Elegia i comiat d'un vehicle fidel

M'agrada conduir, però no m'agraden els cotxes. Vull dir que els meus coneixements de marques, models i prestacions són nuls. Fidel a la teoria holmesiana que "el saber sí ocupa lugar", no només no en sé del tema sinó que intento no aprendre'n. La qual cosa només suposa un problema en el moment d'escollir un nou vehicle. L'únic cop que ho he hagut de fer, fa set anys, quan vaig haver de jubilar el Peugeot 205 heretat de ma mare, em feia tanta peresa començar a buscar cotxe que ho vaig postergar uns mesos (també és cert que en aquell moment no m'era imprescindible) fins que un company de feina que se'n tornava a l'Argentina em va oferir el seu. És a dir, que vaig comprar el primer i únic cotxe que vaig veure, un Ford Fiesta de segona mà. 

Diumenge passat vaig enviar-li un wats a l'Emili, amic i mecànic de capçalera, amb la fotografia de sobre i la frase "aquest cop no sé si el recuperarem". El vespre abans, entrant al pàrquing de Barcelona, va començar a sortir fum del motor. En treure el cotxe al carrer, un motorista em va avisar que hi havia foc a la part de sota. Lògicament, vam sortir-ne ràpidament i un cop ja fora les flames van aparèixer per sobre del capó. Afortunadament, un ciutadà exemplar, armat amb un dels extintors del pàrquing, va apagar les flames ràpidament. Després, el numeret va continuar amb l'aparició en onades successives de la Guàrdia Urbana, els bombers i la grua del Racc. Resultat: massa desperfectes per un cotxe ja massa atxutxat.

La veritat és que potser no m'he portat gaire bé amb el meu Ford Fiesta al llarg d'aquests set anys i mig. D'entrada, li he fotut força més "gasto" que el que estava acostumat: el vaig comprar amb 30.000 quilòmetres (en uns tres anys) i el deixo amb més de 200.000. Cap a l'oest el més lluny que hem arribat és Oviedo, cap al sud Alacant, i cap a l'est, Gènova, a Itàlia. Però més que els llargs viatges, el desgast ha vingut sobretot de l'acumulació de recorreguts mitjans, bàsicament d'anada i tornada entre Barcelona i Tarragona.

Una de les poques fotos del meu Ford Fiesta en tot el seu esplendor, quan encara no feia un any que el tenia.

A més dels quilòmetres, el meu Ford Fiesta ha patit un parell de punxades de roda, innombrables descàrregues de bateria, mort del motor per manca d'oli i carícies d'algunes columnes de pàrquing, entre d'altres desventures de les quals jo me'n sento culpable. També ha patit altres ferides en les que trobo que no hi he tingut responsabilitat, com quan a Gènova uns desaprensius van trencar un dels vidres laterals per mirar de robar (per cert, si mai teniu un problema amb el cotxe a Gènova, heu de saber que als tallers no tenen peces de recanvi, ja que estan centralitzades en un magatzem i triguen 24 hores a arribar... o tres dies si hi ha el cap de setmana pel mig). O quan la palanca de canvi de marxes, senzillament, es va trencar mentre circulava per l'autopista fa uns mesos... Ben pensat, vés que no fos una venjança del meu Ford Fiesta, per totes les malifetes que li havia fet patir. I, si donem per vàlida aquesta interpretació, qui sap si ha estat ell mateix qui, incapaç de continuar suportant-me, ha optat pel suïcidi via flames al motor. Sigui com sigui, el pobre Ford Fiesta se'n va avui de cap al desballestament, sense cap més comiat ni homenatge que aquestes línies.

Improvisant solucions després de l'intent de robatori a Gènova.

M'agrada conduir però no m'agraden els cotxes. El que més m'emprenya de perdre el Ford Fiesta és que ara em tocarà buscar-ne un de nou, i perdre temps comparant prestacions, preus, oportunitats... Per tant, s'accepten suggeriments.