L’empoderament: que els castells siguin el que vulguin els castellers

[Article originalment publicat a la revista "Castells" el dia 5 de novembre i signat amb Miquel Botella]

La temporada vinent es compliran 50 anys de dues decisions del Patronat Municipal de Castells de Tarragona que són ben expressives del canvi en positiu que ha viscut el món casteller en aquest darrer mig segle. La primera d’aquestes decisions, i probablement la més cridanera en la perspectiva actual, va ser la d’unificar les dues colles locals, una decisió que l’Ajuntament va prendre sense ni tan sols consultar als castellers implicats. Que es fes així no resultava, en aquell moment, estrany: simplement era la certificació de fins a quin punt arribava la influència del poder polític en els castells i la falta de poder dels protagonistes principals, els castellers.

Després de la Guerra Civil, els castells van estar protegits i controlats per uns alcaldes que presidien les actuacions, negociaven les participacions en les festes majors i els exhibien davant dels visitants il·lustres, en inauguracions i actes similars. Però, tot i la protecció dispensada per les autoritats, en arribar als anys seixanta del segle passat els castells es trobaven en una situació preagònica que feia témer el pitjor. Només cal dir que, com a mitjana, només es feien cinc actuacions a l’any amb més d’una colla. El 2de7 i el 4de8, els màxims exponents del moment, s’intentaven molt de tant en tant i normalment acabaven caient. Tan sols un de cada tres 2de7 i un de cada quatre 4de8 portats a plaça aconseguien descarregar-se. En resum, l’activitat castellera estava sota mínims i el futur es veia molt negre.

La mitja dotzena de colles castelleres que existien eren grups reduïts, tancats, formats exclusivament per homes d’extracció social més aviat baixa. Uns caps de colla quasi vitalicis exercien com a veritables patrons i decidien sobre les admissions, les alineacions, les actuacions, les retribucions; és a dir, sobre gairebé tot el que afectava la vida de la colla. La situació dels castellers era assimilable a la dels jugadors en l’esport espectacle actual: rebien una remuneració –en aquest cas de tercera divisió– per la seva activitat, però no tenien, com tampoc tenen els jugadors actuals, cap influència sobre les condicions en què es practicava l’activitat de la qual n’eren protagonistes (especialment pel que fa al model de joc, calendari de competició i, no cal dir, l’elecció de directius i de tècnics). I, potser encara més important que les magres retribucions i la manca de poder, era el desprestigi social que els acompanyava. Eren considerats gent de pet i rot o uns poca roba en els argots de les poblacions castelleres de l’època.

En aquells moments, el diagnòstic majoritari de les causes del mal moment que travessaven els castells s’atribuïen a les millores salarials d’aquells anys de desarrollismo intensiu. Es considerava que, en el context d’expansió econòmica que es vivia, les retribucions castelleres havien quedat desfasades i eren insuficients tenint en compte la duresa i el risc de l’activitat. També es creia que convenia incentivar l’interès del públic en l’espectacle casteller mitjançant la competició formal que signifiquen els concursos. Així, entre 1962 i 1973, se’n van celebrar onze, a Vilafranca, Barcelona i Tarragona. De fet, la segona decisió del Patronat Municipal de Castells de Tarragona a la qual ens referíem a l’inici va ser justament recuperar el Concurs que ja s’havia celebrat a la plaça de braus als anys trenta i cinquanta.

Però aquest diagnòstic era equivocat. La crisi castellera venia de molt més enrere i havia estat emmascarada per la protecció rebuda. Els castells havien crescut durant el segle XIX com un espectacle “de masses” que depenia del favor d’un públic que esperava el plat fort de la festa major per veure en acció aquells herois populars. Però ja des de finals del segle XIX —amb l’aparició de la indústria de l’espectacle popular (el cabaret, la màgia, el circ, els espectacles òptics, la sarsuela, els toros…) i l’arribada del ferrocarril —la diversió, que de sempre havia estat un acte excepcional, es va anar convertint en un fet habitual. Les festes majors del Camp de Tarragona i el Penedès, en les quals els castells havien aconseguit inscriure’s, van continuar celebrant-se però cada cop van quedar més difuminades. L’arribada de l’esport a començament del segle XX va complicar encara més el panorama i va acabar d’empetitir uns castells incapaços de captar l’atenció davant la competència cada cop més gran d’uns espectacles professionals que evolucionaven constantment per no perdre el tren de les tendències i les preferències dels públics.

Per això, en contra de l’opinió predominant, la solució de la gran crisi castellera dels seixanta no va venir per la millora de les retribucions ni a través de la celebració de més concursos. No va venir tampoc del paternalisme institucional. Va venir per on menys se l’esperava. Cap a finals de la dècada van aparèixer al Vendrell els castellers de corbata, que feien castells només per afició, i amb ells es va iniciar un procés de transformació que, en dues dècades, faria emergir un nou model de colla. L’èxit va començar per la implantació de l’amateurisme i va ser seguit per la incorporació de la dona. La possibilitat de compromís flexible que les noves colles oferien, la democràcia interna que practicaven i la possibilitat de participar de les vivències d’esforç, emoció i risc que els castells proporcionaven van demostrar una capacitat d’atracció inesperada[1].

Vista en perspectiva, la transformació que van experimentar les colles i que ha estat la clau del ressorgiment casteller ha constituït un veritable procés d’empoderament[2] dels castellers. Els castells van deixar de ser una activitat orientada cap als espectadors i controlada pels alcaldes i els caps de colla i es van convertir en una activitat menada per uns castellers amateurs que van acabar per fer-se els amos de la seva activitat i escollir els seus dirigents.

