que les colles volen. Algú es preguntarà per què aquesta guerra si, al cap i a la fi, els drets finalment se cedeixen a les televisions. Se cedeixen perquè sense cessió no es podrien fer retransmissions, però la clau és l’abast de la cessió. Es tracta, per recuperar un exemple real, de què les imatges de la teva colla no acabin apareixent, sense autorització, en un anunci de la “Marca España”. No crec que cap casteller pugui defensar la idoneïtat que algú aliè a les colles gestioni els drets.

Això ens porta al segon punt, la gestió col•lectiva, ara per ara via Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC). Segur que molts pensen que, en tot cas, res millor que la gestió la faci cada colla segons el seu propi criteri. És natural. La música de la “sobirania de les colles” sona molt bé, però cal parar atenció també a la lletra. És evident que això té a veure amb un altre debat de fons, més ampli, que és sobre el funcionament de la CCCC i si els mandats d’assemblea són vinculants o no (que ho són, òbviament, mentre un en sigui membre), però he promès que miraria de simplificar i no m’hi embrancaré, ara, en això. I, de fet, no cal perquè en el tema de les retransmissions de diades que cada colla negociï pel seu compte simplement no és viable. Només cal mirar què passa en el món de l’esport, en el que molts s’emmirallen.

Aquells que es lamenten ara per la situació de Sant Fèlix han de ser conscients que la gestió col•lectiva dels drets no n’és la causa, sinó, justament, la solució. Sense una gestió col•lectiva cada retransmissió suposaria una situació com la que ara tenim entre mans. I, al final, o bé els operadors televisius se’n cansarien o bé, segurament, els drets acabarien en mans de tercers, com ara els ajuntaments, que farien i desfarien al seu aire amb els operadors davant un món casteller debilitat. Amb la gestió individualitzada, potser alguna colla hi guanyaria a curt termini –de fet, ja hi guanyen-, però a mig termini hi perdrien totes.

Aquest model de gestió col•lectiva en la defensa dels drets de les colles és el que ha mantingut la CCCC des de fa més de dues dècades. Els problemes, contràriament al que alguns diuen, no comencen quan la CCCC “s’hi posa”, perquè ja hi era des de les primeres retransmissions de Televisió de Catalunya (TVC), i la seva posició és essencialment la mateixa. Durant 20 anys la CCCC –que no és altra cosa que la suma de les colles- va gestionar col•lectivament els drets televisius del col•lectiu sense que ningú ni tan sols ho qüestionés.

Els problemes, en tot cas, comencen quan l’operador televisiu de referència passa de ser TVC a la Xarxa Audiovisual Local (XAL). L’aposta de la CCCC, aquest any, per canviar de XAL a la cooperativa SOM és una decisió greu i arriscada (ningú no qüestiona el nivell de les retransmissions de la XAL), però no és una decisió frívola ni capriciosa. Al contrari, és la conseqüència lògica del compromís amb la defensa dels drets de les colles. I també és la conseqüència inevitable d’una política agressiva –en el fons i en la forma- de la direcció de la XAL els darrers anys, que ha negat els drets de les colles i ha buscat trencar el model de gestió col•lectiva, perquè sap que aquesta és la millor defensa que té el món casteller per posar límits a l’explotació indiscriminada de la seva imatge. Una política, al meu entendre, totalment inapropiada per un ens de servei públic.

D’això va, en realitat, l’anomenada “guerra dels drets”.

[Publicat inicialment a l'"Ara Castells" el 23-08-19]