"El seductor", atípica obra mestra del tàndem Siegel-Eastwood

Segurament els fans de Clint Eastwood recordaran que el director va dedicar la multioscaritzada Sin Perdón a Sergio Leone i Don Siegel, els dos directors que van popularitzar-lo a finals dels 60 i primers 70. Però Eastwood no només volia agrair que convertissin un actor de sèrie B en una estrella, sinó reconèixer la influència que havien tingut sobre ell també com a director. Això probablement sigui especialment cert respecte Siegel, habitualment considerat un artesà però, al mateix temps, director d'alguns títols fonamentals del cinema nord-americà com ara la versió original de la terrorífica La invasión de los ultracuerpos (55) o Harry el Sucio, ja amb Eastwood.

Fa unes setmanes vaig comprar un pack amb tres westerns de Siegel en DVD, una interessant manera d'acostar-se tant a la trajectòria del director com a l'evolució del gènere, del qual, com ja sabeu, en sóc força fanàtic. La primera pel·lícula, Duelo en Silver Creek (52) és una sèrie B sense gaire interès, més enllà de ser un dels primers films de Siegel: bons molt bons, dolents pèrfids i traïdors (inclosa femma fatale), sheriff veterà amb problemes per desenfundar i jove aprenent. Molt més coneguda i popular és Dos mulas y una mujer (70), ja amb Eastwood com a protagonista, juntament amb Shirley McLaine, que interpreta una pressumpta monja que simpatitza amb la causa juarista. La pel·lícula és interessant, a més, perquè no deixa de ser, en molts aspectes, una adaptació a l'americana dels spaguetti western -que, òbviament, eren la versió italiana de l'original americà-: dels films de Sergio Leone prén, a més del propi Eastwood, la banda sonora d'Ennio Morricone, l'ambientació a Mèxic, un cert to postmodern, etc.

Tot i això, la joia de la corona és, sens dubte, la tercera pel·lícula, la que em va decidir a comprar el pack: El seductor (71). De les col·laboracions entre Siegel i Eastwood, que inclou títols tan populars com l'esmentat Harry el Sucio o Fuga de Alcatraz, és una de les menys conegudes però de les més interessants, especialment perquè suposa una rara avis dins la filmografia de tots dos. De fet, del western en prén bàsicament l'ambientació (la Guerra Civil nord-americana), però igualment pot ser definida com un thriller o fins i tot, en alguns moments, com una pel·lícula de terror.

Eastwood és un soldat ianqui ferit que és acollit dins un col·legi privat per senyoretes del Sud dirigit per la mà fèrria de Geraldine Page. La irrupció d'un home atractiu i manipulador remou a fons les hormones d'aquest petit col·lectiu femení. L'ambigu personatge d'Eastwood, immobilitzat per la seva cama ferida, és presoner i alhora un perill per elles, amb una tensió (no només sexual) creixent. A més, la pel·lícula es resol amb un final encertat i absolutament coherent, sense concessions. Una pel·lícula excel·lent que val la pena revisar de tant en tant.

Us deixo el tràiler original:
http://www.youtube.com/watch?v=Fk2fCSkxHiw

Solomon Burke, de l'Apollo a l'Apolo

Anar a concerts de músics veterans té el risc que, a vegades, un en surt pensant que l'únic de bo és que ja pots tatxar-lo de la llista de deures pendents: pèrdua de facultats, pèrdua de criteri, grups d'acompanyament infames... són alguns dels perills d'anar a escoltar a un músic "llegendari". Res d'això afecta Solomon Burke. Sí, mereix la categoria de "llegendari": contemporani i col·lega de tots els clàssics del soul, artista emblemàtic d'Atlantic Records, i posseïdor d'un estil propi molt lligat a la seva condició de predicador des de ben jovenet. Però, a més, Burke -i això ja és menys habitual entre els seus col·legues supervivents- manté una carrera discogràfica més enllà del revival, amb llençaments regulars i, en alguns casos, veritables perles com Don't give up on me (2002) o Nashville (2005).

