Gore Vidal, cronista de l'"Imperi"

Fa un parell de dies va morir el nord-americà Gore Vidal. No m'atreveixo a dir que fos un dels meus escriptors favorits, però sí un dels que més m'han interessat. Potser hi ha influit que el personatge fos tan interessant com l'obra: membre d'una nissaga d'animals polítics vinculats al Partit Demòcrata (l'exvicepresident Al Gore i ell eren parents); amb connexions al món del cinema; bisexual... Fins i tot actor ocasional en pel·lícules que valen la pena, com ara Ciutadà Bob Roberts (el fals documental polític de Tim Robbins) o Gattaca. Però, sobretot, Vidal ha estat el gran cronista del que ell mateix qualificava com a "Imperi" nord-americà, des dels seus orígens fins l'actualitat, tant mitjançant la ficció com l'assaig. Lectures molt recomanables -tot i que no sempre fàcils d'absorvir en tota la seva complexitat- si un vol entendre la mentalitat i funcionament dels Estats Units, que en bona mesura són la mentalitat i funcionament dels temps que ens ha tocat viure. Al marge dels textos de contingut històric, Vidal també va destacar pel seu vessant satíric en novel·les com Myra Breckindrige, que probablement sigui el llibre més sorprenent que mai he trobat a casa dels meus pares... Un escripor i personatge singulars, certament.

Si algú no l'ha llegit mai i vol animar-s'hi, la meva recomanació, però, és començar per una novel·la històrica que no està dedicada al seu país, sinó a l'antiga Roma. Juliano el Apóstata és la biografia del darrer emperador romà que va provar de retornar a la religió tradicional en detriment del cristianisme, que ja havia esdevingut religió oficial de l'Imperi, empresa que ens és presentada de forma simpàtica. Una visió, per tant, força allunyada de la que estem acostumats en obres com Quo Vadis o Ben Hur (curiosament, Vidal havia participat en el guió per a l'adaptació cinematogràfica protagonitzada per Charlton Heston). Va ser el primer llibre de Gore Vidal que vaig llegir i em va encantar. A veure si el puc revisar...

Faraday: acollidor, còmode i amb bon gust

A finals dels 90 i principis dels 2000 hi va haver uns quants anys en què les meves úniques vacances d'estiu coinsistien, sistemàticament, a anar al Festival Internacional de Benicàssim, sol o acompanyat, toqués qui toqués. En part perquè el primer d'agost era l'únic cap de setmana "tonto" des del punt de vista casteller, i per tant me'l podia prendre lliure. Superada aquesta fase de monocultiu, els darrers anys he mirat de diversificar una mica més i això m'ha permés passar, de tant en tant per festivals diversos: un tast de Primavera Sound, un Pop Arb, un Azkena... Aquest any -el passat cap de setmana- m'he estrenat al Faraday de Vilanova i la Geltrú, un festival petit però que ja fa un temps que em cridava l'atenció: fa un parell d'anys van portar a Jeff Tweedy i Nick Lowe.

I és que, a voltes, és veritat que al pot petit hi ha la bona confitura. És en aquest sentit que el Faraday em va agradar molt: una ubicació molt bona, a tocar de la platja, un aforament limitat a 1.500 persones i les comoditats que això comporta, sense cues per entrar, ni a la barra, ni als lavabos, i la possibilitat de veure els concerts sempre de força a prop. Res a veure amb els darrers FIBs que hi vaig anar, a petar de guiris borratxos. Un festival, doncs, còmode i acollidor. Des del punt de vista organitzatiu només hi puc ficar el però: les llargues pauses entre concert i concert -tot i disposar d'un segon escenari infrautilitzat- que, a més, divendres van fer que cap a les deu de la nit ja s'hagués acumulat un retard de mitja hora que no es va recuperar.

