Els drets d'autor de Teddy Bautista

Teddy Bautista s'ha convertit els darrers anys en un dels personatges més odiats arreu d'Espanya. Podríem pensar, fins i tot, que s'ho ha guanyat a pols, no tant per la causa que defensa com per la manera com ho ha fet, dels cobradors que es presentaven a les perruqueries al fet que els diners recollits amb zel extrem només arribaven a una minoria molt selecta dels seus associats. Així, la notícia d'una possible trama corrupta a l'SGAE i la imputació a Teddy i altres directius, tot i que objectivament és una mala notícia, de ben segur que ha estat celebrada per bona part del país.

El propòsit d'aquest post no és fer llenya de l'arbre caigut ni, menys encara, defensar un personatge que no em cau gens bé. Però sí que em crida l'atenció el fet que la majoria dels que odien Teddy Bautista -i segurament alguns dels que el defensen- probablement en saben ben poc de la seva carrera artística, tot i que va arribar a ser una de les figures més prestigioses del país. I assenyalar la paradoxa de què, encara que vulgui, no puc pagar-li els drets d'autor.

Eduardo "Teddy" Bautista va formar el seu primer grup -Los Ídolos- a principis dels 60. Els enregistraments que se'n conserven no són cap meravella, però val a dir que en aquella època i en aquest país, amb pocs mitjans tècnics i repertoris imposats, pocs grups podrien demostrar si realment tenien alguna vàlua. Fos com fos, el grup aconsegueix passar uns mesos als Estats Units, d'on tornen molt més foguejats, i, sobretot, amb l'avantatge d'haver experimentat de primera mà una música encara poc coneguda a l'Espanya franquista: el soul. El grup es rebateja com Los Canarios, és fitxat per un dels productors estrella del país, el francès Alain Milhaud i aconsegueix un èxit enorme amb una sèrie de singles meravellosos: "Peppermint frappé", "Get on your knees", "Child / Requiem for a soul"...

"Get on your knees", en concret, probablement sigui el millor tema soul que de la història del pop espanyol -tot i que, com passava sovint amb les produccions de Milhaud, en realitat es va gravar a Londres amb músics de sessió britànics-, un temasso imprescindible ja des de l'arrencada, amb la bateria i el riff de baix, i un Teddy -perquè almenys ell sí canta- que crida "Here we go now baby!" per donar entrada als metalls.




A finals de la dècada, Teddy se'n va a la mili i quan torna provoca una revolució en el so de Los Canarios. L'estil soul i el format pop se'ls queden petits i cal ampliar l'espectre sonor, la llargada dels temes i -ai!- les pretensions. El fruit d'aquesta evolució és l'àlbum Libérate!, un bon disc, interessant, tot i que ja un pèl irregular, perquè fa la sensació que vol ser més del que finalment aconsegueix ser.



La cosa, però, aniria a pitjor. Els primers setanta Los Canarios encara publiquen alguns singles i un disc en directe -majoritàriament de versions- que desconec. El 1974 Teddy planeja la seva obra magna: encara sota el nom de Los Canarios -tot i que en realitat el grup ja ha desaparegut- publica el doble LP Ciclos, adaptació en clau rock, amb sobredosi de sintetizadors -que llavors devien semblar novetosos-, de les Quatre Estacions de Vivaldi. En aquell moment va ser el disc més car del rock espanyol, però això no el va lliurar de rebre crítiques força negatives. Posteriorment, no han faltat els que l'han reivindicat com una obra avançada als seus temps, i fins i tot ha rebut comentaris elogiosos a nivell internacional. Personalment, no m'havia atrevit a escoltar-lo mai, però estimulat per l'afer SGAE i amb la voluntat d'oferir un post el més complert possible, el vaig agafar de la biblioteca fa un parell de setmanes. Només l'he escoltat un cop; bé, ni tan sols un: la veritat és que quan a meitat del tercer tema / moviment -cadascun dels quatre ocupava una cara del doble LP original- el CD va començar a saltar, a causa d'alguna ratlleta, vaig agrair l'oportunitat d'apretar "stop". El meu veredicte? Ciclos representa tot allò que no m'agrada del rock simfònic, que és molt.

La paradoxa a què feia referència al principi és que Ciclos és l'únic treball de Teddy Bautista i Los Canarios que s'ha reeditat en CD. Ni els singles primerencs ni Libérate! es poden adquirir legalment en l'actualitat. El motiu, aparentment, és que el propi Bautista n'ha impedit la reedició, per motius que se m'escapen. La conseqüència és que el CD de Los Canarios que tinc a la meva col·lecció i que inclou les seves cançons del període 1967-70 té portada fotocopiada, so transferit directament del vinil -amb sorolls inclosos- i absència de codi de barres. És a dir, que per culpa de Teddy Bautista jo tinc un CD d'ínfima qualitat i ell no ha rebut els diners corresponents a uns drets d'autor que jo pagaria gustosament.