Homenatge als mestres de la cançó a dues veus

Ha mort Phil Everly, el petit dels Everly Brothers. Segurament per molts els Everly Brothers siguin una simpàtica nota al peu de la història de la música pop, gràcies als seus èxits com "Bye bye love", "Wake up Little Susie" o "All I have to do is dream". Però la contribució dels dos germans és qualsevol cosa menys anecdótica: juntament amb Buddy Holly, van ser claus en la transició del rock primigeni amb arrels bàsicament en el r&b cap a un pop més suau però també més complex, amb més matisos, i van aportar-li la sensibilitat i el so acústic del country i el bluegrass. Però, sobretot, van destacar per les seves harmonies vocals: dues veus sonant com una de sola, generalment Phil dalt i Don baix, aconseguint un so perfecte. Per això van ser mestres de Lennon i McCartney, de Simon i Garfunkel, de Parsons i Hillman, d'Edmunds i Lowe i, fins i tot, d'Olson i Louris. Vaja, i també de Manolo i Ramón.

Els Everlys s'han convertit en una de les meves petites obsessions musicals, ja que tenen una discografía llarga i plena de tresors a descobrir (a més d'algunes bonyigues). Lògicament, pràcticament tot el que van gravar per Candence als anys 50 és imprescindible, però quan el 1960 es van passar a Warner van continuar facturant petites joies pop. És cert que a mitjans de la dècada estaven una mica desubicats, però cap a finals de la mateixa estaven a l'avantguarda del country rock amb àlbums tan interessants com Roots i diversos singles excel·lents. I encara als 70, ja a RCA, van oferir un parell d'LPs molt disfrutables, versionant Kriss Kristofferson o John Prine i amb temassos propis com "Green river". En aquest sentit, cal dir que tot i que bàsicament els recordem com intèprets (la majoria dels seus primers èxits sorgits de la ploma de Boddleaux Bryant), tant Phil com Don també van composar algunes grans cançons.



I si dubteu de la vigència musical dels Everly Brothers, aquest passat 2013 han aparegut diversos discos d'homenatge als germans. El més mediàtic és Foreverly, a càrrec d'una parella inesperada formada per Norah Jones i Billie Joe Armstrong, el cantant de Green Day. Tots dos han repassat el que de fet va ser el primer LP dels germans, Songs our daddy taught us, que com el títol indica era un recull de cançons folk. Punt positiu per Jones i Armstrong -que realment sonen molt bé junts- per aquesta opció que demostra coneixement del llegat Everly. I imaginem-nos ara quin teen idol actual -perquè això és el que eren els Everly el 1958, teen idols- tindria els collons d'enregistrar un disc de cançons populars totalment en acústic.

What the brothers sang és fins i tot més interessant en el sentit que conté cançons de totes les èpoques Everly: algun èxit (com ara "Devoted to you" o "So sad"), però també temes francament obscurs com "Omaha" i d'altres que no associaríem immediatament als Everly però que, com diu el títol, els germans van cantar en algun moment. Els seus responsables són Bonnie "Prince" Billy i Dawn McCarthy, tots dos cantants indie folk, i que opten per un acostament menys reverent que el de Jones i Armstrong, cosa que també s'agraeix.