Dues converses d'Spiderman

Sembla clar que la gent de Panini Comics té ganes d'acabar amb l'economia dels fans marvelites. Per si no eren suficients les reedicions en format de tapa dura que ens estaven oferint, aquest 2016 hi han afegit una nova línia, Marvel Saga, que recupera materials força recents, de principis d'aquest segle. Amb dos volums publicats cada mes, de moment alterna tres col·leccions a cadascuna més interessant: Alias, o com ha estat rebatejada, Jessica Jones -moltes ganes de poder veure la sèrie de televisió que l'adapta i que, segons sembla, està aconseguint èxit més enllà del públic estrictament superheroic-; Marvel Knights: Daredevil; i l'Amazing Spider-Man, a partir de l'arribada del guionista Michael Straczynski l'any 2001.

Ja he expressat altres cops en aquest blog la meva devoció per Spiderman. Doncs bé, si l'hagués de justificar, un dels principals arguments els trobaria en els 70 números aproximadament de la sèrie principal que va guionitzar Straczynski, i que són una de les etapes més interessants del pujaparets (hauríem de traduir així "trepamuros"?). El guionista, procedent de la televisió, va aterrar a Amazing Spider-Man després d'uns anys d'històries força fluixes i sense rumb i va marcar diferències des d'un primer moment. Recolzat en un John Romita Jr en estat de gràcia com a dibuixant, Straczynski plantejava una revisió del mite en determinats aspectes -cosa que sempre aixeca les queixes dels fonamentalistes- però crec que l'encertava plenament en allò més important: que el protagonista real d'Spiderman és Peter Parker, la identitat civil, i no el superheroi emmascarat.

Espectacular doble pàgina de Romita Jr.

Al final de la seva primera saga, Straczinsky trencava un tabú quan feia que la tieta May descobrís, finalment, que el seu nebot era Spiderman. Val a dir que les identitats secretes és un dels tòpics del gènere superheroic que potser han envellit pitjor: només cal pensar en la incapacitat dels companys de Clark Kent per adonar-se que és Superman simplement perquè es posa ulleres i es fa el ximplet. En el cas d'Spiderman, durant anys i anys una de les majors obsessions de Peter Parker havia estat evitar que la fràgil tieta May descobrís la seva identitat secreta, convençut que un ensurt d'aquestes característiques li provocaria un atac de cor. Aquest plantejament simplista potser tenia sentit el 1965, però no 35 anys després.

La tieta May descobreix que el noi que ha criat com un fill és Spiderman.

Doncs bé, Straczinsky fa que la tieta May descobreixi la identitat secreta de Peter, i que reaccioni com segurament ho faria una persona real: res d'atacs de cor, i en canvi, tristor, ràbia, i moltes preguntes pendents. Preguntes que es resolen en l'episodi titulat "La conversa" (Amazing Spider-Man vol 2, #38) que, efectivament, està plenament dedicat a la conversa entre May i Peter. "Què et pensaves que passaria si ho descobria? Que em desplomaria i em moriria?", li retreu May al seu nebot, dolguda sobretot pels anys de mentida i ocultació, quan aquest li diu que ho feia per protegir-la. I de sobte May deixa de ser la velleta més aviat insuportable que ha estat durant bona part dels còmics d'Spiderman per convertir-se en una persona de carn i ossos.

Straczinsky també seria, uns números endavant, capaç de dotar d'un sentit i una coherència a la relació entre Peter i Mary Jane, la seva muller: mai, potser, s'havia reflectit tan bé l'amor entre els dos i al mateix temps la manera com l'ombra d'Spiderman s'hi interposava.

Doncs bé, és curiós que només uns mesos abans un altre guionista havia fet que un altre Peter Parker tingués una altra conversa en què confessava la seva identitat secreta. L'"Univers Ultimate" va ser una jugada de Marvel per rellançar els seus personatges principals, començant des de zero i "actualitzats" per al públic modern (el que ara se'n diu un reboot). La punta de llança del projecte va ser, és clar, Ultimate Spider-Man, col·lecció encarregada un altre guionista amb poca experiència prèvia a l'editorial -tot i que se'n convertiria en un dels artífexs principals els anys següents-: Brian Michael Bendis. Així, mentre el Peter Parker d'Straczinsky era la versió més adulta que probablement mai hàgim tingut, el de Bendis era, altre cop, el Peter adolescent que va a l'institut.

Però Bendis també va tancar la seva primera saga -la del naixement d'Spiderman-, amb un episodi totalment dedicat a una conversa (Ultimate Spider-Man #13). En aquest cas, és Peter directament qui li explica a Mary Jane que s'ha transformat en Spiderman. I és que tan improbable com que al llarg dels anys May no ho hagués descobert era que un adolescent que de sobte adquireix poders aràcnids no ho expliqués a ningú, ni tan sols a la seva millor amiga.

 Els silencis i les mirades poden ser tan expressius com els propis diàlegs.

Dues versions de Peter Parker / Spiderman. Dos guionistes. Dues converses. L'Spiderman d'Straczinsky i l'Ultimate Spiderman de Bendis (i de Romita Jr i Mark Bagley, respectivament) són probablement dos dels principals llocs d'entrada si algú vol descobrir perquè, per alguns, Peter Parker / Spiderman és el superheroi per excel·lència.

[Si algú vol fer cas a la recomanació, cal que s'afanyi perquè ja s'han publicat dos volums de la reedició d'Straczinsky. L'Ultimate de Bendis ja es va recopilar fa uns anys en volums de tapa dura, però segurament encara es pot aconseguir.]