Avui resulta obvi que el progrés de les colles depèn de la seva capacitat de generar l’entusiasme dels seus components, de milers de decisions quotidianes com anar a l’assaig del divendres o a l’actuació del diumenge. En aquest sentit –fent un petit homenatge a Renan–, es pot afirmar que una colla castellera és un plebiscit permanent. Els castellers són sobirans dins la seva colla i, com a col·lectiu, estan decidint el futur de l’activitat castellera. Avui és més clar que mai que els castells seran allò que els castellers i les castelleres vulguin que siguin.

I els resultats d’aquest procés d’empoderament han estat extraordinaris. Si els castells han passat de les nou a les deu alçades o si han aparegut noves estructures no ha estat per la demanda dels espectadors i les audiències sinó pel desig dels mateixos castellers d’autosuperar-se i de sobrepassar els registres de les altres colles. I el mateix es pot dir del calendari i el format de les actuacions, que han seguit els interessos dels practicants i no les del públic i les audiències, o de l’adopció del casc per a la canalla com a mesura de protecció autoimposada pel propi col·lectiu. La gran paradoxa –el miracle casteller– ha estat que el pas a l’amateurisme hagi provocat el ressorgiment de l’activitat. Un fet del tot excepcional en l’àmbit de les manifestacions espectaculars, perquè normalment és el símptoma que acompanya la decadència.

La mateixa evolució del Concurs de Tarragona és un excel·lent exponent d’aquesta transformació. Perquè en contra de l’opinió dels experts, de les preferències del públic i els mitjans, aquell dia –formalment competitiu i excepcional– els castellers també han imposat els seus criteris i han defugit les normes que haurien fet del Concurs un espectacle menys previsible, més emocionant, més curt i més atractiu per al públic i les audiències. En el fons, el primer objectiu de les normes actuals del Concurs és facilitar la presència del màxim nombre de colles i crear les condicions perquè puguin demostrar el que saben fer i classificar-se en el lloc que els pertoca. Cosa que, com l’estadística demostra, aconsegueixen en un percentatge altíssim. Per això es pot dir que, tot i la seva aparença, el Concurs de Tarragona ha evolucionat en la direcció de convertir-se en la Gran Festa dels Castells i la gran majoria de colles en surten satisfetes d’haver-hi participat.

I també ha estat l’empoderament dels castellers el que ha fet possible que els castells estiguin vivint el seu millor moment. Es fan més castells que mai (uns 12.000 cada any), a càrrec de més colles que mai (a l’entorn del centenar), i són més alts i difícils que mai. Tampoc hi ha dubtes pel que fa a l’extensió geogràfica del fenomen. De les comarques on eren tradicionals s’han estès per tot el Principat, per altres àrees de parla catalana i fins i tot comencen a ser una realitat digna de consideració les colles aparegudes a diverses capitals europees. I el millor moment no ho és només pel nombre, el nivell i l’extensió geogràfica aconseguida sinó també perquè l’empoderament ha convertit les colles en entitats econòmicament sostenibles i integradores en el seu entorn social.

Igualment, la fotografia de la situació actual del món casteller ens presenta una activitat amb una notable presència mediàtica i un prestigi social i cultural creixent, que ja el 2007 era coneguda i apreciada per la majoria dels catalans en la rigorosa enquesta encarregada per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (el 98,3% dels enquestats sabien què eren els castells i el 93,6% els valoraven de forma positiva o molt positiva).

En aquest sentit, també es pot dir que la incorporació dels castells a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2010, significa alguna cosa més que una distinció internacional i un motiu d’orgull legítim per als castellers. Avui podem dir que els castells, o més aviat aquests castellers empoderats, són un magnífic exemple del que la UNESCO defensa en la seva Convenció per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, un document que posa l’accent justament en el paper protagonista que correspon a les comunitats i especialment als executants en la continuïtat i l’evolució de les tradicions. El que la UNESCO defensa és que siguin els castellers –com qualsevol altre col·lectiu portador d’un patrimoni immaterial– els qui determinin l’evolució futura d’aquest patrimoni, inclosa la salvaguarda, la promoció i la difusió externa. I val la pena recordar també que la Convenció no és una declaració de bones intencions, sinó un tractat internacional legalment vinculant per les administracions.

Per això no es pot baixar la guàrdia, perquè el perill sempre existeix. Fa uns anys, ja en vam tenir un primer tast amb la possibilitat d’incorporar publicitat a la camisa, que va ser rebutjada per la pràctica totalitat de colles a l’assemblea de la CCCC. I enguany, hem pogut veure com altres agents externs, en aquest cas operadors televisius o ajuntaments, intentaven alterar aquest model i fer-nos retrocedir als escenaris del passat. Una preocupació encara més intensa quan algunes colles semblen acceptar aquestes interferències que comportarien una limitació greu de l’autonomia i el protagonisme que correspon, i s’ha guanyat després de decennis, el col·lectiu casteller.

[1] El lector que vulgui trobar una descripció més detallada del procés de decadència dels castells com a espectacle, així com el canvi de model de colla castellera i les seves conseqüències, ho pot fer al llibre Castells: una història d’èxit de Miquel Botella Pahissa (2018, Galaxia Gutenberg).

[2] Empoderament és un concepte de moda del que s’ha abusat en els darrers temps, però considerem que sí que és útil en aquest cas.

De què va "la guerra dels drets"?