Per això, dijous em vaig acostar a la Sala Apolo confiat en què no en sortiria decebut. Tot i això, Burke va superar de llarg les meves expectatives, amb un concert fantàstic, que vaig disfrutar del primer al darrer instant. Ratllant els 70, l'edat no perdona i l'anomenat "rei del Rock'n Soul" es va passar tot el concert instal·lat en una trona. Però l'edat no ha afectat ni el seu carisma ni la veu... Quina veu! I si no n'hi hagués prou, una banda amplíssima (bateria, baix, guitarra, piano, orgue, tres metalls, dues violinistes i dues coristes que a més actuaven d'assistents de l'avi: eren netes seves!), amb una sonorització impecable.

Altre cop, foto de mòbil, què hi farem.

Exemple d'una època i un estil en el què els artistes eren, sobretot, entertainers, Burke proposa un concert sense fisures, en què unes cançons enllacen amb les altres i tot flueix sense errors. Com si no n'hi hagués prou amb el seu repertori propi de clàssics ("Cry to me", "Got to get you off my mind", el celebèrrim "Everybody needs somebody to love"), Burke fa seu bona part del llegat musical afroamericà del segle XX (hi va haver cites musicals a Sam Cooke, l'oncle Ray Charles, Ben E. King, Otis Redding, Wilson Pickett, Fats Domino, Little Richard i fins i tot Louis Armstrong). I, per allò que deia abans de no limitar-se a la nostàlgia, un bon nombre de cançons dels discos que ha gravat en aquesta darrera dècada. A més, Burke va repartir roses entre les assistents, va lloar la gastronomia hispana, va animar al públic a pujar a l'escenari amb "Proud Mary" i ens va sermonejar de la millor manera possible amb "A change is gonna come" i "None of us are free".

Durant una hora i mitja, l'Apolo del Paral·lel barceloní es va convertir en l'Apollo del Harlem novaiorquès. Soul, r&b, gospel i tocs country; de l'eufòria a la melangia; del ritme trepidant a la cadència suau infectada d'orgue d'esglèsia. Tot en la veu de Solomon Burke, sacerdot -literal- d'una religió que em té com a seguidor.

El desequilibri imperfecte, Martina Klein i jo

Què tenim en comú Martina Klein i un servidor? Sí, d'acord, bellesa i inteligència, però aquest cop em referia a una altra cosa. El que Martina Klein -que ho va explicar dissabte en la seva columna de La Vanguardia- i jo mateix tenim en comú és que aquest darrer cap de setmana hem viscut i patit la bipolaritat que afecta aquest país: dissabte desitjàvem l'èxit de la manifestació contra la sentència de l'Estatut; l'endemà, el triomf de la selecció espanyola en la final del Mundial de Futbol. La meva impressió és que la Martina (és el tercer cop que l'esmento; em permetreu que ho faci ja només pel nom de pila) i jo no som els únics; m'atreviria a dir que en som uns quants, de bipolars. Podia haver titulat, fins i tot, "Mig país i jo, bipolars"... Però està clar que lo de la Martina era més cridaner...

Tenint en compte que la manifestació va ser tot un èxit (per molt que diguin Intereconomía i El Mundo) i que, efectivament, Espanya va guanyar el Mundial, algú podria pensar que estic eufòric. Pos va a ser que no (consti que a partir d'aquest moment ja només parlo per mi, no per la Klein). De la mateixa manera que no sempre 6 i 4 sumen el mateix que 5 i 5, alegria i alegria pot donar com a resultat combinat un cert estat de decepció.

Estic content perquè ha guanyat el millor equip i el que sento més pròxim; me n'alegro per un grup de jugadors als què aprecio (no només als del Barça); i m'ha emocionat el gol d'Iniesta i la seva dedicatòria a Dani Jarque. Penso, a més, que Catalunya podria celebrar aquesta victòria com a pròpia, per molts motius: no només la gran participació de jugadors catalans, sinó una manera de fer, de funcionar, que deixa enrere la fúria espanyola i que té molt a veure amb el model de país que vol projectar Catalunya. Res de res, però. La coincidència amb un moment de profunda decepció amb l'Espanya institucional, juntament amb la manipulació interessada que s'ha fet del suport a la selecció, m'han impedit de disfrutar-ho tranquilament. Diguem-ho clarament: a mi el Tribunal Constitucional m'ha amargat el Mundial.