A més de còmode i acollidor, queda clar que el Faraday és un festival amb bon gust pel que fa al cartell. Ni tant snob com el primavera, ni tan casolà com el Pop Arb, ofereix un menú molt ben condimentat. Per mi, el principal reclam per anar-hi aquest any -l'excusa, si voleu- era veure el nord-americà Josh Rouse, per mi infal·lible. És el tercer cop que el veig en directe i mai m'ha decebut. És cert que el format de trio actual -Josh Rouse & The Long Vacations- s'acosta pràcticament a l'unplugged -el bateria va tocar la guitarra acústica pràcticament en la meitat dels temes- i potser és més apropiat per una sala que per un gran escenari a l'aire lliure, però funciona igualment. Pop entre la melanconia i el somriure. De veritat, si no el coneixeu, ja trigueu a fer-ho: comenceu per "1972" i "Nashville", els seus millors discos.

Josh Rouse.

La resta del cartell també em va agradar força, tot i no ser-ne seguidor. De Herman Dune -els veritables caps de cartell- només en coneixia un parell de cançons, i la veritat és que el concert em va motivar a fixar-m'hi més. Love of Lesbian -que d'indies ja no tenen res de res- i La Casa Azul -que van emocionar el freak pop que porto dins amb una cançó que parla de Terry Melcher- són dos valors segurs i van oferir concerts sòlids i entretinguts fins i tot sense conèixer-ne el repertori. Pitjor impressió em van donar nous projectes d'altres veterans com La Estrella de David i Joaquín Pascual (tot i que Mercromina m'agradaven força).

 Senior i el Cor Brutal: oju a les pintes!

Interessants: Pegasvs (tecno kraut-rock), els ianquis Bowerbirds i sobretot Senior i el Cor Brutal (southern rock a la valenciana). Ainara Legardon sonava molt bé però en el seu cas les influències de PJ Harvey gairebé arribaven al plagi. Esperit!, ho sento, em va semblar més anecdòtic que altra cosa. I entranyable el concert de Juli Bustamante amb Fred i Son. Tot i això, la gran sorpresa van ser Ginferno, un combo madrileny que vindria a ser com si el grup de Dick Dale tingués a Tom Waits de cantant. Van ser els únics que van aconseguir que servidor, que ja comença a tenir una edat, arribés a fer uns passos de ball.

L'Espai aMt comença a ser realitat... i encara ens queda molt per fer

(Text publicat originalment al Butlletí de l'aMt corresponent al segon trimestre de 2012)

Benvolgut lector:

Si estàs llegint aquest text el dia 21 o 22 de juny, i ho estàs fent a la Capsa de Música, a la planta baixa del Magatzem número 1 de la Tabacalera, és probable que estiguis sentint una emoció especial. Si no la sents -bé perquè ets una persona insensible, o perquè no saps ben bé que hi fas aquí-, mira al teu voltant i sí que veuràs altres persones emocionades: fins i tot homes fets i drets, amb més pèl al pit o la barba que no pas al cap, que estan experimentant un moment de gran càrrega emotiva. Potser no ho demostren i la processó va per dins. Però ja et puc assegurar jo que n’hi ha uns quants que estan (estem) emocionats... si realment estàs llegint això el dia 21 o 22 de juny, i ho estàs fent dins la Capsa de Música. 

Perdona que faci servir tants condicionals, però és que no m’ho acabo de creure del tot. Com Sant Tomàs, hauré de tocar-ho amb les meves pròpies mans per a convèncer-me’n. No per res, sinó perquè fa molt de temps (massa) que esperem aquest moment. I perquè fins i tot ja se’ns havien dit altres dates. Tot i que sembla que aquest cop sí va de debò. Amb prou feines fa un mes es va inaugurar el Jardí Vertical que corre l’avinguda Vidal i Barraquer en paral·lel als magatzems de la Tabacalera, i un “escamot aMt” hi vam ser. La nostra mirada, però, s’escapava al que quedava darrera el mur verd i la pantalla gegant... 

Si estàs llegint aquest text el dia 21 o 22 de juny, i ho estàs fent a la Capsa de Música, vol dir que no hi ha hagut cap inconvenient de darrera hora, que les previsions s’han complert i que estàs assistint a l’estrena d’un nou espai musical i cultural de la ciutat de Tarragona. I la seu de l’Associació de Músics de Tarragona (aMt), l’entitat des de la qual fa més d’una dècada hem treballat perquè aquest espai fos realitat. I fixa’t que dic “treballat”, perquè així ha estat: l’aMt ha estat des d’un primer moment proactiva i ha contribuït amb les idees i l’experiència dels socis a conformar el projecte. Fins a tres plans d’usos presentats de forma oficial, plànols inclosos, innombrables reunions, i ja en la fase final, visites tècniques per aportar criteri per tal que l’equipament fos el millor possible i el màxim d’ajustat a la feina que ha de fer. Molta, molta feina feta. I ben feta. 