La polèmica entorn la retransmissió televisiva de la diada de Sant Fèlix –ben explicada per l’Ara Castells en aquest article- és només el darrer símptoma o conseqüència d’un conflicte més antic i més complex, l’anomenada “guerra dels drets”, però que s’ha fet especialment complicat d’entendre justament perquè hem prestat més atenció a aquests símptomes que a les causes reals i profundes del mateix.

Em temo que bona part del món casteller n’està cansat. Anem ja per la tercera temporada i es fa difícil saber exactament de què va això. Hi ha tants actors, tantes variables, tants girs de guió... Recorden fa dos anys? El problema principal, l’escull bàsic per arribar a un acord, eren els drets de propietat intel•lectual. Ara ja no se’n parla, malgrat que aquests drets continuen figurant en els contractes. Són una mica l’os polar de Lost o els caminants blancs de Joc de Trons: un truc dels guionistes, una distracció respecte el conflicte real. Ara ens diuen que el problema és polític, que si uns són del partit A i els altres del partit B. O que si aquests tenen mania aquells altres. I, davant això, molts adopten una mena de versió castellera del “qué mal todo”.

Els arbres no ens deixen veure el bosc. La cosa s’ha complicat tant -i inevitablement s’hi han enquistat les fílies, fòbies i militàncies castelleres de cadascú- que és molt difícil ja no tan sols prendre posició a partir d’un criteri propi, sinó senzillament entendre per què carai passa això que, sens dubte, perjudica tot el món casteller. Un afer trist del qual tothom n’és responsable però, atenció, en el que només alguns actuen des de la irresponsabilitat.

Potser l’única opció és mirar d’obviar per un moment detalls i derivades i centrar-se en el moll de l’ós del conflicte. Miraré, per tant, de reduir-lo a dos punts fonamentals, assumint que sí, és una simplificació. El primer punt és si els drets televisius de les colles (més enllà del que lògicament entra dins el dret a la informació) els controlen les pròpies colles o bé un tercer, com ara un operador televisiu o els ajuntaments. Que els controlin les colles –a més d’encaixar amb la necessària salvaguarda del patrimoni cultural immaterial tal i com demana la UNESCO- és la millor garantia que els usos d’aquestes imatges seran els que les colles volen. Algú es preguntarà per què aquesta guerra si, al cap i a la fi, els drets finalment se cedeixen a les televisions. Se cedeixen perquè sense cessió no es podrien fer retransmissions, però la clau és l’abast de la cessió. Es tracta, per recuperar un exemple real, de què les imatges de la teva colla no acabin apareixent, sense autorització, en un anunci de la “Marca España”. No crec que cap casteller pugui defensar la idoneïtat que algú aliè a les colles gestioni els drets.

Això ens porta al segon punt, la gestió col•lectiva, ara per ara via Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC). Segur que molts pensen que, en tot cas, res millor que la gestió la faci cada colla segons el seu propi criteri. És natural. La música de la “sobirania de les colles” sona molt bé, però cal parar atenció també a la lletra. És evident que això té a veure amb un altre debat de fons, més ampli, que és sobre el funcionament de la CCCC i si els mandats d’assemblea són vinculants o no (que ho són, òbviament, mentre un en sigui membre), però he promès que miraria de simplificar i no m’hi embrancaré, ara, en això. I, de fet, no cal perquè en el tema de les retransmissions de diades que cada colla negociï pel seu compte simplement no és viable. Només cal mirar què passa en el món de l’esport, en el que molts s’emmirallen.

Aquells que es lamenten ara per la situació de Sant Fèlix han de ser conscients que la gestió col•lectiva dels drets no n’és la causa, sinó, justament, la solució. Sense una gestió col•lectiva cada retransmissió suposaria una situació com la que ara tenim entre mans. I, al final, o bé els operadors televisius se’n cansarien o bé, segurament, els drets acabarien en mans de tercers, com ara els ajuntaments, que farien i desfarien al seu aire amb els operadors davant un món casteller debilitat. Amb la gestió individualitzada, potser alguna colla hi guanyaria a curt termini –de fet, ja hi guanyen-, però a mig termini hi perdrien totes.

Aquest model de gestió col•lectiva en la defensa dels drets de les colles és el que ha mantingut la CCCC des de fa més de dues dècades. Els problemes, contràriament al que alguns diuen, no comencen quan la CCCC “s’hi posa”, perquè ja hi era des de les primeres retransmissions de Televisió de Catalunya (TVC), i la seva posició és essencialment la mateixa. Durant 20 anys la CCCC –que no és altra cosa que la suma de les colles- va gestionar col•lectivament els drets televisius del col•lectiu sense que ningú ni tan sols ho qüestionés.

Els problemes, en tot cas, comencen quan l’operador televisiu de referència passa de ser TVC a la Xarxa Audiovisual Local (XAL). L’aposta de la CCCC, aquest any, per canviar de XAL a la cooperativa SOM és una decisió greu i arriscada (ningú no qüestiona el nivell de les retransmissions de la XAL), però no és una decisió frívola ni capriciosa. Al contrari, és la conseqüència lògica del compromís amb la defensa dels drets de les colles. I també és la conseqüència inevitable d’una política agressiva –en el fons i en la forma- de la direcció de la XAL els darrers anys, que ha negat els drets de les colles i ha buscat trencar el model de gestió col•lectiva, perquè sap que aquesta és la millor defensa que té el món casteller per posar límits a l’explotació indiscriminada de la seva imatge. Una política, al meu entendre, totalment inapropiada per un ens de servei públic.

D’això va, en realitat, l’anomenada “guerra dels drets”.

