No em va sorprendre tant el debat -que és recurrent i, segurament, pertinent- com la virulència de les crítiques. Ràpidament vaig comprovar que les crítiques se centraven especialment en El Periódico de Catalunya i El País, i en menor mesura en La Vanguardia, la qual cosa no deixava de ser curiosa tenint en compte que eren majoria absoluta els diaris -arreu del món!- amb portada suposadament sensacionalista i que, fins i tot, coincidien a haver triat exactament la mateixa imatge que aquestes tres capçalers. No siguem, per tant, ingenus: la crítica a les portades anava lligada -i sovint de forma explícita- al rebuig a d'altres continguts de la cobertura informativa dels atemptats (la notícia -efectivament fantasmagòrica- de l'avís de la CIA a El Periódico; l'article de Lluís Bassets a El País) o un rebuig més general vinculat, com tantes coses, a la situació política que viu el nostre país i el posicionament dels diaris qüestionats. (Per cert, si teniu curiositat, recupereu les portades d'El País de l'11-M o l'atemptat a la sala Bataclan de París, molt més dures.)
Tot i això, ja he dit abans que el debat sobre aquesta mena d'imatges és recurrent i, segurament, pertinent, i des d'aquest punt de vista val la pena reflexionar sobre el tema. En aquest cas, entenc que cal fer-ho a partir precisament de la fotografia que ocupava les portades dels diaris esmentats, qualificada d'obscena, sensacionalista o explícita (per cert, val la pena llegir aquest article d'Emilio Pérez de Rozas sobre la història de la fotografia, al marge del que òbviament té de defensiu). Certament, no és una fotografia agradable, amb diversos cossos estirats al terra que poden ser morts o ferits, algunes persones (civils) atenent-los i policies corrent amunt i avall. Tot això en un pla general gràcies al qual, com em va fer notar l'altre dia l'amic Xavier Brotons, l'espai de l'atemptat és perfectament reconeixible, però al mateix temps se'ns apareix clarament alterat respecte la seva imatge icònica. En aquest sentit, penso que és una virtut de la foto que les Rambles apareguin elles mateixes com a víctima de l'atemptat.
Els que són crítics amb aquesta mena d'imatges addueixen, en primer lloc, el respecte a les víctimes. Aquest és un argument que, sens dubte, ha de ser tingut en compte, però que no considero que sigui en absolut definitiu. La història del fotoperiodisme està plena d'imatges violentes que no respectaven la intimitat de les víctimes: de les primeres fotos de cadàvers als camps de batalla de la Guerra Civil nord-americana a la de l'execució d'un presoner del Vietcong, passant per la mort d'un milicià de Robert Capa o l'assassinat de Lee Harvey Oswald a càrrec de Jack Ruby... Imatges que han esdevingut icòniques, fins i tot considerades obres mestres. Així que, on arriba el nostre respecte a la intimitat de les víctimes? El reservem només per les "de casa"? Quotidianament veiem als telenotícies, i també a les portades dels diaris, imatges de víctimes molt més dures, tot i que potser no ens ho semblen perquè són més lluny. Respectem la intimitat en funció de qui sigui la víctima? O és que hem de tenir en compte també la transcendència informativa de la imatge en qüestió? I, si és així, com podem explicar un atemptat sense cap imatge de les víctimes?
Des d'aquest punt de vista, em sembla que el valor periodístic de la fotografia qüestionada és innegable. Però és que, a més, no crec que sigui especialment irrespectuosa: no podem distingir, per exemple, la cara de cap dels cossos estirats al terra. L'element més discutible -més obscè, diran alguns- és el cos d'un menor a la part esquerra de la fotografia, que en algunes portades va desaparèixer retallant la foto o bé es va difuminar. I a la foto no hi ha ni sang ni llàgrimes. Penso que retrata més el caos que no pas es recrea en el dolor.
En les crítiques també s'ha fet servir com a munició les lògiques demandes de Mossos i serveis d'emergència de no difondre imatges dels atemptats i les víctimes. Aquestes advertències es referien sobretot als minuts i hores immediatament posteriors a l'atemptat, i a vídeos infinitament més explícits i morbosos que, si fa no fa, tots hem vist o almenys hem rebut per watsapp, i que només podien servir per generar por i alarma (a banda d'interferir en l'operatiu policial i d'atenció a les víctimes). No crec que això sigui aplicable a les portades dels diaris que van arribar als quioscos més de 12 hores després, quan tothom ja estava totalment assabentat què és el que havia passat. (Com a element positiu, que estiguem discutint sobre les portades dels diaris de paper de l'endemà quan tothom qui volia tenia accès a material gore pràcticament a l'instant vol dir que, almenys en el nostre imaginari, la premsa escrita encara manté un element de prestigi.)
Finalment, he llegit també arguments en la línia que la difusió de les imatges de l'atemptat i especialment de les víctimes és, precisament, el que volen els terroristes. És evident que és propaganda gratis per als terroristes, però quina opció hi ha? Si donéssim per bo aquest argument, el millor seria, directament, no informar dels atemptats. Entenc que el que es demana, en el fons, és no contribuir encara més al terror amb la difusió d'imatges de gran impacte emocional. Però tornant al cas que ens ocupa, de veritat el problema són les portades dels diaris i la foto en qüestió, publicades l'endemà, després de l'impacte de la pròpia notícia, d'haver vist (o intuït) vídeos infinitament més explícits, de la sensació d'angoixa i incertesa, etc.?
Jo crec, sincerament, que no n'hi havia per tant, amb aquestes portades. No crec que els qui van fer la foto fossin males persones, ni tampoc aquells qui van decidir posar-les a les portades (decisió que segur que va ser molt meditada i discutida). I, sobretot, no crec que fossin mals periodistes. La portada de l'Ara, que molts van contraposar en positiu, em sembla que, en tot cas, respon a criteris extraperiodístics i, això sí, és coherent amb la línia habitual del diari, que a vegades tendeix cap al manual d'autoajuda. Com també van ser coherents amb la seva línia els qui van apostar per una portada purament informativa, foto inclosa, o fins i tot els qui, potser, es van passar un pèl en el morbo (no descobrirem ara que El Periódico és el més tabloide dels nostres diaris). I tampoc és casual que l'únic diari de Madrid que apostés per una portada no informativa i sense foto fos La Razón.
Una darrera consideració: potser algú se n'haurà adonat que en el llistat d'imatges icòniques de violència explícita que he fet més amunt no n'hi ha cap de contemporània. No és casualitat: segurament avui en dia és més difícil que aquesta mena d'imatges tan explícites ocupin les nostres portades. I això, segurament, vol dir que tenim una sensibilitat diferent, més humana i respectuosa. La paradoxa és que això coincideix amb els interessos dels qui, des de la primera Guerra del Golf, han evitat a tot preu que es publiquin imatges dels morts, tant dels aliens com especialment dels propis. Justament perquè aquestes imatges són poderoses. Perquè ens confronten amb la realitat. A les rambles de Barcelona hi va haver morts i ferits. Respectar-los no necessàriament vol dir amagar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada