dilluns, 23 d’agost del 2010

Qui necessita un musical d'Spiderman?

M'estimo Spiderman. És el meu personatge de còmic favorit des que, ben petit, la meva mare em va donar a escollir entre un "tebeo" seu i un altre de Superman. No sé per què, però vaig escollir l'home aranya. I la vaig encertar! Dins el món dels superherois, la gràcia d'Spiderman és justament allò que no té de "super". Malgrat totes les capacitats sobrehumanes que té -al cap i a la fi, el va picar una aranya radioactiva-, a l'hora de la veritat és com qualsevol de nosaltres: n'hi ha prou amb tret o una ganivetada per matar-lo. Encara més, la vida de Peter Parker és un veritable desastre: passa de ser l'adolescent impopular del seu institut al jove amb problemes per arribar a final de mes. I, a sobre, fer d'Spiderman fa que perdi una nòvia rera altra (en algun cas, de forma literal). I, a més, l'ambientació de les seves aventures al Daily Bugle, amb JJ Jameson cridant "atureu les rotatives!", de ben segur que va influir decisivament en la meva vocació de periodista...

Spiderman en versió Romita Jr

Em cansen els U2. A veure, no és tant que no siguin un bon grup com que em carrega l'adoració absolutament acrítica dels seus seguidors, convençuts que són la millor banda de rock del planeta, una fal·làcia gairebé tan gran (i tan sovint repetida) com que Mark Knopfler és un excel·lent guitarrista o que Joaquín Sabina és un poeta. No ajuda l'actitud messiànica de Bono, ni que tinguin un guitarrista que no té nom de persona sinó de cosa. I, musicalment, l'estil èpic que els caracteritza tampoc no és el meu rollo: els seus primers discos em semblen avorridíssims. En canvi m'agraden "Desire" i bona part de Rattle and Hum, que en realitat és U2 fent veure que són americans.

Abomino dels musicals. Especialment aquells que estan fets a base de sablejar el repertori d'un cantant o grup determinant, lligant-ho amb algun argument inconsistent. Odio especialment els números "col·lectius" en què un grup de deu o més individus sorgits de l'escola OT canten i ballen alhora o, pitjor, alternant-se frases. Entenc que el musical, diguem-ne, clàssic, va tenir un sentit i un valor artístic, però, senyors, que té a veure això amb "Hoy no me puedo levantar"?

Dit això, comprendreu que m'hagi posat a tremolar en confirmar-se la notícia que a Broadway s'ha començat a treballar en la producció d'un musical sobre Spiderman, amb llibret de Bono i The Edge -el guitarrista amb nom de cosa-!!!! Senyor, per què m'heu abandonat? La notícia, certament, és per posar-se a tremolar, una mena de doble malson (un musical d'Spiderman? cançons d'U2 sobre Spiderman?) que sobretot planteja una gran pregunta: calia? Que no estàvem bé com estàvem?


En treurem alguna cosa bona, d'aquest petó?

Entenc que, si més no, es tracta d'un repertori creat expressament per l'ocasió (només ens faltava Spiderman cantant l'himne-peñazo "I still haven't found what I'm looking for"), i reconec que els U2 han demostrat ja abans la seva capacitat per aquesta mena d'encàrrecs, per exemple composant bones cançons per Roy Orbison o Nancy Sinatra. Però no em tranquilitzen les primeres declaracions sobre el tema que llegeixo a Bono, en què assegura que "el nostre Peter Parker s'assembla més a Kurt Cobain que al personatge que han creat a les pel·lícules". Spider-Cobain? Glups!

Insisteixo: calia?

1 comentari:

Anònim ha dit...

Doncs ves-te preparant que d'aqui poc sortira la versio XXX de Spiderman XD.
Arañita clavame tu aguijon...