[Publicat inicialment a l'"Ara Castells" el 23-08-19]

Rèquiem pel "Quarts de nou"

El passat 13 de juliol es va estrenar a TV3 el nou programa “Obrint plaça”, que suposa un canvi d’orientació respecte la programació de temàtica castellera de la televisió nacional els darrers anys. Un canvi que, lògicament no agradarà tothom. Jo, personalment, el valoro de forma positiva. En tot cas, el naixement d’”Obrint plaça” ha certificat la defunció de “Quarts de nou”, l’espai casteller de Televisió de Catalunya durant catorze temporades. No fa la sensació que aquesta defunció hagi estat gaire plorada, prova de que el Qd9, per diversos motius, havia deixat de ser un referent en l’entorn casteller, fins a l’extrem que un col•lega i amic l’altre dia em va preguntar: “Ah, però l’any passat encara el feien?”.

I, malgrat tot, penso que el “Quarts de nou” mereix un enterrament digne i, potser, un petit homenatge per la seva contribució durant tot aquest temps a la difusió del fet casteller. “Quarts de nou” ha tingut una vida relativament llarga, amb fórmules canviants i més o menys reeixides. Per posar un exemple, jo era molt fan de les tertúlies que durant un parell de temporades va moderar Biel Duran, ara feliçment recuperat per l’”Obrint plaça”. Tot i això, espero que compreneu i disculpeu que em centri en l’etapa que conec millor –les quatre primeres temporades- perquè vaig tenir la sort de viure-la en primera persona després d’acceptar l’oferta que el Xavier Capdevila em va fer a la plaça del Pi de Barcelona d’ajudar-lo a fer realitat el programa que ell ja tenia ben dissenyat al seu cap des de feia temps.

L’aparició del “Quarts de nou” va coincidir també amb la de “Tres rondes”, l’informatiu casteller de Catalunya Ràdio encara en antena, el que va generar una sensació global de renovació castellera als mitjans públics nacionals. En el cas televisiu, veníem d’una llarga etapa en què la informació castellera es limitava als resums de les principals diades. “Quarts de nou”, per tant, plantejava un salt endavant amb la pretensió d’adquirir una periodicitat setmanal no depenent dels capricis del calendari; la voluntat d’ampliar l’espectre i aportar informació d’un número d’actuacions (i colles) molt superior; i mostrar un món casteller que anava més enllà de les diades. Tot plegat en un espai curt (25 minuts que sempre acabàvem allargant) i dinàmic, generalment amb almenys cinc peces principals.

Gravant a Altafulla, el 2006. 

Com passa amb els canvis, el nou format no va agradar a tothom. De sobte ja no s’ensenyaven els castells sencers, ni tan sols tots els castells d’una diada. Vam mirar de fer veritables cròniques audiovisuals, en què s’aplicaven criteris periodístics per explicar allò més important. Però, com deia, no tot s’acabava a plaça: reportatges sobre aspectes socials, sobre tècnica o sobre història castellera (per exemple, sobre els castells durant el franquisme). També un èmfasi en els aspectes de ciència i salut, mirant també de ser rigorosos (però alhora transparents) en una qüestió tan delicada com les lesions castelleres. Una de les millors audiències d’aquells quatre anys va ser la del programa posterior a la malaurada mort de Mariona Galindo, que vam dedicar de manera pràcticament íntegra a aquesta qüestió i al significat que tenia per al món casteller.

Amb el “Capde” també teníem clar que havíem de mirar de sortir del “gueto”, que era important que de castells en parlessin no només els castellers, i que era interessant mostrar com personalitats conegudes i reconegudes en altres àmbits també podien ser aficionats castellers. Potser vam acabar abusant del recurs a l’entrevista del “famós” (com tots els recursos, quan esdevé rutina perd efectivitat), però jo recordo testimonis molt interessants com els de Bigas Luna, Lluís Gavaldà o Joan Barril, entre d’altres. I, tot i que segurament ningú se’n recorda ja, vam fer un parell de directes molt potents per Sant Fèlix de 2007 (íntegre) i el Concurs de 2008 (a partir de les 12 del migdia).

La televisió és una feina d’equip, i el mèrit –si n’hi ha- sempre s’ha de repartir. Entre d’altres, va ser clau el paper del Toni Bargalló, realitzador de la primera temporada, que va marcar un nivell d’exigència alt. El va substituir Xavier Vela, amb qui era un plaer treballar: versàtil, creatiu i còmplice. Com va ser un luxe tenir de presentador els dos primers anys a Pol Marsà, un altre exemple de què no calia “mili” castellera per entendre perfectament aquest món. El tercer any, l’elecció de l’Elisabet Carnicé va ser una decisió molt conscient d’aportar un granet de sorra a “desmasculinitzar” el món casteller. Molts altres companys i companyes van contribuir al “Quarts de nou” com a redactors, productors, càmeres... La majoria pràcticament no havien vist castells abans, però van experimentar-ne el cuquet. Ovació de gala per al Josep Serra, càmera que va entrar al programa a les poques setmanes per una breu substitució i que finalment es va convertir en pràcticament l’única presència constant durant els seus catorze anys!

 Bona part de l'equip del 2008.

No vull ofendre ningú si dic que, amb el pas dels anys, el programa va anar perdent pistonada, sovint per motius aliens als professionals que hi treballaven. Algunes tenien a veure amb els canvis en l’entorn: l’aparició de la TDT (amb la multiplicació de canals, que va reduir a mínims l’audiència del 33); la creixent aposta de les televisions locals pel fet casteller, que feia el Qd9 cada cop més superflu i redundant; la mateixa dificultat de ser a tot arreu en un món casteller en expansió, en què cada cap de setmana produïa notícies a més diades; etc. En la meva època l’horari (les 20:30 dels diumenges) era un problema greu perquè ens obligava a treballar al límit, i jo vaig insistir molt per veure si era possible retardar-lo una mica o passar-lo a dilluns. Quan finalment, anys després, van arribar els canvis a la graella, el “Quarts de nou” va passejar-se per tota mena d’horaris inhòspits, culminant en una temporada en què s’emetia coincidint amb els assajos dels divendres. Tot un despropòsit.

