dissabte, 20 de desembre de 2014

El pilar que (potser) va canviar la meva vida

El passat dia 11 es van complir 20 anys d'una fita que Josep Torreño ha recordat amb un article titulat "El pilar de sis que va canviar-ho tot". Es tracta, efectivament, del pilar de sis que els Castellers de Vilafranca van carregar en la fira de Santa Llúcia de l'Arboç del 1994, i la importància del qual no pot ser menystinguda. D'una banda, perquè va obrir la porta a la recuperació del pilar de vuit en menys d'un any; de l'altra, perquè, d'alguna manera servia de pòrtic al cicle d'èxits verd que encara estem vivint avui en dia. No m'interessa, però, parlar de la trascendència d'aquest espadat en la història castellera sinó en la meva petita història. Perquè aquell pilar de sis també va marcar el meu primer contacte professional (i emocional) amb el món dels castells, i potser, només potser, m'ha dut allà on estic vint anys després.

Fa vint anys jo estudiava tercer curs de Periodisme a la UAB i estava molt content perquè havia començat a treballar al Nou Diari els diumenges, la meva primera "feina" real de periodisme. Després d'un parell de setmanes en què em vaig limitar a les notícies d'agència, el responsable del diari els diumenges, Jordi Jaria (que encara no era doctor en Dret ni havia estat clau en la renovació del Concurs de Castells de Tarragona), va considerar que estava prou madur per estrenar-me al carrer. Així, dissabte a la nit, mentre sopava amb uns amics en una pizzeria, vaig trucar a la redacció i el Jordi em va comentar que l'endemà al matí aniria a la fira de l'oli (o similar) del Vendrell i després a una diada castellera a l'Arboç. Com a tarragoní, els castells formaven part del meu entorn, però mai m'hi havia sentit atret. Em semblaven avorrits, no entenia com alguns dels meus amics (entre els quals hi havia Jordi Crespo, que òbviament encara no era el cap de colla que va convertir la Jove de Tarragona en la màquina actual) s'havien fet recentment castellers i me n'enfotia d'ells. Quan van saber que l'endemà havia de cobrir una diada castellera van ser ells els que van riure.

Fos com fos, diumenge al migdia jo estava al carrer Major de l'Arboç, mirant d'entendre com funcionava allò dels castells. Afortunadament, el fotògraf que m'acompanyava, Siscu Parès, era membre de la Joves, i em va donar quatre lliçons bàsiques. Per exemple, com contar els pisos (sí, estava així de peix!). També vaig reconèixer entre el públic un company de la facultat, el Jordi Castañeda, que va resultar ser membre dels Bordegassos i que em va posar en antecedents dels nombrosos intents de torre de nou que ja sumaven els verds i com aquesta era la darrera oportunitat de l'any, mentre els seus rivals ja l'havien assolit. Com segurament ja sabreu, a l'Arboç hi van sumar un intent més, enmig d'una decepció més que palpable. I, al final de la diada, de forma inesperada, coronaven el pilar de sis, construcció que no s'havia vist en els cinc anys anteriors, malgrat que ja s'havia entrat en l'era de la gamma extra.

 Portada del Nou Diari amb el pilar de sis.

En arribar a la redacció, el Jordi Jaria em va anunciar que la crònica seria pàgina 3. "Això de la diada castellera és una mica com explicar una història, no? Vull dir que s'hi ha de ficar una mica de salsa...", li vaig preguntar. I el Jordi, que encara trigaria uns anys a donar-me el millor consell rebut mai per fer cròniques castelleres ("per valorar una diada mira les cares dels castellers"), em va dir que sí, que m'hi recreés una mica. Vaig mirar de fer-ho i, llegida la crònica vint anys després, trobo que me'n vaig sortir amb prou dignitat. Perquè, efectivament, es tractava d'explicar d'una història de fracàs i èxit, de perseverància i redempció col·lectiva final. Des de llavors, sempre he tingut clar que les millors cròniques castelleres són les que aconsegueixen reflectir això. Val a dir que la meva inexperiència va trufar el text de petits errors, un dels quals (potser no tan petit) va propiciar que l'endemà es rebés al diari una carta de protesta (llavors no hi havia correus electrònics) del president de la Jove de Tarragona, Joan Aregio, ja que havia donat com a darrer pilar de sis un de la Joves de Valls, obviant dos posteriors dels liles (penseu que llavors tampoc no hi havia bases de dades on line).