Pel que fa a la manifestació, el seu resultat va superar les meves expectatives, i em van impactar fortament les imatges que en vaig veure l'endemà (un compromís previ em va impedir d'assistir-hi). Bé, molt bé. I, malgrat tot, també m'ha deixat un regust agredolç. En primer lloc, perquè la manifestació no era un fi, sinó un mitjà per aconseguir uns objectius. El primer, llençar un missatge contundent a la resta d'Espanya. I en això ha estat un fracàs: no se n'han enterat de res. Perquè no volien i perquè el Mundial els ha proporcionat l'excusa per no fer-ho. Hi ha, a més, el problema de l'endemà de la manifestació que, ja ho estem veient, està sent decebedor per tothom. Ara què?

Entorn meu he vist molta eufòria. Uns, perquè un equip de professionals ha guanyat sis partits, criden "Yo soy español", però no se n'adonen que cada cop n'hi ha més que ens en sentim desencantats, d'Espanya. Els altres celebren una manifestació com si hagués de portar, demà mateix, a la independència. Ho celebren no només amb ingenuïtat sinó sense tenir en compte que, si la independència mai arriba, serà mitjançant un procés dolorós per molts dels que, eventualment, hi podríem estar a favor.

Eufòria i banderes. Una mala combinació. I jo, francament preocupat.

(I ja em perdonareu: la meva intenció era que aquest blog fos més aviat frívol, que parlés de petits plaers... Però és que realment estic preocupat.)

Miqui Puig homenatja la música de Barcelona

M'agraden els discos de versions. Acostumen a tenir una certa mala fama, ja que se suposa que responen a una aturada creativa dels seus artistes. És una de les poques herències malèvoles dels Beatles, que van implantar la idea que un grup ha de composar les seves cançons, tot i que ells mateixos -com tothom- havien començat com una cover band. Però vaja, a mi m'agraden els discos de versions. És interessant comprovar quin és el repertori escollit, de manera que artistes que t'agraden (o no) es despengen amb versions d'altres artistes que també t'agraden (o no). Si, a més, l'elecció de les cançons respon a alguna mena d'eix temàtic, el meu interès creix.

Aquest és el cas d'"Homenaje a Barcelona", un EP que acaben de publicar Miqui Puig y Su Conjunto Eléctrico amb sis versions de grups de la capital catalana. Sens dubte, Miqui Puig és un personatge ideal per aquesta mena de projectes, ja que és un melòman, un mitòman i una veritable enciclopèdia musical, com haureu pogut comprovar si heu assistit a alguna de les seves sessions de DJ. Deixant de banda les seves incursions en el món del reality i el talent show,  a mi em sembla un dels músics més interessants d'aquest país, des de l'època de Los Sencillos.

Així, l'EP aplega cançons -ordenades cronològicament- de Los Salvajes, Loquillo y los Trogloditas, El Último de la Fila, Los Negativos, BB Sin Sed i Mishima. La selecció em sembla impecable, combinant figures indiscutibles amb noms de culte, i viatjant des dels 60 fins al present. Evidentment, s'hi podrien afegir molts noms, però l'important és que no en sobra cap. Puig, a més, té el mèrit de remodelar les cançons, mantenint l'esperit inicial però oferint una nova visió (ja ho havia fet amb "Segundo premio" de Los Planetas al seu disc en directe).

La joia del disc probablement sigui "Insurrección", una grandíssima cançó d'un grup que es va acabar convertint en "cansino" -i què dir de Manolo García en solitari?-. I els deures pendents: investigar BB Sin Sed, grup del qual pràcticament només en conec la reputació.

De banderes i tribunals

L'amiga Raquel Sans m'ha fet la putada de demanar-me si podia fer un bitllet d'opinió pel Diari de Tarragona referent a la proliferació de banderes espanyoles i samarretes de la selecció arran del Mundial. Tot i que el tema és delicat, no m'he pogut resistir a la temptació de tornar a "publicar" en paper (en el fons sóc un "plumilla"). Aquest és l'articlet, en castellà, of course, que per alguna cosa és el "Diari".


