In-Edit: música en gran pantalla

Ja fa uns anys que intento assistir a unes quantes sessions del Festival In-Edit de cinema documental musical que se celebra a Barcelona, pràcticament l'única oportunitat de veure la majoria d'aquestes peces en pantalla gran. Curiosament, aquest any, sense que a priori detectés gaire cosa que em semblés imprescindible, sí que he acabat veient força coses interessants. Us en informo a continuació (per cert, el títol de cada documental és també l'enllaç a la fitxa tècnica i trailer, si us interessa saber-ne més), seguint simplement l'ordre en què els vaig veure.

El primer va ser Troubadours, dedicat l'escena dels singer-songwriters dels primers 70 afincats a Los Angeles i que, en bona mesura, es movien entorn el local anomenat precisament Trobadour. Un tema, per tant, que m'interessava força. Desafortunadament, el documental prenia com a excusa la recent gira conjunta de James Taylor i Carole King -probablement, els més mainstream del paquet-, i per tant ells n'eren els principals protagonistes en detriment d'altres actors de major interés com Joni Mitchell, Jackson Browne o els mateixos CSNY. Tot i això, ben realitzat i disfrutable excepte, potser, el final estil macroconcert.

Menys luxós, però alhora més substanciós, The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou, 1971-1973 analitzava les relacions i influències mútues entre aquestes tres icones, amb el britànic com una mena de mestre de cerimònies calculador. Això sí, sense el testimoni directe de cap dels tres protagonistes, i entre tant discurs d'expert, la veritable estrella del documental acaba sent Angie Bowie -llavors muller de David-, gràcies a les seves opinions crues i desmitificadores. 

 No cal ser un gran fan del grup per disfrutar enormement amb Queen: Days Of Our Lives, una producció de la BBC que repassa, a l'estil clàssic, la trajectòria de Freddie Mercury i companyia. No és estrany, perquè Queen són, probablement, un dels grups més visuals de la història del rock, perquè el seu repertori forma part del nostre subconscient i perquè, a més, la seva és, en el tram final, una història humana i tràgica, d'amistat i lluita. Altament disfrutable, doncs.

Val a dir que, de tots els que vaig poder veure, l'únic que correspondria realment al què habitualment es considera documental d'autor seria Bury The Hatchet, d'Aaron Walker. Va ser, a més, la dosi de Nova Orleans que pràcticament consumeixo en cada edició. Walker -que va ser present en la projecció i després va respondre preguntes durant mitja hora ben bona- se centra en els Mardi Gras Indians, una peculiar tradició de la comunitat negra de la ciutat que consisteix a disfressar-se d'indis pel carnaval, amb uns vestits espectaculars, i ballar i cantar tot el dia pel carrer. De pas, és clar, analitza les conseqüències del Katrina. En fi, especialment interessant per mi, donat que vaig ser a Nova Orleans pel Mardi Gras del 2006, el primer després de l'huracà.

La quota local va consistir en el programa doble Rock Radical Vasco i Galícia Canibal, anàlisi de la música dels 80 en aquestes dues comunitats. A mi em va agradar més el documental gallec, divertit i amb un bon ús de l'arxiu de TVE. El basc, potser, em va fer la sensació que es quedava curt i no gosava entrar gaire en els aspectes potencialment més polèmics.

El festival va acabar, per mí amb Toots & The Maytals: Reggae Got Soul, repàs en un horeta de la trajectòria d'aquesta llegenda de l'ska i el reggae. Pensat per a presentar Toots a un públic que l'únic cantant jamaicà que coneix és l'inevitable Bob Marley, potser abusava de declaracions tipus "és genial" i en canvi li mancava profunditat, ja que la vida de Toots dóna per més. Tot i això, ho compensava les interpretacions que el propi Toots feia, en clau semiunplugged, de bona part del seu repertori.

Em vaig quedar amb ganes de veure'n uns quants més, especialment els dedicats a la vida andalusa de Joe Strummer i el George Harrison vist per Scorsese (les entrades estaven esgotades quan vaig voler-ne aconseguir).