Fos com fos, vaig tenir el bateig que tot futur periodista casteller pugui somiar: diada històrica, foto de portada, crònica a la pàgina 3 i carta de protesta l'endemà. Això, sumat al fet que aquella crònica fos el meu primer text signat en un mitjà de comunicació professional, m'hauria d'haver avisat del que el destí em reservava...

Servidor, a la redacció del Nou Diari a Reus. I was so much younger then...

No us penseu, però, que vaig ser un Sant Pau caient del cavall. Podríem dir que al llarg dels anys següents em vaig convertir en un aficionat ocasional als castells. Anava a les diades de festa major de casa, i també al Concurs de Castells. De tant en tant també a alguna diada fora. Vaig tornar a l'Arboç per la festa major del 95, quan la Jove va completar la tripleta i van cantar el "Joan Borràs te quiero" a algú a qui jo encara no coneixia personalment. I l'any següent, enmig de la dura arrencada d'El Punt a Tarragona, vaig gastar un dels pocs dies lliures acompanyant al Jordi Suárez a Vilafranca per Tots Sants, per veure el primer intent de castell de deu. També em vaig llegir el Castells i castellers de Xavier Brotons, a qui tampoc no coneixia personalment encara. I com que en tot cas això dels castells no em desagradava i, sobretot, no em feia por (com sí que li produïa a bona part dels periodistes del meu entorn), de tant en tant m'enviaven a cobrir alguna notícia castellera si l'especialista no estava disponible.

Per aquest motiu, quan el Jordi Suárez va plegar, a mitjans de desembre de 1999, em van demanar si em podia fer càrrec d'El Punt Casteller "almenys fins Santa Úrsula". Vaig acceptar i vam aguantar el suplement fins la diada de Minyons. I aquí sí que ja no hi va haver marxa enrere. Aquest nou repte professional em va enganxar en un moment delicat personalment, i m'hi vaig enganxar, als castells.

No us penseu que no hi ha hagut moments en què he pensat en deixar-ho. A finals de 2004, després de cinc temporades senceres a El Punt (vaig tenir la sort d'escriure pel mitjà que dedicava més espai als castells) i havent publicat el llibre El periodisme casteller, tenia la sensació clara de fi de cicle. L'any següent, però, el Xavier Capdevila em va proposar un nou repte al que no podia dir negar-me: posar en marxa el que seria el Quarts de Nou a TVC. Quatre anys més i es repetia la necessitat de canvi d'aires. Mai m'hauria pensat que el que acabaria passant fos que deixaria el periodisme però no els castells... I fins avui. Ja són quinze anys en què la meva vida professional ha estat vinculada, en major o menor grau, als castells...

En vaig prendre consciència en llegir l'article de Josep Torreño que he comentat. I em vaig demanar: i si el pilar no s'hagués carregat? I si aquell dia que em vaig veure "forçat" a mirar els castells amb uns ulls atents només hagués vist la meitat de la història, el fracàs però no l'èxit? Sense l'eufòria final, hauria entès que aquesta és una passió que es nodreix d'èxits efímers i intangibles, però alhora emocionants i "reals"? Si la diada no hagués ocupat la pàgina 3, recordaria avui tan sols haver-hi anat? I si el pilar de sis no hagués canviat la meva percepció dels castells, la meva trajectòria professional hagués anat per un altre camí? I no només la professional... quantes amistats, quantes relacions personals m'hauria perdut (potser) si no hi hagués hagut aleta?

Afortunadament, el pilar es va carregar...

1 comentari:

Xavier ha dit...

Guille, maco l'article, però volem llegir la pàgina 3 del Nou Diari de l'endemà de Santa Llúcia de 1994. Fot-li una escanejada o una còpia emanuense, com abans. Per cert, jo també hi era a l'Arboç però tampoc sabia qui erets,.