Siguem clars: la sensació és que TVC no s’acabava de creure els castells o com a mínim no acabava de saber què fer-ne. Penso honestament que Lavinia, la productora responsable de Qd9 des dels inicis, tampoc no hi va saber apostar com mereixia. I altre cop, potser, el remei va ser pitjor que la malaltia: cedir la producció del programa a un operador que feia una aposta forta per productes castellers propis tenia tot el sentit des del punt de vista econòmic i d’amortitzar recursos públics, però condemnava definitivament el Qd9 a ser un producte de segona.

A més, durant tota la seva trajectòria, “Quarts de Nou” va haver de fer front a la necessitat de fer dues feines simultànies i sovint contraposades: acontentar la parròquia castellera i arribar a un públic més ampli. No era fàcil. Menys encara per la falsa idea que els castells són difícils d’entendre (quan en realitat no ho són gens), el que obliga a fer uns exercicis de pedagogia que gairebé mai són reeixits.

Amb “Obrint plaça”, finalment, TVC resol aquesta dicotomia per la via radical: prescindeix de l’actualitat en un programa que, aquest cop sí, està específicament pensat per un públic ampli, per al públic del primer canal de la televisió nacional. A mi no em sembla malament com estratègia. Penso que TVC fa temps que ens “devia” al món casteller una aposta com aquesta. I, en tot cas, si una televisió pot i ha de fer un programa com aquest, diferent, en un moment en què vivim una bombolla audiovisual castellera –de la qual, en tot cas, ja en parlarem un altre dia- és Televisió de Catalunya. Ara falta que el col•loquin en “prime time”.

[Article publicat originalment a la revista "Castells"]

De cap al Brexit (XIV): "Present, passat i futur"

L’aventura s’acaba. En menys d’una setmana haurem creuat el canal de la Mànega i tornarem a ser a casa. Nosaltres haurem marxat i la Gran Bretanya continuarà, encara, de moment, dins la Unió Europea. Haurem de llençar els pots de llenties i els rotllos de paper higiènic que vam acumular al pis quan la possibilitat d’un Brexit sense acord semblava plausible i era descrita per la premsa –sempre en base a informes governamentals degudament filtrats- com un escenari apocalíptic postnuclear. Anarchy in the UK. El desastre encara és possible: si Theresa May va fer bo David Cameron, Boris Johnson –ara per ara, favorit a succeir-la com a primer ministre- pot assolir nivells de rècord. De moment ha promès que el Brexit serà efectiu el 31 d’octubre amb acord o sense. Però, en tot cas, jo ja no hi seré per explicar-los-hi. Com les rates, abandono el vaixell abans que s’enfonsi. Les dones, els infants i els que tenim passaport de la UE, primers.

El comiat s’està fent llarg. Com si realment ens volgués fer fora, la Gran Bretanya ens està obsequiant amb un mes de juny de pluja constant i temperatures màximes per sota els 15 o fins i tot els 10 graus. Intolerable. Ambient propici a la nostàlgia, i potser per això l’altre dia vaig agafar el cotxe i em vaig acostar a Loughborough, ciutat mitjana de les Midlands adossada a una universitat de la mateixa mida i gairebé població.

Aquí hi vaig fer un Erasmus la tardor del 1995, fa –poca broma!- 24 anys. Jo llavors estudiava Periodisme a l’Autònoma de Barcelona i aprenia l’ofici –que no es pot estudiar, sinó que cal aprendre’l- els caps de setmana al Nou Diari. L’estada a Loughborough va ser reveladora: hi vaig descobrir, entre d’altres, internet –tot just arribar a la universitat em van donar el meu primer compte de correu electrònic-, el Brit Pop –eren els dies de Blur vs Oasis- i que la pizza mai, mai pot portar pinya. Això ho vaig aprendre d’un parell de napolitans que trobaven un plaer pervers en insistir a les cambreres que no, no volien cap ingredient extra i que sí, simplement volien una margarita.

Una passejada pel centre de Loughborough i pel campus universitari em van proporcionar la impressió que no havia canviat gaire cosa. Curiosament, l’Anglaterra que jo vaig conèixer el 1995 també tenia un govern conservador en temps de descompte i dividit entorn la Unió Europea: el primer ministre, John Major, va arribar a referir-se com a “bastards” els euroescèptics del seu partit (en canvi, és difícil d’imaginar dos líders de l’oposició més contraposats que el llavors jove Tony Blair i l’actual Jeremy Corbyn). Recordo que em van impactar per surrealistes unes declaracions d’un d’aquests euroescèptics, el ministre de Defensa, Michael Portillo –d’origen espanyol, curiosament-, dient alguna cosa com ara que no permetria que “els soldats britànics morissin per Brussel•les”.

Com a estudiant Erasmus que vivia com una oportunitat excitant la possibilitat de relacionar-se amb gent d’altres països, però, em sobtava sobretot una actitud generalitzada d’indiferència quotidiana dels britànics cap a la resta d’europeus, designats com a “continentals”, un concepte que no havia sentit ni m’havia imaginat mai abans, carregat de significació. Per exemple, em vaig trobar molts –fins i tot professors- que es manifestaven incapaços de dir el meu nom sencer (“Guillermo”), fins a l’extrem que vaig pensar que era impronunciable per un angloparlant... Fins que, anys més tard, vaig comprovar que ni els nord-americans ni els irlandesos tenien aquest problema, que definitivament no era de llengua, sinó de sensibilitat.

