Azkena (I): grans The Hold Steady

Després de setmanes d'amenaçar de fer-ho, finalment he anat a l'Azkena Rock de Vitòria. Dimecres al matí (apurant!) vaig aconseguir habitació i vaig comprar l'abonament, i ahir, amb síndrome post-revetlla, em vaig fotre les sis hores de carretera fins arribar a Vitòria. Mai havia estat a l'Azkena, tot i que ja fa anys que el seu cartell em crida l'atenció. A la meva època festivalera vaig anar uns quants anys seguits al FIB, que a més m'anava molt bé perquè es feia, llavors, el primer cap de setmana d'agost, que era d'activitat castellera nul·la, i per tant me'l podia agafar de festa. En aquella època (ai, la joventut!) també havia anat un cop al Festimad, i els darrers anys he anat un parell de dies al Primavera Sound. Però a l'Azkena, mai.

Lògicament, el viatge, el temps perdut localitzant l'hotel (per cert, curiosament, va resultar el mateix en el què havia estat, amb el Brotons i l'Ocaña, en una memorable visita a Vitòria de fa anys per veure el Nàstic) i una dutxa ràpida van fer que em perdés les primeres actuacions, inclosos uns The Jim Jones Revue dels quals havia llegit meravelles. De fet, vaig entrar al recinte amb l'actuació de Kitty, Daisy & Lewis començada. Es tracta d'uns adolescents sorgits directament dels anys 50 que interpreten blues i rockabilly, amb l'afegit simpàtic que utilitzen els seus pares com a músics d'acompanyament. Simpàtic.

Tot seguit, el plat fort (per mí) del dia, i el motiu fonamental pel qual havia pujat en dijous: The Hold Steady. Si no els coneixeu, us diré que són una mena de mescla entre Bruce Springsteen, Elvis Costello i Thin Lizzy. Rock energètic, a mig camí entre el classicisme i l'esperit punk, amb lletres interessants que el cantant Craig Finn recita més que canta. Un Craig Finn, a més, que va fer la sensació que era qui millor s'ho estava passant, gesticulant contínuament, fent saltironets i moviments de ball un pèl ridículs. Que un paio com aquest, que en algun moment em va recordar físicament al Montilla interpretat per Sergi Mas, sigui una estrella del rock, demostra la màgia d'aquesta música. I que el tio és molt, molt bo.

The Hold Steady. Si, la foto és una merda, però feta amb el mòbil, què volíeu?

Seguidament, arribaven un dels pesos pesants: Gov't Mule. El seu líder, Warren Haynes, fins i tot ha passat anys integrat dins The Allman Brothers Band, o sigui que no hi ha marge d'error possible. Tot i això, em va semblar un pèl fred: el més emocionant va ser el mig temps soulero que va fer com a bis. Petita decepció que vaig aprofitar per comprar algun disc.

Més divertits van ser Airbourne, un grup del qual ni tan sols coneixia l'existència, i que podien passar perfectament per una banda de tribut a AC/DC, això sí, amb Bon Scott i Angus Young concentrats en un sol tipus que feia alhora de cantant i guitar hero, amb el mèrit afegit de passar-se tot el concert a pit descobert, tot i que la nit havia refrescat. El grup va complir amb tots els clixés del gènere: dotze amplificadors Marshall a cada costat de la bateria, riffs musculats, tornades-himne perfectament corejables, corredisses amunt i avall i melenes voltejades. Un parell de trucs escènics a destacar: 1) a mitja cançó, el cantant / guitar hero -fidel al lema de la gira: "No guts, no glory"- se'n va a un dels extrems de l'escenari, comença a trepar per una de les estructures auxiliars i pujar fins, com a mínim, una dotzena de metres d'alçada, des d'on continua el solo de guitarra; 2) cap al final del concert, altre cop el cantant /guitar hero (la resta del grup, pobres, no pintaven res) comença a petar llaunes de cervesa contra el seu cap abans de llençar-les al públic (al marge: crec que els FOLS podríem adoptar aquests trucs; ho comentaré amb el Graciano i la Núria, respectivament). Pur circ. A veure què fan avui els Kiss...

A tot això, s'havia acumulat un retard considerable, feia un fred important i jo ja començava a estar cansat. De tota manera, vaig veure encara bona part de l'actuació de The Black Lips, un combo de garatge-punk igualment divertit, especialment l'entusiasme del seu bateria i vocalista. Caos, actitud amateur, molt d'entusiasme i descontrol en una mena de versió bastarda del pop 60's adolescent. I cap a dormir...

Demà (o sigui avui), més...