Avui, per tant, és un dia feliç. Toca pensar i agrair, sobretot, en tota la gent de l’aMt, els socis i sòcies que hi han treballat des del 2000, aportant el granet de sorra que els tocava. Toca també agrair a aquelles persones que, des de l’ajuntament i d’altres institucions, s’han cregut el projecte i l’han entès. Han entès que anava de debò, que no era una fantasmada i que al darrera hi havia un projecte per tota la ciutat. 

Però hem de pensar que encara queda molta feina per fer. Cal dotar de vida a aquesta sala, aconseguir que aculli una programació estable que tant serveixi per acostar als tarragonins a noves propostes musicals que ens arriben de fora com per donar l’oportunitat als de casa, a la pedrera. Cal posar en funcionament els equipaments de la primera planta: els bucs d’assaig, l’estudi de gravació... I cal articular tot plegat perquè acabi funcionant com un veritable pol de creativitat musical i d’irradiació cultural. Queda molta feina per fer, i des de l’aMt esperem continuar contant amb la complicitat de molts de vosaltres.

El meu primer Springsteen

Amb el pas dels anys, de mica en mica he tingut ocasió de veure en directe algunes d'aquelles patums "imprescindibles" de la música pop-rock: Neil Young, Bob Dylan, Brian Wilson, Lou Reed... Dins aquesta llista, de ben segur un dels forats més descarats era Bruce Springsteen. Més encara tenint en compte la freqüència amb què The Boss ha visitat el nostre país i el petit detall que, a mi, Springsteen m'agrada força. Si, malgrat això, mai no havia anat a un dels seus concerts és perquè a) em fan certa peresa els macroconcerts; b) especialment, no suporto la idea d'haver de comprar les entrades sis mesos abans i, a sobre, corrent abans que s'acabin; i c) sóc fan d'Springsteen, però no sóc gens fan dels fans de Bruce. Perquè ens entenguem, els fans de Bruce són els que no només pensen que és el millor artista rock de la història sinó que a més en parlen com si fossin amics. Bruce, li diuen, com qui diu Pau o Pere.

Tot i això, el passat divendres 18 de maig vaig anar a veure Springsteen a l'Estadi Olímpic. Un parell de dies abans, l'Òscar em va avisar que encara quedaven moltes entrades per al segon concert, i vaig pensar que aquesta no l'havia de deixar passar. Per tant, un cop pagada la "discreta" comissió del Servicaixa, ben acompanyat per la Marta i el mateix Òscar, allà m'hi vaig plantar.

Balanç? Desigual, la veritat. D'entrada, em va sobtar el so nefast amb què va arrencar el concert (sent el segon dia, a més!), que de mica en mica va millorar però que no va acabar de quallar en cap moment. Això va fer que em costés enganxar-me una mica al bolo, però les meves reticències es van ensorrar amb la quarta cançó, "Two hearts": Springsteen i Steve Van Zant canten plegats en un sol micro. Imatge icònica, representació de la camaraderia de la banda de rock que, de jovenets, vam somiar que algun dia tindríem. A més, gats vells, acaben la cançó amb una cita a "It takes two" de Marvin Gaye (podeu veure una interpretació pràcticament calcada aquí). Pell de gallina!

Va ser el primer dels moments en què, íntimament, em vaig esborronar. N'hi va haver uns quants més: tot "Born to run", és clar; l'harmònica de "The promised land"; allò de "summer is here and the time is right for racing in the street", o fins i tot "I had a brother in Khe Sahn fighting off the Viet Cong. They're still there, he's all gone"...