Val a dir que aquest cop ha estat diferent. Si considerem la capacitat de pronunciar el meu nom com un indicador anecdòtic però vàlid, la conclusió és que l’Anglaterra de 2019 és un país més obert i plural culturalment. I aquesta ha estat, efectivament, la impressió general que n’he tingut. Segurament hi ha ajudat que Birmingham és una de les ciutats més diverses del país, on els white british són amb prou feines un 53% dels residents. Que una Gran Bretanya més cosmopolita sigui la que hagi votat finalment sortir de la Unió Europea és una altra de les paradoxes –o lliçons- del Brexit.

Deixem Birmingham amb molts deures pendents: en unes setmanes obre una gran exposició dedicada a Black Sabbath i els 50 anys de la creació, en aquesta ciutat –o almenys així ho reivindiquen ells-, del heavy metal, així com un festival de cinema hindú; a l’agost, l’Aston Villa comença temporada retornat a la Premier... I trobarem a faltar l’especialitat local de curry, el “balti”. I els abundants espais verds dins la ciutat en què un s’hi pot perdre. Hi tornarem algun dia, segur. Només espero que no ens calgui fer-ho amb un visat. No per nosaltres, que al capdavall serem turistes. Pels britànics, que no es mereixen el Brexit que ells mateixos han escollit.

De cap al Brexit (XIII): Sense May ni pla B

Fa dos mesos que, sobre el paper, el Regne Unit hauria d’haver deixat la Unió Europea. El nou horitzó és d’aquí a quatre mesos més, el 31 d’octubre, però ara per ara no hi ha cap certesa de com es produirà aquesta sortida. Ni tan sols està clar que acabi passant. Un terç de la pròrroga pactada amb la UE s’ha consumit sense que s’hagin donat passes fermes en cap direcció concreta. Bé, en tot cas, la pròrroga ha servit de moment perquè el Regne Unit celebrés unes eleccions europees en les què ja no havia de participar i per certificar la defunció política de la primera ministra, Theresa May. Tots dos elements no ajuden a clarificar la situació; més aviat al contrari, augmenten la incertesa.

Anem a pams. Les europees. El titular, i prou ben merescut, ha estat que el partit més votat i que ha obtingut més europarlamentaris ha estat el Brexit Party, creat per Nigel Farage fa només unes poques setmanes. Partit monotemàtic i plataforma pràcticament personal d’aquesta versió anglesa de Donald Trump –un pèl menys barroer, cal dir-ho; això és la Gran Bretanya, malgrat tot- que deu ser el polític que qui més gent se’n riu al país però on es refugia el vot protesta que vol un Brexit ja, sigui al preu que sigui. Ara bé, si analitzem el vot per blocs, l’acumulat pels partits clarament partidaris de la sortida (Brexit Party i UKIP) quedaria en realitat per sota de la suma dels remainers explícits: els Libdem –que van quedar segons, ressuscitant amb el seu explícit “Bollocks to Brexit”-, els Verds, Change UK i els nacionalistes escocesos i gal•lesos.

És difícil acabar de llegir els resultats en clau referèndum per la dificultat d’assignar els vots dels dos grans partits, dividits per la qüestió, i que en tot cas i justament per això es van endur una patacada: considerable en el cas dels laboristes; sense pal•liatius per als conservadors, que van quedar cinquens. La sensació, en tot cas, és que, com fa tres anys, el Regne Unit continua extremadament dividit entorn la qüestió europea, sense una majoria reals clara.

Les eleccions també han confirmat les diferències territorials en aquest tema: el gran Londres, Escòcia i Irlanda del Nord majoritàriament en contra del Brexit; la resta d’Anglaterra majoritàriament en contra; i Gal•les, mig-mig. [Una de les paradoxes més delicioses del Brexit és que és un problema anglès més que no pas britànic.] A tot això, el percentatge de participació amb prou feines va arribar al 37% (catorze punts per sota la mitjana continental), de manera que en realitat el partit vencedor seria el de l’apatia, la indiferència o senzillament l’esgotament.

May ni tan sols va esperar a que es fessin públics els resultats per presentar la seva renúncia tant a primera ministra com líder dels tories. Malgrat ser una política amb fama de freda i sense capacitats comunicatives, en el seu anunci va acabar amb la veu trencada d’emoció. Pocs, però, ploren la marxa de May, ni tan sols al seu partit. Per als brexiters, ha fracassat en la missió per la qual va ser escollida i sempre sospitaran que, en el fons, no hi creia. O no hi creia prou, que això del Brexit cada cop és mes una qüestió de fe, més que de política.

Per la resta, May ha acabat víctima dels seus propis pecats. Va apostar en un primer moment per la línia dura, dient que “el no acord és millor que un acord dolent” i fixant unes condicions que la UE no podia acceptar. Quan finalment va adoptar una posició més pragmàtica, lluitava contra unes expectatives que ella mateixa havia contribuït a crear. Igualment, enlloc de treballar una possible sortida amb tot l’arc parlamentari, com correspondria a un govern en minoria i una qüestió d’aquesta importància, va buscar un acord que satisfés només el seu propi partit. El resultat és que el Parlament la va negar fins a tres vegades. La seva frase “si et creus un ciutadà del món, ets un ciutadà d’enlloc” probablement l’acompanyarà com a part del seu trist llegat.

