Definitivament perduts

Ha passat una setmana des del final de Lost i continuem sense saber per què dimonis era tan important protegir l'illa i contra qui, qui eren realment Jacob i el seu germà sense nom, qui era la seva mare adoptiva (a banda de CJ Cregg de The West Wing), com és que una illa es pot moure amb una rodeta, què dimonis era la llum blanca i la font, quin sentit tenien el temple i l'estàtua del peu amb quatre dits. També continuem sense tenir resposta a moltes preguntes que en el seu moment ens van semblar fonamentals i que, senzillament, hem oblidat, sepultades sota noves qüestions angoixants.

La sensació que la sèrie es tancava en fals va causar, en primer lloc, indignació i decepció entre bona part dels seguidors, i, en segona fase, contraargumentacions dels que defensen que la sèrie ha estat coherent i ben acabada. A la primera postura s'hi ha apuntat fins i tot el mismíssim Adolf Hitler, en un vídeo genial que corre per youtube, mentre que una bona mostra del segon corrent el podeu trobar en aquest text del blog El Piloto Automático.

Personalment, en acabar no m'he sentit estafat ni indignat, bàsicament perquè ja feia unes quantes temporades que tenia la mosca darrera l'orella, que tant d'anar i venir fora i dins de l'illa m'estava afartant i que veia clar que mancarien moltes respostes, o bé serien d'alçada patillera. Encarat el darrer capítol des d'aquestes premises, el vaig disfrutar força. En primer lloc, perquè va ser emocionant. Certament, va ser una emoció un pèl facilona, a base de fet que els personatges de l'arrencada de la sèrie es retrobessin entre ells i amb els espectadors. De fet, l'escena final a l'església / temple, amb les abraçades i llàgrimes d'alegria, no estava lluny dels retrobaments que ens ensenyen al Diario de Patricia o productes similars. Però va ser emocionant. L'altre punt fort, per mí, va ser que, si més no, van tancar prou bé la història dels personatges principals. Vist en perspectiva, era inevitable que Jack acabés sacrificant-se, assumint el paper d'heroi tràgic que ja s'havia apuntat des de l'inici. Però també és coherent que, després d'aquest sacrifici, el veritable líder sigui Hugo, un guardià de l'illa més humà i benevolent que el pesat de Jacob, atorgant a Ben l'oportunitat de redimir-se. Bé, només en part. Des d'aquesta perspectiva, sí em va sobtar que un dels personatges que més i millor havia evolucionat al llarg de la sèrie, Sawyer, no tingués cap paper en la seva resolució. De fet, al llarg de tota la sisena temporada...

Però un bon capítol, i menys encara si és el darrer, no necessàriament arregla una mala temporada, o més aviat tres males temporades. La sèrie va arrencar ja a dalt de tot: amb un capítol pilot impressionant que pràcticament no va necessitar cap element "màgic" per impressionar. Durant les primeres temporades, la sèrie es construïa, més que sobre els misteris, sobre uns personatges fascinants i complexos, que anàvem coneixent gràcies als flashbacks. Allò "ominós" o "inexplicable" s'anava servint amb comptagotes i, també amb comptagotes, s'anaven donant explicacions, però, en tot cas, la preocupació dels protagonistes sí que tocava de peus a terra: es tractava, simplement de sobreviure.

Les tres primeres temporades es van anar construint, més o menys, sobre aquest esquema, afegint noves incògnites i nous personatges: l'altre grup de supervivents del vol; Henry / Ben; els "altres"... El final de la tercera temporada, amb la dramàtica -malgrat haver estat anunciada- mort de Charlie (compareu-la amb la txapussa de les morts, també submarines, de Said i els coreans a dos capítols del final) i el seu adveriment final ("not Penny's boat"), així com l'"Hem de tornar, Kate", del Jack barbut, van suposar el punt més àlgid de la sèrie, en el què un no podia suportar que no arrenqués la següent temporada.

I a partir d'aquí, tot va ser baixada: les incògnites s'allargaven més enllà del que tenia sentit (per què ningú feia les preguntes clau als que tenien les respostes?); prenia importància la trama pseudoesotèrica de Jacob, el destí i el bé i el mal; ens colaven nous personatges que no sabies què pintaven i que, efectivament, s'acabava demostrant que no pintaven res (l'exemple més clar, el xino misteriós del temple de la sisena temporada), les anades i vingudes dels personatges -fins i tot en el temps!- no només eren desconcertants sinó, finalment ridícules (quants cops ha anat correcaminos Sawyer del campament de la platja a l'estació X i pel camí s'ha trobat a Kate?)... I els personatges principals, el gran capital de la sèrie, s'anaven desfent, anaven perdent coherència i un dia un ja no sabia si Ben era bo o dolent, però no perquè el personatge fos ambigu, sinó perquè el propi Ben canviava d'aliats, objectius i discurs a cada pausa publicitària...

Ben Linus, el personatge més fascinant de la sèrie: al final ni ell mateix sabia què volia.

S'ha dit, i potser amb raó, que tots els misteris entorn l'illa no eren importants, que eren una excusa per explicar una història de personatges, que això era l'important. Hi estic d'acord, però:
a) si es tractava d'això, haguessin pogut explicar exactament el mateix en quatre temporades;
b) si els "misteris" no són importants, no val convertir-los en l'eix principal de la sèrie, per després no resoldre'ls; i
c) el més patillero són els misteris que no només no s'han resolt, sinó que, directament, s'han oblidat. Fem memòria: Walt -el nen negre bastant pesadet- era una força clau, tenia alguna mena de poders, i els "altres" el segrestaven per aquest motiu; les embarassades de l'illa perdien els seus fetus; hi havia alguna mena de lògica perversa en la sèrie de números que es repetia al llarg de la sèrie... Tots aquesta enigmes es van presentar com a bàsics durant les primeres temporades, i més tard simplement van desaparèixer. No és que no es donessin la resposta, sinó que, aparentment, els guionistes havien oblidat que existia la pregunta...

La cosa va arribar fins a l'extrem que, en el procés, jo diria que hem perdut una trentena de persones. Si m'equivoco que algú em corregeixi, però a l'inici de la sèrie jo diria que tenim quaranta i escaig supervivents -tot i que la majoria són figurants que no tenen ni nom-. A alguns els veiem morir, però són bàsicament una massa que encara segueix a Jack al final de la tercera temporada, i que al final de la quarta mira d'arribar al vaixell de Widmore. Acceptem que en esclatar en morin alguns, i n'hi ha sis (els sis d'Oceanic) que "escapen", però la resta es queden amb Sawyer a l'illa... I, després d'això, hi ha un moment que la meva memòria perd el rastre, però jo diria que simplement són eliminats de l'equació...

Per tant, el millor del final de Lost és justament això, que s'ha acabat. Ho dic sense ironia. I sense rancúnia. S'ha acabat i per tant podem fer balanç, i el balanç global de la sèrie és, de llarg, molt més positiu que negatiu. Ara que ja sabem que no hi ha recompensa final, que no hi ha respostes, podem tornar a mirar-nos tota la sèrie -o almenys les primeres temporades- simplement pel plaer d'assaborir-la. Que no és poca cosa.