El mite de Kurt Cobain

El vintè aniversari de l'edició de Nevermind, l'àlbum que va donar a conèixer Nirvana a tot el món, ha anat acompanyat de la parafernàlia habitual: reedició de luxe, desplegament mediàtic, etc. La importància "socio-històrica" de Nevermind està fora de dubte: el seu èxit va possibilitar que el grunge -o, fins i tot, el rock alternatiu en general- s'integressin al mainstream, simbolitzat en el fet que Nirvana van destronar del número 1 de vendes ni més ni menys que Michael Jackson. En aquest sentit, no es pot dubtar del gran valor que van tenir per obrir les oïdes de tota una generació. Però, vint anys després, realment, n'hi ha per tant amb Nirvana?

Recordo perfectament el dia que vaig saber de la seva existència. Era un dissabte de juny de 1991, a la tarda, i jo estava a casa amb l'Alejandro, un col·lega de l'institut (on pares, nen?) que segurament era la persona que jo coneixia que estava més posada al dia en música: llavors ja era fan de Pixies i Stone Roses i que m'havia descobert el London Calling de The Clash, fet pel qual li estaré eternament agraït. Fèiem temps per agafar el bus cap a Reus, on assistiríem a un mega-concert de rock català (deu grups, si no m'erro), en el què, per cert, van llençar ampolles de vidre a Sopa de Cabra. Però bé, aquesta és una altra història. Fèiem temps, deia, i miràvem Rockopop, el programa musical de televisió espanyola, quan encara era tradició fer un programa de música pop els dissabtes a la tarda. La presentadora, Beatriz Pécker, explica de sobte que ens presentarà un grup nou que està arrassant als Estats Units i dóna pas a un video-clip amb tres grenyuts tocant enmig de cheer-leaders: era "Smells like teen spirit". L'Alejandro i jo ens vam mirar i vam comentar: "Estan bé, no?"

Tot i això, no em vaig convertir en un fanàtic de Nirvana (ni tampoc del rock català). Jo en aquella època ja havia tingut la meva epifania Beatles i havia començat el meu procés de desvinculació de la contamporaneïtat musical, en el què, em temo, continuo immers, de manera que escoltava els Kinks, Who, Byrds o Beach Boys, més que Nirvana. També és cert que, anys més tard, he tingut la sensació que la majoria de gent que realment es va sentir molt, molt impactada per Nirvana eren uns anyets més joves que jo, de manera que potser també va ser per això, i no només pel meu friquisme.

En tot cas, el problema per a valorar amb justícia (amb justícia musical, s'entén) el valor real de Nirvana és que no podem evitar escoltar-los sense tenir en compte el tràgic final del seu líder, Kurt Cobain. Tràgic a nivell personal, és clar, perquè és també el seu suïcidi el que ha donat força al mite i l'ha elevat a l'Olimp d'altres il·lustres herois de l'autodestrucció com Morrison (Jim, no Van), Joplin i Hendrix. Val a dir que cap d'aquests personatges em cau especialment bé i que el mite de l'autodestrucció em fa més aviat peresa. Però està clar que no hi ha res com morir jove i en circumstàncies més o menys tràgiques per convertir-te en un ídol sobrevalorat, una icona indiscutible. I si no que li preguntin a McCartney, que mai podrà competir amb un Lennon assassinat per un dement.

Imatge "topicazo" de Cobain.

L'autodestrucció mai s'hauria de glorificar. Encara menys la de Cobain, que va ser literal i premeditada (ja havia provat de suicidar-se abans). I encara menys si, com explica el mite, el seu principal problema era que no podia acceptar el seu propi èxit: au va, home, va! Sí, sona molt bé, i molt romàntic, però és una pamplinada ben gran... Si en realitat no volia tenir èxit, potser havia de començar per no fer unpluggeds per l'MTV.