Banderas constitucionales
 Camisetas de “la Roja” (que no granas) paseando por la plaça de la Font. Y, aquí y allá, banderas rojigualdas colgadas de un balcón. La mayoría constitucionales, alguna preconstitucional y unas cuantas, simplemente, aconstitucionales: las del toro. Éstas últimas no hay que leerlas como “España”, sino como “¡España, coño!”, con voz entre Camacho y Torrente y mucho énfasis en la “ñ”, letra elevada a la categoría de símbolo. Como el propio toro.
Para gustos, colores. También en banderas, aunque en este caso no cambian los colores sino su disposición. A mi me gusta el fútbol, pero sobre banderas más bien pienso que, como decía la canción, “son todas para quemar”: no me verán ni besando a la una ni envuelto en la otra. No sé si por equidistancia o por esquizofrenia. No por indiferencia: me preocupa mi país, lo que pasa es que no sé cuál es. Lo que sí tengo claro es que esta decisión me corresponde a mí, y no a un tribunal envuelto, precisamente, en una bandera, por mucho que –uno y otra- sean constitucionales.

Lògicament, 1.000 caràcters no donen per gaires matisos. Com que al final no he pogut evitar d'anar-me'n cap a la sentència de l'Estatut, sobre la qual volia fer un post, aprofito, afegeixo algunes idees i mato dos ocells d'un tret.

1. Per qüestions òbvies d'edat, no vaig poder votar al referèndum de la Constitució. Sí vaig votar en el de l'Estatut. Ara resulta que una definició de model de país sobre la que no vaig poder opinar n'invalida una altra sobre la que sí ho he pogut fer. Els qui vam votar l'Estatut, i vam votar sí, som els que ens hem de sentir més dolguts amb tot plegat.

2. N'hi ha que, en el fons, celebren la sentència de l'Estatut perquè, diuen, demostra que no hi ha més camí que la independència. Jo no la celebro: ni estic d'acord amb el que diu, ni veig que, com a país, ens hagi d'aportar res de bo a curt termini. Però és cert que em sento més lluny d'Espanya que abans de la sentència. Els del TC són uns cracks que s'estan carregant el país que diuen que defensen...

3. A falta de llegir la sentència sencera (cosa que, òbviament, no faré; em refiaré del que n'expliqui La Vanguardia i el mestre Jordi Jaria), el més greu no és si tal o qual article queden anulats o matisats o corromputs... El més greu és que se certifica que el poble de Catalunya, com a subjecte de dret, no existeix. És a dir -i aquí lligo amb el meu articlet del "Diari"-, que no podem decidir per nosaltres mateixos què volem ser de grans. I per aquí no passo...

PD musical: La cançó a què em refereixo a l'article és "Piratas", de Loquillo y Trogloditas, que comença així: "He modelado una bandera / que, como todas, es para quemar / En colores negro y color sangre / Por el placer de crear". Llàstima que el seu autor, Sabino Méndez, va acabar a Ciutadans...

Azkena (III): caurà una forta pluja

Encara que amb un dia de retard, tanco la meva crònica de l'Azkena Rock. La tercera jornada (la de dissabte), va tornar a començar al migdia, a la plaça Vírgen de las Nieves. Hi actuava El Vez, l'Elvis chicano. Ja l'havia vist el dia abans, però la Marta -que havia arribat de matinada- no, o sigui que allà hi vam ser. En un format de més proximitat, El Vez va poder lluir encara més els seus components còmics i interactuar amb el públic, fins i tot amb els que l'observaven des dels balcons pròxims. Això sí, es va passar tota l'actuació referint-se a la ciutat com "Victòria".

El Vez i les seves Elvettes

Ja al festival pròpiament dit, vam arribar mentre actuaven The Cubical, una jove banda de r&b prou interessant. Després, Robert Gordon & The Band They Could'nt Hang, entretinguts, tot i que per moments allò va semblar una trobada d'amigotes (inclosos Chris Spedding a la guitarra i l'Stray Cats Slim Jim Phantom a la bateria) no massa assajada. La del NRBQ va ser, potser, l'actuació més desconcertant del festival. A veure, em va agradar molt, les cançons eren bones i les interpretacions també, però en molts moments estava més pendent de què feia Terry Adams, teclista i diria que únic membre fundador que es manté al grup, amb els seus cabells despentinats i aspecte desmanegat, que li conferien un aire de científic boig. Ara es treia l'americana, però només a mitges, ara s'aixecava i anava a parlar amb un dels tècnics, de sobte el teclat semblava no funcionar-li... tot això, enmig d'una cançó. Tot i això, imprescindible aconseguir algun recopilatori d'aquesta banda veterana.

