dissabte, 26 de juny de 2010

Azkena (II): maquillatge a tope

El segon dia de festival (ahir divendres) va ser més intents i més llarg. D'entrada, va començar més aviat, amb una iniciativa que altres certàmens similars podrien adoptar: un concert gratuit al bell mig de la ciutat, en aquest cas a la plaça de la Virgen de las Nieves. La protagonista va ser Imelda May, una cantant irlandesa que recupera el so i l'estètica dels 50, amb tocs de rockabilly, blues, country i jazz, i aconsegueix que soni de forma natural. La petita Imelda es va posar de seguida el públic a la butxaca i va oferir un concert excel·lent, avançant alguns temes del seu pròxim disc. Caldrà estar atents. A més, va acabar amb una inesperada versió de "Tainted love", corejada per tota la plaça.


Imelda May, a la plaça Vírgen de las Nieves.

Ja a la tarda, vaig arribar al recinte del festival cap a les sis de la tarda, a temps per veure una estona de l'actuació de Dan Baird: rock americà del de tota la vida, prou efectiu. Tot i això, el primer impacte veritable d'una jornada amb (potser) més espectacle que música va ser l'actuació d'El Vez, un impersonator d'Elvis que té la peculiaritat d'adaptar els clàssics del Rei a l'univers chicano. Molta diversió i humor, un vestuari que deixa en discret l'Elvis de Las Vegas i ritme, molt de ritme. El Vez no es limita al repertori d'Elvis, pica d'aquí i d'allà, sovint mesclant cançons de procedència diversa, com ho va fer combinant (atenció!) The Clash i Mocedades. I funciona!

Després d'un segon passi d'Imelda May, un altre dels artistes que, de totes totes, no em volia perdre: Teddy Thompson. L'anglès es va presentar a pèl, només veu i guitarra acústica, però en va tenir prou per convèncer. I és que déu n'hi do, quina veu! Va estar simpàtic, demanant perdó per agradar-li la música country i assegurant que "en altres països" és molt famós, i també va avançar algunes cançons d'un disc que sortirà al setembre. Probablement, el moment més íntim del festival, per la qual cosa no vaig entendre que el meu veí a la primera fila escoltés tot el concert amb taps a les orelles (?).


Teddy Thompson, sol davant el perill.

Seguidament, doble ració de clàssics punk: The Saints -que vaig escoltar-me poc, la veritat- i The Damned, que em van agradar molt més del que m'esperava. Van demostrar que són molt més que la potentíssima "New rose", que ja seria prou, i fins i tot em van sorprendre amb una versió de l'"Alone again or", dels Love, que deu estar en el meu top ten de cançons favorites. La demostració que el punk també pot ser savi i madurar amb dignitat. La nit encarava la recta final amb l'aparició d'Slash, molt més pallissa del que havien estat el dia anterior els Airbourne, per exemple. Això sí, tot i que en teoria presentava un nou disc, va acabar amb "Sweet child o'mine" i "Paradise city". Digueu-li tonto.

I arribava el moment culminant de la nit, almenys per la majoria dels assistents: moltes, moltíssimes samarretes de Kiss, i no poques cares maquillades. Després d'una espera un pèl llarga, se sent la intro habitual: "You wanted the best, you got the best, the hottest band in the world!". Els tios van aparèixer dalt d'una plataforma que els va portar al centre de l'escenari, mentre la bateria estava situada sobre un gran logo del grup. A partir d'aquí, pirotècnia, flamarades, una pantalla gegant que permetia no perdre detall de la llengua de Gene Simmons o els moviments del culet de Paul Stanley i, fins i tot, un parell de vols protagonitzats per aquests dos. Vaja, el que s'esperava d'un concert de Kiss.


I el públc va embogir...

El que no em va acabar d'agradar va ser la manca de ritme, entre cançó i cançó passava una bona estona que omplien fent cantar al públic o dient qualsevol tonteria. Que, cap a mig concert, Stanley i Simmons, els dos membres originals, desapareguessin i deixessin sols al guitarra solista i el bateria per protagonitzar un llarg número onanista-pirotècnic, va acabar de fer-me sospitar que, senzillament, l'energia ja no és la d'abans i han de recuperar l'alè de tant en tant. Però bé, va ser un concert llarg, amb uns bisos generosos, i estic segur que els fans del grup en van sortir contents. I els que no som fans, contents amb l'espectacle. I amb "I was made for loving you", que per mi és el seu millor tema, encara que sigui música disco.

Havia sentit meravelles del darrer grup, Imperial State Electric, però era molt tard i amenaçava tempesta... Llàstima.