Però, d'altra banda, hi va haver estones que em vaig desconnectar força. Si allò hagués estat una assemblea dels indignats que el mateix Springsteen va lloar, potser en algun moment hagués mogut les mans fent la indicació de "següent". El problema va ser el repertori? Sí i no. Està clar que jo volia sentir clàssics i que hagués passat perfectament menys temes del darrer disc, "Wrecking ball". Però no seré jo qui el critiqui per no voler viure únicament de la nostàlgia: si el repertori l'hagués escollir jo, segurament s'hauria limitat al període 1975-82, però hauria estat un concert revival. I, d'altra banda, també ens va obsequiar amb "clàssics" tan discutibles com "Working on the highway"...

No, el problema no va ser tan de repertori com de format i so. Fins a disset músics dalt de l'escenari, amb àmplia secció de metalls, coristes, percussió, violinista... Bruce Springsteen & The E Street Band van ser durant molt de temps una síntesi perfecta de rock urbà amb tocs de soul i spectorians. Ara mateix, però, sembla que Springsteen se sent més a gust tirant cap a una mena de gospel-folk populista que, lògicament, tenyeix gairebé totes les cançons noves però també alguns dels clàssics. Glups!

Com en el repertori, tampoc no li puc retreure a Springsteen que reformuli el seu so, que busqui canvis que són pràcticament obligats entre d'altres coses perquè la E Street Band ja ha patit un parell de pèrdues sensibles. Si de cas, si algú està equivocat probablement sigui jo, que pago ara l'error de no haver anat a veure'ls fa uns anys, quan encara hi havia Clemmons i Federici i devien sonar com hagués volgut que sonessin l'altre dia. Mea culpa, doncs.

Ara, el que sí que no li perdonaré mai és per no haver trobat, en tres hores de concert, un foradet per "Thunder road". Com anar a veure el Barça i que aquella nit no jugui Messi... 

In-Edit: música en gran pantalla

Ja fa uns anys que intento assistir a unes quantes sessions del Festival In-Edit de cinema documental musical que se celebra a Barcelona, pràcticament l'única oportunitat de veure la majoria d'aquestes peces en pantalla gran. Curiosament, aquest any, sense que a priori detectés gaire cosa que em semblés imprescindible, sí que he acabat veient força coses interessants. Us en informo a continuació (per cert, el títol de cada documental és també l'enllaç a la fitxa tècnica i trailer, si us interessa saber-ne més), seguint simplement l'ordre en què els vaig veure.

El primer va ser Troubadours, dedicat l'escena dels singer-songwriters dels primers 70 afincats a Los Angeles i que, en bona mesura, es movien entorn el local anomenat precisament Trobadour. Un tema, per tant, que m'interessava força. Desafortunadament, el documental prenia com a excusa la recent gira conjunta de James Taylor i Carole King -probablement, els més mainstream del paquet-, i per tant ells n'eren els principals protagonistes en detriment d'altres actors de major interés com Joni Mitchell, Jackson Browne o els mateixos CSNY. Tot i això, ben realitzat i disfrutable excepte, potser, el final estil macroconcert.

Menys luxós, però alhora més substanciós, The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou, 1971-1973 analitzava les relacions i influències mútues entre aquestes tres icones, amb el britànic com una mena de mestre de cerimònies calculador. Això sí, sense el testimoni directe de cap dels tres protagonistes, i entre tant discurs d'expert, la veritable estrella del documental acaba sent Angie Bowie -llavors muller de David-, gràcies a les seves opinions crues i desmitificadores. 

 No cal ser un gran fan del grup per disfrutar enormement amb Queen: Days Of Our Lives, una producció de la BBC que repassa, a l'estil clàssic, la trajectòria de Freddie Mercury i companyia. No és estrany, perquè Queen són, probablement, un dels grups més visuals de la història del rock, perquè el seu repertori forma part del nostre subconscient i perquè, a més, la seva és, en el tram final, una història humana i tràgica, d'amistat i lluita. Altament disfrutable, doncs.

