dimarts, 21 de gener de 2014

Els músics de ficció i les cançons que mai no van existir

Recordeu quan, a mitjans dels 60, la parella folk Mitch & Mickey van enamorar els EUA amb el seu "petó al final de l'arc de Sant Martí"? O quan, a principis dels 70, els nord-americans Stillwater i els britànics Strange Fruit eren dues de les grans sensacions del hard rock que es podien veure en directe? I els hits comercials del duet Pop! a mitjans dels 80? Els recordeu? Probablement no, i és lògic perquè cap d'aquests artistes ni de les seves cançons van existir mai... fins que algú va decidir fer-ne una pel·lícula.

Inside Llewyn Davis, la darrera pel·lícula dels germans Coen, demostra un cop més que, almenys per mí, a la gran pantalla funcionen millor les històries de músics quan aquests són de ficció (malgrat que puguin estar inspirats parcialment en un o diversos de reals, com és el cas). Potser perquè, per tal de dotar-se de tensió dramática, el clàssic biopic d'estrella pop acaba reproduint inevitablement els mateixos esquemes (vegeu, per exemple, els dedicats fa uns anys a Ray Charles i Johnny Cash) i a més te la complicació d'haver de resistir la comparació amb els artistes originals. Quan els protagonistes són de ficció, en canvi, és possible crear personatges arquetípics i en aquest cas descobrir els referents que s'han fet servir és un al·licient.

Quan parlem de músics de ficció, un altre element que a mi em sembla fascinant és que, en bona lògica, cal dotar-los també d'un repertori que no existeix, d'una música i sovint uns suposats èxits que encaixin perfectament en aquella realitat en la que se'ls està inserint. És a dir, uns èxits (o fracassos) que no ho van ser ser (perquè no existien), però que ho podrien haver estat (si haguessin existit). I mentre en altres suports narratius (com ara una novel·la) es pot prescindir més o menys d'aquesta música irreal (n'hi pot haver prou amb invertar-se un parell de títols i potser una petita descripció), en una pel·lícula no hi ha més remei que dur a terme tot el procés creatiu: cal composar aquestes cançons, cal arranjar-les i cal enregistrar-les.

Val a dir que en el cas d'Inside Llewyn Davis, aquesta jugada d'inserir en la realitat unes cançons que realment no van existir no ha estat pràcticament necessària: en retratar una escena, la del Greenwich Village del 1961, que bàsicament ho era d'intèrprets i no d'autors, Oscar Isaac i la resta del repartiment n'han tingut prou amb cantar cançons, tradicionals o no, que ja formaven part d'aquell repertori (i que consti que ho fan magníficament, i que un dels mèrits de la pel·lícula és que respecta íntegrament aquestes interpretacions).

Sí que hi ha una escena, però, en la que es fa servir aquest recurs: la de l'enregistrament d'un tema suposadament composat pel personatge interpretat per Justin Timberlake (ni més ni menys), una mena de cançó novelty a propòsit de la cursa espacial titulada "Please Mr. Kennedy". Lògicament, aquí hi ha una voluntat paròdica per part dels Coen (com sovint hi ha en aquestes músiques de ficció), però al mateix temps, i aquesta és la gràcia, és una cançó que realment s'hauria pogut escriure, arranjar i enregistrar el 1961. I que, efectivament, podria haver estat un gran èxit malgrat ser, als ulls de Llewyn Davis i qualsevol que es considerés (llavors i avui) un artista seriós, una gran tonteria.



Doncs bé, aquest recurs que a Inside Llewyn Davis és més aviat anecdòtic té un paper molt més central en d'altres pel·lícules, en les quals entorn uns músics de ficció ha estat necessari construir tot un repertori amb un esforç de versemblança. Algunes d'aquestes cançons han acabat sent memorables. I alguna, fins i tot, èxits reals (déu n'hi do la paradoxa!). Són cançons, per tant, que poden tenir prou qualitat com per tenir vida més enllà de la pel·lícula que les ha creat, però que tenen sentit i han de ser disfrutades sobretot en relació a aquesta. I és interessant saber també qui en són els creadors i intèrprets reals (que poden ser, o no, els actors que apareixen en pantalla).

Si tinc prou temps i energies, aniré repassant-ne unes quantes en aquest blog al llarg dels pròxims mesos. Espero que algú m'hi acompanyi. I descobrirà que la història fictícia de la música popular pot ser tant o més interessant que la real.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

i de la pel·lícula no en direm res?

Guillermo Soler ha dit...

A mi la peli em va agradar molt, tot i que no sé fins a quin punt puc deslligar-la de la música. De fet, tinc ganes de tornar-la a veure...