A mi em sap greu Buddy Holly, que el pobre es va matar en un accident d'avió quan tot just començava la seva maduresa creativa i estava feliçment casat. I també em compadeixo de tots aquells que van tenir impulsos autodestructius però, si més no, com a conseqüència justament dels fracassos i la manca de reconeixement (penso en Gene Clark, per exemple). Aquestes són figures realment tràgiques, perquè ens haurien pogut oferir molt més i no van tenir ocasió de fer-ho. Però el mite de Kurt Cobain no el compro. Ho sento, però allò de "què desgraciat que sóc perquè tinc tant d'èxit" em sona infantil. Justament, fa pudor d'esperit adolescent...

[I que consti que el Kurt Cobain real, no el mite, segurament m'hauria caigut millor, si l'hagués conegut. A més, va tenir el bon gust d'acomiadar-se citant a Neil Young.]

Dos mesos en blanc

Més de dos mesos des de la darrera entrada... Un període llarg, massa llarg, que de ben segur algú atribuirà a la inactivitat pròpia de l'estiu. No ha estat ben bé així, ja que de fet agost i setembre han estat dos mesos de feina més aviat intensa, amb un parell de pauses vacacionals. Feina, doncs, a banda d'una escapada a Andorra, una visita exprés a París (per feina, altre cop) i una estada a Cadis molt i molt interessant que es va veure interrompuda fatalment. Per tant, un final d'estiu estrany, amb una Santa Tecla, també, molt estranya i no gaire viscuda (no hi havia massa ànims). Ah, i com un dels plats forts de les darreres setmanes, la boda del Joan i la Mònica, que mereixeria per ella mateixa tota una sèrie de posts. Sens dubte, la boda de l'any, mal que li pesi a Albert de Mònaco.

Dos mesos, en general, no gaire lluits, sense la lluminositat que habitualment aporta l'estiu. Potser perquè l'ambient no està per gaires alegries: a mi m'agrada ser més espectador que actor, però la crisi econòmica, de mica en mica, deixa de ser una cosa de la què parla el diari per convertir-se en una realitat tangible.

Sort que la vida des del sofà està feta de petites alegries... M'he revisionat, sencera, The Shield, inclosa la setena i darrera temporada, que finalment vaig trobar en DVD. He llegit amb plaer Juego de Tronos, de George R.R. Martin, mentre espero veure'n la versió televisiva, i avui mateix m'he acabat El poder del perro, de Dan Winslow. I he escoltat discos nous (Miles Kane) i antics (el David Bowie dels 70). I el millor, potser, ho he trobat a casa: l'excel·lent nivell de les diades castelleres tarragonines, tant Sant Magí com les Tecles, inimaginables fa uns quants anyets. Toca assaborir-ho, i més amb la perspectiva que la tendència continuarà sent a l'alça. Està bé que almenys alguna cosa funcioni...

Els drets d'autor de Teddy Bautista

Teddy Bautista s'ha convertit els darrers anys en un dels personatges més odiats arreu d'Espanya. Podríem pensar, fins i tot, que s'ho ha guanyat a pols, no tant per la causa que defensa com per la manera com ho ha fet, dels cobradors que es presentaven a les perruqueries al fet que els diners recollits amb zel extrem només arribaven a una minoria molt selecta dels seus associats. Així, la notícia d'una possible trama corrupta a l'SGAE i la imputació a Teddy i altres directius, tot i que objectivament és una mala notícia, de ben segur que ha estat celebrada per bona part del país.

El propòsit d'aquest post no és fer llenya de l'arbre caigut ni, menys encara, defensar un personatge que no em cau gens bé. Però sí que em crida l'atenció el fet que la majoria dels que odien Teddy Bautista -i segurament alguns dels que el defensen- probablement en saben ben poc de la seva carrera artística, tot i que va arribar a ser una de les figures més prestigioses del país. I assenyalar la paradoxa de què, encara que vulgui, no puc pagar-li els drets d'autor.