Val a dir que, de tots els que vaig poder veure, l'únic que correspondria realment al què habitualment es considera documental d'autor seria Bury The Hatchet, d'Aaron Walker. Va ser, a més, la dosi de Nova Orleans que pràcticament consumeixo en cada edició. Walker -que va ser present en la projecció i després va respondre preguntes durant mitja hora ben bona- se centra en els Mardi Gras Indians, una peculiar tradició de la comunitat negra de la ciutat que consisteix a disfressar-se d'indis pel carnaval, amb uns vestits espectaculars, i ballar i cantar tot el dia pel carrer. De pas, és clar, analitza les conseqüències del Katrina. En fi, especialment interessant per mi, donat que vaig ser a Nova Orleans pel Mardi Gras del 2006, el primer després de l'huracà.

La quota local va consistir en el programa doble Rock Radical Vasco i Galícia Canibal, anàlisi de la música dels 80 en aquestes dues comunitats. A mi em va agradar més el documental gallec, divertit i amb un bon ús de l'arxiu de TVE. El basc, potser, em va fer la sensació que es quedava curt i no gosava entrar gaire en els aspectes potencialment més polèmics.

El festival va acabar, per mí amb Toots & The Maytals: Reggae Got Soul, repàs en un horeta de la trajectòria d'aquesta llegenda de l'ska i el reggae. Pensat per a presentar Toots a un públic que l'únic cantant jamaicà que coneix és l'inevitable Bob Marley, potser abusava de declaracions tipus "és genial" i en canvi li mancava profunditat, ja que la vida de Toots dóna per més. Tot i això, ho compensava les interpretacions que el propi Toots feia, en clau semiunplugged, de bona part del seu repertori.

Em vaig quedar amb ganes de veure'n uns quants més, especialment els dedicats a la vida andalusa de Joe Strummer i el George Harrison vist per Scorsese (les entrades estaven esgotades quan vaig voler-ne aconseguir).

El mite de Kurt Cobain

El vintè aniversari de l'edició de Nevermind, l'àlbum que va donar a conèixer Nirvana a tot el món, ha anat acompanyat de la parafernàlia habitual: reedició de luxe, desplegament mediàtic, etc. La importància "socio-històrica" de Nevermind està fora de dubte: el seu èxit va possibilitar que el grunge -o, fins i tot, el rock alternatiu en general- s'integressin al mainstream, simbolitzat en el fet que Nirvana van destronar del número 1 de vendes ni més ni menys que Michael Jackson. En aquest sentit, no es pot dubtar del gran valor que van tenir per obrir les oïdes de tota una generació. Però, vint anys després, realment, n'hi ha per tant amb Nirvana?

Recordo perfectament el dia que vaig saber de la seva existència. Era un dissabte de juny de 1991, a la tarda, i jo estava a casa amb l'Alejandro, un col·lega de l'institut (on pares, nen?) que segurament era la persona que jo coneixia que estava més posada al dia en música: llavors ja era fan de Pixies i Stone Roses i que m'havia descobert el London Calling de The Clash, fet pel qual li estaré eternament agraït. Fèiem temps per agafar el bus cap a Reus, on assistiríem a un mega-concert de rock català (deu grups, si no m'erro), en el què, per cert, van llençar ampolles de vidre a Sopa de Cabra. Però bé, aquesta és una altra història. Fèiem temps, deia, i miràvem Rockopop, el programa musical de televisió espanyola, quan encara era tradició fer un programa de música pop els dissabtes a la tarda. La presentadora, Beatriz Pécker, explica de sobte que ens presentarà un grup nou que està arrassant als Estats Units i dóna pas a un video-clip amb tres grenyuts tocant enmig de cheer-leaders: era "Smells like teen spirit". L'Alejandro i jo ens vam mirar i vam comentar: "Estan bé, no?"

Tot i això, no em vaig convertir en un fanàtic de Nirvana (ni tampoc del rock català). Jo en aquella època ja havia tingut la meva epifania Beatles i havia començat el meu procés de desvinculació de la contamporaneïtat musical, en el què, em temo, continuo immers, de manera que escoltava els Kinks, Who, Byrds o Beach Boys, més que Nirvana. També és cert que, anys més tard, he tingut la sensació que la majoria de gent que realment es va sentir molt, molt impactada per Nirvana eren uns anyets més joves que jo, de manera que potser també va ser per això, i no només pel meu friquisme.