Potser May era part del problema, però està per veure si la seva renúncia és part de la solució. Més aviat sembla el contrari. Els tories han d’escollir un nou líder i, per tant, un nou primer ministre que no haurà passat per les urnes. Amb el partit dessagnat a les darreres eleccions, ningú no s’arriscarà a convocar unes generals. I amb la pressió de Nigel Farage emportant-se el seu electorat més tradicional, la majoria de pretendents al tron ja han promès dur el país fora de la UE a qualsevol preu. El favorit, Boris Johnson, exalcalde de Londres i exministre d’Exteriors, és un cínic que s’imagina ser la reencarnació de Winston Churchill i que en els seus anys de periodista com a corresponsal a Brusel•les va dedicar-se a les fake news quan el concepte encara no existia. Molt probablement pot passar com a Espanya, on Casado i Álvarez de Toledo estan elevant Rajoy i Sáenz de Santamaría a enyorats titans de la política. I no, no ho van ser mai. Però tot pot empitjorar.

De cap al Brexit (XII): Amb un parell

Sovint s’acusa al món polític d’abusar d’eufemismes, fer servir un llenguatge massa tècnic i de no expressar mai de forma clara quines són les veritables intencions. Els Demòcrates Liberals britànics (coneguts com Lib Dems) han decidit que davant situacions extraordinàries el que cal és ser tan explícit com sigui possible: el seu eslògan per les pròximes eleccions europees és “Bollocks to Brexit”, que es podria traduir lliurement com “a la merda el Brexit”. Bollocks es fa servir habitualment per referir-se a alguna cosa que no té sentit, que és dolenta o falsa. Ara bé, com molts lectors ja sabran, els bollocks literalment són els testicles i per tant equivaldrien als “collons” nostrats. És per tant, una paraula malsonant, considerada ofensiva. Se suposa, per exemple, que no s’hauria d’escoltar a la televisió fins la nit.

De fet, l’eslògan Bollocks to Brexit ja fa temps que es fa servir en els entorns contraris a la sortida del Regne Unit de la UE. Va ser una de les consignes que vaig sentir a Londres a la massiva manifestació en favor d’un segon referèndum de fa un parell de mesos. Al meu entorn, els qui la corejaven amb més força era un grup de nens que semblaven entusiasmats davant la possibilitat de poder cridar bollocks en públic, la qual cosa indicaria que, avui en dia, fer-ho potser és més semblant a una entremaliadura infantil que a una veritable voluntat ofensiva com ho era quan els Sex Pistols van titular el seu LP Never mind the bollocks. Ara bé, no és el mateix que es converteixi en eslògan oficial, escrit amb totes les lletres en la portada d’un programa electoral. I encara és més sorprenent quan això ho fa un partit seriós.

Els Lib Dems sovint han estat una mica els pupes de la política britànica. Sorgits a principis dels 80 de la fusió del Partit Liberal de tota la vida i una escissió dels laboristes, representen el centre ideològic en un país que acostuma a considerar-se moderat. Tot i això, el sistema majoritari que regeix les eleccions al Regne Unit, pensat per l’alternança de dos grans partits, fa que els escons que obtenen sempre quedin molt per sota dels vots. El seu gran moment va ser el 2010, sota el lideratge de Nick Clegg, quan van aconseguir una força notable i van formar el govern de coalició amb els conservadors de David Cameron. Cinc anys d’austeritat més tard el partit gairebé va quedar esborrat, i el prometedor Clegg ha acabat fitxat per Zuckerberg per mirar de netejar els escàndols de Facebook.

Ara, els Lib Dems veuen les eleccions europees que la Gran Bretanya no volia celebrar com una oportunitat per recuperar-se, en la línia dels excel•lents resultats que ja van apuntar els comicis locals de fa una setmana. En aquests, els conservadors van patir les majors pèrdues en vint anys. Els qui en principi haurien d’haver-ho capitalitzat, els laboristes, també van empitjorar resultats. El seu líder, Jeremy Corbyn, manté una posició ambigua sobre el Brexit i sembla que pretengui passar la campanya de les europees parlant el mínim sobre el tema. En unes eleccions europees! Davant això, els Lib Dems volen presentar-se com aquells que tenen una posició més clara i aglutinar al màxim el vot remainer, tot i que hauran de competir en aquest àmbit amb els Verds (l’altre partit que va créixer a les locals) i amb Change UK, la nova oferta centrista formada per escindits tant dels tories com dels laboristes.

Ara bé, han anat massa lluny els Lib Dems amb els seus bollocks? El Daily Express, un dels diaris amb una posició més radicalment favorable al Brexit, parlava dijous de “vergonya”: “L’ús d’un terme sexual ofensiu com a missatge polític aparentment clau ha deixat els votants britànics horroritzats davant una nova mostra de fins a quin extrem els polítics de la nació estan fora de contacte amb la gent decent.” D’altres, però, han aplaudit l’atreviment. El líder Lib Dem, sir Vince Cable, un respectable economista de 76 anys a qui en principi un no s’imaginaria fent servir aquesta mena de llenguatge, ho ha defensat: “No som ambigus, argumentem que hem d’aturar el Brexit, no ens disculpem per això. A alguna gent no li agradarà, però penso que d’altres admiren l’honestedat i claredat de la nostra posició.” Cable també ha dit que ara mateix el país necessita més sentit de l’humor.