Eduardo "Teddy" Bautista va formar el seu primer grup -Los Ídolos- a principis dels 60. Els enregistraments que se'n conserven no són cap meravella, però val a dir que en aquella època i en aquest país, amb pocs mitjans tècnics i repertoris imposats, pocs grups podrien demostrar si realment tenien alguna vàlua. Fos com fos, el grup aconsegueix passar uns mesos als Estats Units, d'on tornen molt més foguejats, i, sobretot, amb l'avantatge d'haver experimentat de primera mà una música encara poc coneguda a l'Espanya franquista: el soul. El grup es rebateja com Los Canarios, és fitxat per un dels productors estrella del país, el francès Alain Milhaud i aconsegueix un èxit enorme amb una sèrie de singles meravellosos: "Peppermint frappé", "Get on your knees", "Child / Requiem for a soul"...

"Get on your knees", en concret, probablement sigui el millor tema soul que de la història del pop espanyol -tot i que, com passava sovint amb les produccions de Milhaud, en realitat es va gravar a Londres amb músics de sessió britànics-, un temasso imprescindible ja des de l'arrencada, amb la bateria i el riff de baix, i un Teddy -perquè almenys ell sí canta- que crida "Here we go now baby!" per donar entrada als metalls.




A finals de la dècada, Teddy se'n va a la mili i quan torna provoca una revolució en el so de Los Canarios. L'estil soul i el format pop se'ls queden petits i cal ampliar l'espectre sonor, la llargada dels temes i -ai!- les pretensions. El fruit d'aquesta evolució és l'àlbum Libérate!, un bon disc, interessant, tot i que ja un pèl irregular, perquè fa la sensació que vol ser més del que finalment aconsegueix ser.



La cosa, però, aniria a pitjor. Els primers setanta Los Canarios encara publiquen alguns singles i un disc en directe -majoritàriament de versions- que desconec. El 1974 Teddy planeja la seva obra magna: encara sota el nom de Los Canarios -tot i que en realitat el grup ja ha desaparegut- publica el doble LP Ciclos, adaptació en clau rock, amb sobredosi de sintetizadors -que llavors devien semblar novetosos-, de les Quatre Estacions de Vivaldi. En aquell moment va ser el disc més car del rock espanyol, però això no el va lliurar de rebre crítiques força negatives. Posteriorment, no han faltat els que l'han reivindicat com una obra avançada als seus temps, i fins i tot ha rebut comentaris elogiosos a nivell internacional. Personalment, no m'havia atrevit a escoltar-lo mai, però estimulat per l'afer SGAE i amb la voluntat d'oferir un post el més complert possible, el vaig agafar de la biblioteca fa un parell de setmanes. Només l'he escoltat un cop; bé, ni tan sols un: la veritat és que quan a meitat del tercer tema / moviment -cadascun dels quatre ocupava una cara del doble LP original- el CD va començar a saltar, a causa d'alguna ratlleta, vaig agrair l'oportunitat d'apretar "stop". El meu veredicte? Ciclos representa tot allò que no m'agrada del rock simfònic, que és molt.

La paradoxa a què feia referència al principi és que Ciclos és l'únic treball de Teddy Bautista i Los Canarios que s'ha reeditat en CD. Ni els singles primerencs ni Libérate! es poden adquirir legalment en l'actualitat. El motiu, aparentment, és que el propi Bautista n'ha impedit la reedició, per motius que se m'escapen. La conseqüència és que el CD de Los Canarios que tinc a la meva col·lecció i que inclou les seves cançons del període 1967-70 té portada fotocopiada, so transferit directament del vinil -amb sorolls inclosos- i absència de codi de barres. És a dir, que per culpa de Teddy Bautista jo tinc un CD d'ínfima qualitat i ell no ha rebut els diners corresponents a uns drets d'autor que jo pagaria gustosament.

Jukebox d'abril-juny

Tot i que en principi aquesta havia de ser una “secció” de periodicitat mensual dins el bloc, els retards han fet que la feina s’acumuli i ara hagi de resumir en un sol post tres mesos d’escolta musical. Tasca absolutament impossible, clar, que obligarà a un estil encara més telegràfic.

