Donny Hathaway, "descobriment" musical del 2013

Dir que un dels meus descobriments musicals del 2013 ha estat Donny Hathaway, mort el 1979, implica reconèixer que potser miro (o escolto) més cap enrere que cap endavant, però crec que a aquestes alçades aquesta confessió no sorprendrà ningú. Sí que potser és sorprenent que hagi trigat tant a convertir-me en fan de "Mr. Hathaway", tal i com l'esmentava Amy Winehouse al seu exitàs "Rehab". Sí que sabia de la seva existència i l'associava a alguns dels meus soulmen favorits, com Curtis Mayfield i Jerry Butler (tots tres nascuts a Chicago), però realment mai m'havia preocupat d'aprofundir-hi.

La meva introducció a Donny Hathaway va ser gràcies a Live (72), difícilment millorable tarja de presentació ja que exhibeix totes les facetes d'aquest artista: autor però també genial intèrpret de cançons alienes; vocalista sublim (allà, amb Marvin Gaye), però també remarcable pianista; igualment excel·lent en temes eminentment rítmics ("The ghetto") i en balades com el "Jelous Guy" de John Lennon... I si era capaç de tot això en directe, què no podia fer a l'estudi de gravació, on a més podia afegir-li les seves qualitats d'arrangista? Durant els primers 70 devia fer la sensació que no hi havia límits per Donny Hathaway, però el cert és que era un tipus depressiu que cap al 1974 va desaparèixer de l'escena. Quan semblava que de mica en mica recuperava la seva carrera artística es va llençar per la finestra des del quinzè pis on vivia. Per tant, una carrera curta i una discografia encara més, concentrada bàsicament entre el 1970 i el 1973.

Davant una obra breu però d'altíssim nivell com aquesta, la millor opció és aconseguir-la sencera. Un propòsit que es va començar a fer realitat amb l'adquisició d'una d'aquestes capsetes de preu proporcionalment econòmic que inclouen cinc CDs d'un mateix artista, les Original Album Series de Warner. En aquest cas, el tres LPs d'estudi de Hathaway, el directe esmentat i el pòstum In Performance (80). Només uns mesos més tard m'assabento de l'edició d'una boxset dedicada al soulman: Never My Love: The Anthology (2013). I l'alegria és completa en descobrir que el seu tracklist limita al mínim les duplicacions amb els discos que ja tinc, i, al contrari, juntament amb ells pràcticament conforma una "Integral Donny Hathaway". De fet, només el primer dels quatre CDs de la boxset és una mena de "grans èxits" del cantant, i tot i així inclou diversos temes que no van aparèixer en els seus LPs, així com d'altres en versió single, mentre que el quart CD recull tots els duets que va enregistrar amb Roberta Flack. Els altres dos compactes són de material inèdit: el primer, en directe, no aporta gaire cosa al que ja sabíem, però el segon, amb enregistraments d'estudi del 1974 en endavant, sí que ens ajuda a completar la història i demostra que, encara que no publiqués cap disco, Donny Hathaway sí que va estar actiu els darrers anys de la seva vida. La qual cosa fa encara més tràfica la seva mort.