En tot cas, el problema per a valorar amb justícia (amb justícia musical, s'entén) el valor real de Nirvana és que no podem evitar escoltar-los sense tenir en compte el tràgic final del seu líder, Kurt Cobain. Tràgic a nivell personal, és clar, perquè és també el seu suïcidi el que ha donat força al mite i l'ha elevat a l'Olimp d'altres il·lustres herois de l'autodestrucció com Morrison (Jim, no Van), Joplin i Hendrix. Val a dir que cap d'aquests personatges em cau especialment bé i que el mite de l'autodestrucció em fa més aviat peresa. Però està clar que no hi ha res com morir jove i en circumstàncies més o menys tràgiques per convertir-te en un ídol sobrevalorat, una icona indiscutible. I si no que li preguntin a McCartney, que mai podrà competir amb un Lennon assassinat per un dement.

Imatge "topicazo" de Cobain.

L'autodestrucció mai s'hauria de glorificar. Encara menys la de Cobain, que va ser literal i premeditada (ja havia provat de suicidar-se abans). I encara menys si, com explica el mite, el seu principal problema era que no podia acceptar el seu propi èxit: au va, home, va! Sí, sona molt bé, i molt romàntic, però és una pamplinada ben gran... Si en realitat no volia tenir èxit, potser havia de començar per no fer unpluggeds per l'MTV.

A mi em sap greu Buddy Holly, que el pobre es va matar en un accident d'avió quan tot just començava la seva maduresa creativa i estava feliçment casat. I també em compadeixo de tots aquells que van tenir impulsos autodestructius però, si més no, com a conseqüència justament dels fracassos i la manca de reconeixement (penso en Gene Clark, per exemple). Aquestes són figures realment tràgiques, perquè ens haurien pogut oferir molt més i no van tenir ocasió de fer-ho. Però el mite de Kurt Cobain no el compro. Ho sento, però allò de "què desgraciat que sóc perquè tinc tant d'èxit" em sona infantil. Justament, fa pudor d'esperit adolescent...

[I que consti que el Kurt Cobain real, no el mite, segurament m'hauria caigut millor, si l'hagués conegut. A més, va tenir el bon gust d'acomiadar-se citant a Neil Young.]

Dos mesos en blanc

Més de dos mesos des de la darrera entrada... Un període llarg, massa llarg, que de ben segur algú atribuirà a la inactivitat pròpia de l'estiu. No ha estat ben bé així, ja que de fet agost i setembre han estat dos mesos de feina més aviat intensa, amb un parell de pauses vacacionals. Feina, doncs, a banda d'una escapada a Andorra, una visita exprés a París (per feina, altre cop) i una estada a Cadis molt i molt interessant que es va veure interrompuda fatalment. Per tant, un final d'estiu estrany, amb una Santa Tecla, també, molt estranya i no gaire viscuda (no hi havia massa ànims). Ah, i com un dels plats forts de les darreres setmanes, la boda del Joan i la Mònica, que mereixeria per ella mateixa tota una sèrie de posts. Sens dubte, la boda de l'any, mal que li pesi a Albert de Mònaco.

Dos mesos, en general, no gaire lluits, sense la lluminositat que habitualment aporta l'estiu. Potser perquè l'ambient no està per gaires alegries: a mi m'agrada ser més espectador que actor, però la crisi econòmica, de mica en mica, deixa de ser una cosa de la què parla el diari per convertir-se en una realitat tangible.

Sort que la vida des del sofà està feta de petites alegries... M'he revisionat, sencera, The Shield, inclosa la setena i darrera temporada, que finalment vaig trobar en DVD. He llegit amb plaer Juego de Tronos, de George R.R. Martin, mentre espero veure'n la versió televisiva, i avui mateix m'he acabat El poder del perro, de Dan Winslow. I he escoltat discos nous (Miles Kane) i antics (el David Bowie dels 70). I el millor, potser, ho he trobat a casa: l'excel·lent nivell de les diades castelleres tarragonines, tant Sant Magí com les Tecles, inimaginables fa uns quants anyets. Toca assaborir-ho, i més amb la perspectiva que la tendència continuarà sent a l'alça. Està bé que almenys alguna cosa funcioni...