Arribava el plat fort del dia, l'actuació de Bob Dylan. Mai havia vist un concert de Dylan, que em sembla imprescindible com a compositor i no tant com a intèrpret. Ja sabia que els concerts de Dylan no sempre són plat per tothom, que va tant a la seva que un pot sortir-ne decebut, o simplement perplexe. Tot i això, les crítiques del concert d'un parell de dies abans a Barcelona eren superlatives i parlaven d'un Dylan rocker, que havia retrobat el gust per la guitarra. Fos com fos, a Vitòria la meva primera impressió no va ser gaire positiva. El repertori era incontestable: va arrencar amb "Rainy day women", "Don't think twice, it's allright" (una de les meves favorites), "Memphis Blues Again" i "Just like a woman", perquè us en féu una idea. Però no m'acabava d'agradar. Està clar que Dylan mai ha estat un prodigi vocal, però és que ara fa que Sabina sembli Carusso. I aquelles versions... Com poc treballades, flonges...

Dylan, l'home de negre

A mesura que avançava el concert -i a mesura, curiosament, que introduïa temes que jo no coneixia, probablement del darrer disc-, m'hi vaig anar trobant més ficat dins. També em va semblar que encaixava millor les cançons més pròximes al blues que les melòdiques. "Highway 61" va sonar, aquesta sí, contundent, forta. I va tancar amb un "Ballad of a thin man" que sí em va emocionar. Aplaudiments i, després d'una estona, Dylan i la banda compareixen per un "Like a rolling stone" que sí va semblar una concessió a les ganes de karaoke del públic. Sigui com sigui, balanç positiu i una "llegenda" menys en la llista de pendents.

Temps per recuperar forces i sopar alguna cosa mentre tocava un grup pseudopunk-pseudoprovocador que no em va semblar gaire interessant. Vam aprofitar per agafar un bon lloc pel següent concert, un dels que em feia més il·lusió: Chris Isaak. I, només cinc minuts abans de començar, arrenca a ploure. Confiàvem en que seria només un moment, però el cert és que vam passar-nos tot el concert -que no va ser curt- sota la pluja, protegits sota un mapa de Vitòria i el que vam trobar. Va valer la pena, però. Jo m'ho vaig passar pipa. Tot i que associem Chris Isaak amb cançons més aviat melangioses, el tio és un catxondo mental i en directe resulta tot un entertainer de la vella escola, com un Sinatra amb un rat pack format pels músics que ja fa anys que l'acompanyen, i amb els quals hi ha una complicitat evident. De manera que tot s'ofereix en les dosis correctes: un parell de cançons més mogudes, ara un gag, després un interludi acústic, ara una versió d'un clàssic de referència (van caure "Love me tender" i "Pretty woman") i, també, alguns moments de genuïna emoció, com ara "Forever blue". Tot perfectament engreixat, funcionant a la perfecció i deixant, també, espais per a la improvisació. O potser són tan bons que ho van saber fer veure, els cabrons.

Chris Isaak, disfrutant de la feina

Ja sense pluja, un darrer concert, The Hives. Contundents, enèrgics i eficaços, tot un show en directe, amb un frontman comunicatiu, que només perdia efectivitat després que es comprovés que les cançons, una darrera l'altra, eren més o menys totes la mateixa.

Conclusió general: em va agradar molt, l'Azkena. Espero tornar-hi.

Azkena (II): maquillatge a tope

El segon dia de festival (ahir divendres) va ser més intents i més llarg. D'entrada, va començar més aviat, amb una iniciativa que altres certàmens similars podrien adoptar: un concert gratuit al bell mig de la ciutat, en aquest cas a la plaça de la Virgen de las Nieves. La protagonista va ser Imelda May, una cantant irlandesa que recupera el so i l'estètica dels 50, amb tocs de rockabilly, blues, country i jazz, i aconsegueix que soni de forma natural. La petita Imelda es va posar de seguida el públic a la butxaca i va oferir un concert excel·lent, avançant alguns temes del seu pròxim disc. Caldrà estar atents. A més, va acabar amb una inesperada versió de "Tainted love", corejada per tota la plaça.

