Manifest unitari i unipersonal davant el referèndum de l'1-O

Les darreres setmanes hem assistit a la publicació de manifestos i contramanifestos entorn el referèndum de l'1-O. Com que no m'han demanat la signatura per cap -com diu el Sergi Pàmies, no dec ser ni prou intel·lectual ni prou d'esquerres-, com que tampoc cap d'ells era capaç de reflectir la meva complexa posició i sobretot per veure si jo mateix era capaç d'ordenar idees i definir el meu posicionament, he redactat el meu propi manifest, que només reflecteix el pensament del seu únic signant, que sóc jo.

1. Els catalans són una comunitat esdevinguda subjecte de sobirania nacional. És a dir, que els correspon a ells com a comunitat d’escollir el seu futur. I això no per Guifré el Pilós, ni pel 1714… Per una cosa tan senzilla com que els catalans, de forma molt majoritària, tenen consciència de ser comunitat i voluntat de decidir el seu futur. És aquesta consciència i voluntat les que determinen l’existència de nació política i no a l’inrevés. 

2.  El problema no és Espanya, sinó l’Estat Espanyol, és a dir, la seva configuració política. Espanya no pot continuar així. Crec que no cal insistir massa sobre el tema. Sí diré que, al meu entendre i en contra del que sovint es diu, no crec que el problema sigui la Constitució sinó la interpretació restrictiva que se n’ha fet els darrers anys. 

3. A mi no m’excita instintivament la idea d’una Catalunya independent, però encara menys em fa por. Estic convençut que en un termini raonable viuríem en un país millorat, tant des del punt de vista econòmic com democràtic (la mateixa pluralitat de la societat catalana n’és la principal garantia). Aquest èxit, però, està condicionat a la manera com s’arribés a la independència. I no parlo només dels factors “externs” (l’oposició lògica de l’Estat) sinó sobretot dels interns: no es pot pretendre construir un nou estat sense la complicitat de mig país. 

4. En aquest sentit, al meu entendre, patim un excés d’independentisme màgic que ho vol tot i ho vol ja, i això fa que la il·lusió (“ho tenim a tocar”) es converteixi ràpidament en agonia (“ara o mai”). I pel camí s’ha empetitit una majoria (aquesta sí, claríssima) favorable al canvi de l’statu quo. 

5. Com va dir Josep Lluís Carod-Rovira en una xerrada el passat 12 de setembre a Tarragona, això no va d’identitat sinó de sobirania. Jo no vull seleccions catalanes. Jo vull que les decisions sobre la gestió del Prat o sobre la política lingüística les prenguem aquí, nosaltres. 

6. Això va de democràcia, però també d’independència (i viceversa). L’independentisme ha aconseguit un èxit notable en ajuntar les dues causes, però també de tant en tant se li ha notat que la democràcia, en el fons, no era tan important com la independència. A vegades li ha fet una miqueta de nosa.

 

7. Crec que el resultat de les eleccions del 27-S (“el vot de la teva vida”, recordeu?) obligaven a un replantejament de l’estratègia de l’independentisme. El principal objectiu hauria d’haver estat ampliar-ne la base social per aconseguir una majoria clara. Enlloc d’això, s’ha imposat el “tenim pressa”, apostant –conscientment o no- per ampliar bases només per la via de portar-nos a la confrontació d’extrems, i s’ha optat per llençar una moneda a l’aire, sense saber quin seria el resultat i, aparentment, sense valorar-ne les possibles conseqüències. Consideracions legals i legalistes al marge, a mi l’aposta del Govern em sembla una mica irresponsable.

 

8. Sóc crític, no equidistant (i, d’altra banda, des de quan ser equidistant és un insult?). Aplicant el teorema de Peter (Parker), queda clar que qui té més poder té més responsabilitat, i per tant el màxim responsable que haguem arribat fins aquí (i per tant el màxim irresponsable) és el govern de Mariano Rajoy. A la irresponsabilitat amb què ha actuat durant anys s’hi suma ara la irresponsabilitat amb què ha actuat els darrers dies. Una actuació simplement impresentable, barroera, insultant i, en bona mesura, al marge de les pròpies lleis. Una actuació que no puc validar. Per això no he participat en cap de les manifestacions-performance de l’Onze de Setembre però el passat dia 20 sí que vaig sortir al carrer. 

9. Davant el referèndum, qualsevol de les possibles opcions que jo adopti (votar “sí”, votar “no”, votar en blanc o no votar) no serà capaç de reflectir la meva posició i, segurament, serà manipulada per dir que he dit una cosa que no volia dir. Altre cop cal optar pel mal menor. L’opció de no votar (o no intentar-ho) és l’única que puc descartar clarament perquè seria donar als que parlen de “sedició”. Crec que cal anar a votar per llençar un missatge clar de rebuig a les tesis i les accions dels principals responsables d’aquest atzucac, per blindar l’autogovern i les institucions del país (fins i tot malgrat la irresponsabilitat dels seus dirigents actuals) i perquè el que ningú no ha de dubtar és que el poble català és qui ha de decidir el seu futur. 

10. El referèndum de diumenge, passi el que passi, tindrà un impacte polític notable, però no tanca el problema perquè no pot ser vinculant. Fins i tot abans de la intervenció del govern espanyol dubto que tingués les condicions per convertir-se en una expressió real i validable de la voluntat definitiva dels catalans. Això anava de democràcia, no? Per tant, després de l’1-O, no val plantejar-se dreceres ni solucions màgiques. Política i democràcia. I per mi les dues són sinònims de compromís.