"They don't know": de Kirsty MacColl a Lydia Loveless

Avui en dia a Kirsty MacColl se la recorda sobretot com la noia que canta amb Shane McGowan al clàssic nadalenc "Fairytale from New York", de The Pogues. Però el llegat d'aquesta britànica, tràgicament morta l'any 2000 amb només 41 anys, va molt més enllà d'aquest hit, tant pel seu treball en solitari com per les col·laboracions (va treballar amb The Smiths, Billy Bragg, Evan Dando i Robert Plant, entre d'altres). Va aplicar el seu talent a una gran varietat de músiques, des del folk (el seu pare era Ewan MacColl) a la música de ball passant pel country i els ritmes llatins, però tot passat per la seva pròpia personalitat i sense renunciar mai a la voluntat de fer música pop, en el bon sentit de la paraula. I, a sobre, a més de vocalista personal també era una compositora i lletrista excel·lent i fins i tot productora. Una artista completa, per tant, com encara n'hi havia ben poques als anys 80. [Per cert, l'any passat en teoria es van reeditar els seus àlbums, amb cançons extra, però encara continuo buscant-los sense èxit.]

Però malgrat aquest ampli llegat, jo m'estimaria la Kirsty MacColl encara que només hagués gravat una cançó, el seu primer single i, casualment, també la primera seva que vaig sentir: "They don't know". El 1979, en plena ressaca punk, Kirsty va debutar amb una meravella melòdica, de lletra innocent i un punt naïf ("però ells no saben res de nosaltres i mai han sentit parlar de l'amor", diu com a resposta a les crítiques dels amics), que recuperava l'estil de les girl groups dels 60. Per mi és una petita joia i una cançó que no puc escoltar (o tal·larejar) sense somriure.



La cançó va ser un èxit... però cinc anys més tard i en versió de Tracey Ullman. Versió produïda per la pròpia MacColl, que també hi feia les segones veus. A partir d'aquí, la cançó ha estat també versionada per Andrea Corr o els Gigolo Aunts, entre d'altres. I ara fa unes setmanes que tot just n'ha aparegut una altra, de Lydia Loveless, que fa servir la cançó per tancar el seu nou àlbum Somewhere else. Ella mateixa ha explicat que quan van acabar d'enregistrar el disc encara tenien un temps extra d'estudi i va decidir incloure el tema: "És una cançó pop molt simple, gairebé perfecta. La lletra és increïblement intel·ligent, però no autoconscient de la seva intel·ligència, si això té sentit. Tenia la sensació que l'àlbum va cap avall, cap avall, que vaig pensar que havia d'acabar amb una nota alta. Et vas deprimint i comences a beure, i llavors l'acabes amb una petita i feliç cançó pop." La versió de Loveless és fidel a l'original quant a estructura i melodia, però alguns petits detalls en l'arranjament (el tempo lleugerament accelerat, molta més presència de guitarres elèctriques, el contrapunt de la segona veu masculina) li aporten més múscul i fins i tot tinc la sensació que la milloren.



Ha estat gràcies a aquesta versió de "They don't know" que he descobert l'existència de Lydia Loveless, i això també li haig d'agrair a Kirsty MacColl. Loveless és una jove (23 anys!) cantant i compositora enquadrada dins el country alternatiu o, com en diuen alguns, insurgent. Somewhere else, el seu tercer LP i segon per Bloodshot Records, és excel·lent i addictiu. Loveless, que està casada amb el seu baixista i va començar a cantar acompanyada del seu pare a la bateria, s'ha rebelat contra els constrenyiments propis de la música country, i més per les dones, i no té por d'exhibir la influència dels Rolling Stones o del punk o de cantar sobre l'alcohol: "Hi ha tanta pressió com a dona per encaixar en un gènere predeterminat. Jo animaria les dones a escriure sobre qualsevol cosa que els surti i a no preocupar-se per sonar com algú que hagi sortit abans. Ser realment una mateixa és no tenir por." Ho hauria pogut dir Kirsty MacColl.