Imelda May, a la plaça Vírgen de las Nieves.

Ja a la tarda, vaig arribar al recinte del festival cap a les sis de la tarda, a temps per veure una estona de l'actuació de Dan Baird: rock americà del de tota la vida, prou efectiu. Tot i això, el primer impacte veritable d'una jornada amb (potser) més espectacle que música va ser l'actuació d'El Vez, un impersonator d'Elvis que té la peculiaritat d'adaptar els clàssics del Rei a l'univers chicano. Molta diversió i humor, un vestuari que deixa en discret l'Elvis de Las Vegas i ritme, molt de ritme. El Vez no es limita al repertori d'Elvis, pica d'aquí i d'allà, sovint mesclant cançons de procedència diversa, com ho va fer combinant (atenció!) The Clash i Mocedades. I funciona!

Després d'un segon passi d'Imelda May, un altre dels artistes que, de totes totes, no em volia perdre: Teddy Thompson. L'anglès es va presentar a pèl, només veu i guitarra acústica, però en va tenir prou per convèncer. I és que déu n'hi do, quina veu! Va estar simpàtic, demanant perdó per agradar-li la música country i assegurant que "en altres països" és molt famós, i també va avançar algunes cançons d'un disc que sortirà al setembre. Probablement, el moment més íntim del festival, per la qual cosa no vaig entendre que el meu veí a la primera fila escoltés tot el concert amb taps a les orelles (?).

Teddy Thompson, sol davant el perill.

Seguidament, doble ració de clàssics punk: The Saints -que vaig escoltar-me poc, la veritat- i The Damned, que em van agradar molt més del que m'esperava. Van demostrar que són molt més que la potentíssima "New rose", que ja seria prou, i fins i tot em van sorprendre amb una versió de l'"Alone again or", dels Love, que deu estar en el meu top ten de cançons favorites. La demostració que el punk també pot ser savi i madurar amb dignitat. La nit encarava la recta final amb l'aparició d'Slash, molt més pallissa del que havien estat el dia anterior els Airbourne, per exemple. Això sí, tot i que en teoria presentava un nou disc, va acabar amb "Sweet child o'mine" i "Paradise city". Digueu-li tonto.

I arribava el moment culminant de la nit, almenys per la majoria dels assistents: moltes, moltíssimes samarretes de Kiss, i no poques cares maquillades. Després d'una espera un pèl llarga, se sent la intro habitual: "You wanted the best, you got the best, the hottest band in the world!". Els tios van aparèixer dalt d'una plataforma que els va portar al centre de l'escenari, mentre la bateria estava situada sobre un gran logo del grup. A partir d'aquí, pirotècnia, flamarades, una pantalla gegant que permetia no perdre detall de la llengua de Gene Simmons o els moviments del culet de Paul Stanley i, fins i tot, un parell de vols protagonitzats per aquests dos. Vaja, el que s'esperava d'un concert de Kiss.

I el públc va embogir...

El que no em va acabar d'agradar va ser la manca de ritme, entre cançó i cançó passava una bona estona que omplien fent cantar al públic o dient qualsevol tonteria. Que, cap a mig concert, Stanley i Simmons, els dos membres originals, desapareguessin i deixessin sols al guitarra solista i el bateria per protagonitzar un llarg número onanista-pirotècnic, va acabar de fer-me sospitar que, senzillament, l'energia ja no és la d'abans i han de recuperar l'alè de tant en tant. Però bé, va ser un concert llarg, amb uns bisos generosos, i estic segur que els fans del grup en van sortir contents. I els que no som fans, contents amb l'espectacle. I amb "I was made for loving you", que per mi és el seu millor tema, encara que sigui música disco.

Havia sentit meravelles del darrer grup, Imperial State Electric, però era molt tard i amenaçava tempesta... Llàstima.