A l’altra banda de l’espectre, Nigel Farage buscarà a les europees els vots dels qui volen un Brexit sense excuses ni més dilacions, i hi ha qui creu que podria ser fins i tot el guanyador de les eleccions davant l’ensorrament tory. El seu nou partit l’ha anomenat directament Partit del Brexit. El nivell de subtilitat no està gaire per sobre dels bollocks demòcrata-liberals. De fet, el discurs brexiter mai ha estat subtil, més aviat el contrari. Potser per això va triomfar mentre els remainers, en canvi, s’enredaven amb un llenguatge tecnòcrata i desapassionat. Fins ara. Fins que han arribat els Lib Dems a reivindicar l’europeïsme sense complexos. Amb un parell.

De cap al Brexit (XI): L'emoció d'allò fosc

Què tenen en comú la cada cop més freqüent oferta de cementiris com atracció turística, amb tours guiats centrats en les causes de mort dels enterrats; la cançó “Crossroads blues” de Robert Johnson; la celebració del “Día de Muertos” a Yucatán; el ritual, estès per mig món, de la “Maria Sagnant”; el Valle de los Caídos o Auschwitz? Tots són, o poden ser considerats, expressions del “patrimoni fosc”, una branca del patrimoni relacionada amb la fascinació per la por –sigui fruit de la fantasia o de les realitats més horribles- que està adquirint cada cop més rellevància com a element de consum cultural –especialment via turisme- i també a nivell acadèmic. Una bona mostra n’ha estat el congrés “Thrill of the Dark”, celebrat aquesta setmana a Birmingham i del que en surten tots els exemples anteriors. Amb la treva entorn el Brexit encara vigent –segurament a punt d’acabar, ja que s’acosten les eleccions europees que teòricament la Gran Bretanya no havia de celebrar-, podem dedicar-nos a altres qüestions.

Així, servidor de vostès ha tingut ocasió de fer la seva aportació al congrés explicant el funcionament dels versots dels Ball de Diables com a element de crítica social, fent servir els tarragonins com a exemple. Tot i que en general la meva presentació va ser ben rebuda –especialment interessades hi van estar un grup de participants d’estètica gòtica i dues encantadores folkloristes argentines que, tot i això, no es van estar de recriminar-me que Messi “s’ha venut als diners catalans” -, també em va servir per constatar, i no és el primer cop, que no tothom està preparat o predisposat a entendre el joc que, en el fons, són els versots. Especialment amb públics anglosaxons, diria, no sempre és fàcil superar la cruesa d’uns textos que, certament, són qualsevol cosa menys políticament correctes. Lost in translation.

En tot cas, els britànics estan obsessionats amb el patrimoni, i també amb aquestes qüestions fosques. Només cal entrar en qualsevol llibreria i buscar la generosa secció de true crime. Una de les sessions del congrés va consistir en tres ponències molt crítiques sobre l’explotació “patrimonial” del llegat de Jack l’Esbudellador, que fins i tot té ara el seu propi museu a Londres. Aquest equipament havia d’estar dedicat, inicialment, a la història de les dones de l’East End, però després d’haver aconseguit els permisos pertinents, els promotors van decidir un “petit” canvi d’orientació, justificant-se en què se centrarien en les víctimes de l’assassí. El cert, però, és que el museu, com la immensa majoria de rutes guiades, exposicions o llibres sobre el tema, se centra sobretot en l’enigma de “qui ho va fer?”. Ah, i a la botiga hi pots comprar un Jack en versió os de peluix.

El congrés també va incloure sortides de camp a una fàbrica de taüts i a l’anomenat “Lock Up”, un edifici del 1891 que fins fa tres anys funcionava com a calabossos d els jutjats de Birmingham i que ara acull, de forma encara embrionària, el museu de la policia local. Per les prop de 70 cel•les, ens expliquen, hi van passar els veritables “Peaky Blinders”, una de les bandes de delinqüents de la ciutat als anys 20 que ha esdevingut famosa internacionalment gràcies a una sèrie de la BBC (atenció: la cinquena temporada arriba aviat!).

La visita a la presó –una altra variant de patrimoni i turisme “fosc” creixent- es complementa amb una xerrada in situ de l’historiador local Kay Hunter sobre la darrera execució pública al centre de Birmingham. Va ser el 1806, quan es va penjar un home de 30 anys que presumptament havia ferit un vigilant, tot i que ell assegurava que era innocent. Anunciada amb repic de campanes, unes 40.000 persones es van aplegar per assistir a l’execució: moltes empreses i comerços van donar un dia de festa. Tot i que es calcula que, un cop penjat, es trigava uns deu minuts a morir, sembla que en aquest cas el condemnat va encarar-ho amb estoïcisme britànic, ja que no hi ha registrats incidents entre l’audiència. Lògicament, l’excitació col•lectiva –i el risc de disturbis- era superior en la mesura que el convicte es resistia a acceptar la seva fi.

Si, com servidor, pensen que és una història horrible però no han pogut resistir-s’hi i els ha generat la necessitat de saber-ne més detalls, ja saben què és l’emoció d’allò fosc. Aquesta és la primera paradoxa: voler més d’allò que ens fa por o ens provoca repulsió. La segona paradoxa és des del punt de vista patrimonial: amb l’excusa d’aprendre, el risc d’explotació o banalització del patiment aliè. La tercera paradoxa és que un congrés sobre allò fosc es refugiés sobretot en la fantasia i en el passat, com si no disposéssim de prous exemples de foscor en el nostre món contemporani. I la quarta, un pèl postmoderna, és que vostès llegiran aquest text –que cau en les tres paradoxes anteriors- en el mateix diari que informarà d’uns resultats electorals que, segons com hagin anat i en funció de les seves idees, els poden semblar molt més foscos que res del que jo els he explicat.