La peli que (no) va acabar amb el "western"

Bona part de la meva (poca) educació cinèfila la van fixar, als anys d'institut, les pelis que feien a la nit a La 2 i la col·lecció de vídeos de la Biblioteca Pública de Tarragona. Va ser gràcies a aquesta que vaig veure, diria que almenys un parell de vegades, Heaven's Gate (1980), la pel·lícula de Michael Cimino que va comportar la desaparició de United Artists -la productora responsable- i, van dir alguns, del western com a gènere comercial. La peli em va quedar gravada a la memòria com una d'aquelles "imprescindibles", tot i que vaig passar molt de temps sense poder veure-la.

Finalment, fa uns anys vaig trobar-ne una còpia en DVD. La vaig comprar, la vaig veure i... no era la mateixa película. Literalment: hi faltaven, aquí i allà, detalls, petites seqüències. Fins i tot una que per mi donava bona part del sentit profundament amarg a la peli: després de la batalla final, la desesperació extrema d'una de les immigrants... (si heu vist o veieu le peli ja sabreu a què em refereixo). Efectivament, es tractava d'una versió de 149 minuts (només dues hores i mitja), mentre la què jo havia vist en VHS, que era la que es va passar als cinemes en el seu moment, era de 219. Res, una hora i escaig més...

Afortunadament, fa uns mesos s'ha tornat a reeditar en DVD i Blue Ray, primer en una edició més luxosa i després més senzilla. A banda d'interessants extres, l'important és que es tracta de la "versió del director", molt semblant a la d'estrena (216 minuts), i que a més ha passat per una remasterització que suposa un canvi en la qualitat de la imatge espectacular. De veritat, val molt la pena passar per caixa.

I és que no és ben bé veritat que Heaven's Gate suposés la fi del western -tot i que els 80 sí van ser potser els seus pitjors anys-, però si ho hagués estat, com diuen els ianquis, what a way to go! Un western diferent ja des de l'inici, amb una festa de graduació a Harvard, i que planteja un tipus d'història gens habitual en el gènere, basada en fets reals: la decisió dels potentats ganaders de contractar una banda de pistolers per eliminar els immigrants que els fan nosa. Que aquests immigrants vinguin sobretot d'Europa de l'Est, no per casualitat, facilita connexions en imatge amb el cinema socialista rus. I, vista avui, té interessants ressonàncies, ja que al cap i a la fi parla de l'enfrontament entre rics i pobres, entre els "nadius" i els nouvinguts. No per res, el crític Quim Casas la va definir fa temps com un western "de classe i amb classe".

És evident que Cimino, endiosat, va embogir durant la realització del film (la seva primera versió era de més de cinc hores), i que fins i tot aquesta "versió del director" no és perfecta, però Heaven's Gate està plena de grans moments i seqüències que justifiquen la seva llarga durada (de la pròpia seqüència i de la peli en general), com ara la del ball.



En tot cas, que Cimino no va aconseguir matar el western ho demostra que en la darrera edició dels Oscar hi competien dues películes adscrites al gènere (The Revenant i The Hateful Eight), curiosament també les dues dirigides per directors "artistes" (Iñárritu i Tarantino) i amb una durada llarga. Això sí, tot i que cap d'elles supera a Cimino en durada, trobo que els hi sobra força més metratge que a la del 1980. A més, les dues noves són més explícitament violentes que la clàssica, però és una violència buida, que no colpeja emocionalment com si ho feia -hi torno- el final de la batalla entre pistolers i immigrants a Heaven's Gate.

Així les coses, per mi el duel Iñárritu-Tarantino l'ha guanyat el debutant S. Craig Zahler amb Bone Tomahawk, un altre western contemporani, molt més modest quant a pretensions, però potser per això una agradable sorpresa per a l'amant del gènere. Tot i que la seva pel·lícula se l'ha definida com un híbrid de western i horror, el cert és que és un millor homenatge a la peli "de l'Oest" de tota la vida que les altres dues. I tot i que, altre cop, llueix una violència extrema -ratllant el gore en algun moment-, és una violència seca, no ginyolesca com la de les altres. Però la diferència principal entre Bone Tomahawk i les rivals oscaritzades és que és l'única de les tres que té personatges que es facin humans i que, per tant, et preocupi què els passarà.