 Val a dir que una part d’aquesta música no només ha estat escoltada sinó també visionada. En aquest apartat haig de destacar sobretot el monumental documental (més de quatre hores de durada, amb un concert íntegre de bonus) de Peter Bodganovich dedicat a Tom Petty & The Heartbreakers, Runnin’ Down a Dream. Monumental i excel·lent, modèlic, i que permet entendre les dinàmiques d’una banda –perquè es tracta d’una banda, i no d’un solista amb grup d’acompanyament- capital que, no sé ben bé per què, aquí mai no ha tingut massa reconeixement. Encara que molt més modest, també val molt la pena el documental de la BBC dedicat al malaguanyat Ronnie Lane, baixista dels Small Faces i Faces, i després amb una interessant carrera en solitari. Vaja, un personatge que mereix un post per ell sol. Algun dia.

The Hollies sempre han estat vistos com uns Beatles de segona. En bona mesura és cert, però entenguem-ho pel costat positiu: potser són el segon millor grup dels 60 britànics quant a pop amb harmonies vocals, just darrera dels de Liverpool. Clarke, Hicks & Nash Years recull en sis CDs –per només 23 euros!- totes les cançons que van enregistrar amb Graham Nash dins el grup, és a dir, fins el 1968. Lògicament, hi ha molt de tema menor –especialment versions de r&b tovetes-, però també molt de pop de gran qualitat. Una favorita: “Signs that will never change”. Seguint dins el pop 60’s, aquests mesos he repassat els LPs de The Lovin’ Spoonful, prou divertits, però en aquest cas sí que tinc la sensació que potser n’hi ha prou amb una bona recopilació de la banda.

Raconet soul. Vaja, més que raconet, megaespai. Estic repassant –encara- la segona i tercera caixes amb els singles complets d’Stax, dedicades, respectivament, als períodes 1968-71 i 72-75. Amb Otis mort, sense Sam & Dave, però encara amb William Bell o Carla Thomas, i amb les incorporacions d’Staple Singers i l’aparició a primera línia d’Isaac Hayes, Stax va donar guerra fins la seva mort (més info d’Stax en un post anterior). Per cert, Booker T. Jones, el teclista de la casa i líder de Booker T. & the MG’s, acaba de treure un nou disc, The Road From Memphis. Molt més divertit que el de fa un parell d’anys, primer perquè al cap i a la fi l’acompanyament de The Roots és més adequat del que ho era el dels Drive By-Truckers i perquè hi ha cameos vocals de Jim James (My Morning Jacket) i Lou Reed, entre d’altres. 

Acabo la secció de "clàssics" amb Laura Nyro, que només coneixia de nom i ha estat un dels descobriments d'aquests mesos. Es tracta d'una cantautora singular, ja que d'una banda combina l'estil "confesional" d'una Joni Mitchell amb el gust pel pop refinat i els tocs de r&b dels compositors del Brill Building (Goffin & King i companyia). I a sobre canta amb personalitat. Molt interessant. 

Whatever's on your mind de Gomez obren la secció de novetats. Es tracta del darrer disc (el setè!) d'aquesta banda britànica però de so nord-americà que em van agradar molt amb el seu primer disc, però als què després havia perdut una mica la pista. Un error greu, perquè el grup continua en forma, amb un pop-rock musculós, guitarrístic, i la peculiaritat de tenir tres cantants solistes.

Altres novetats: un projecte curiós signat a mitges entre Danger Mouse (Gorillaz, Gnarls Barkley) i el compositor italià Daniele Luppi. Sota el títol Rome, evocació de bandes sonores morriconianes amb aportacions vocals de Jack White i Norah Jones. També he estat escoltant el segon disc de The Fleet Foxes (Helplessness blues), que ha recollit excel·lents crítiques arreu. La veritat és que m’agraden, però no m’acaben d’enganxar tant com seria previsible, tenint en compte l’If I Could Only Remember Your Name de David Crosby és un dels seus referents clars... 

 I tot i que pel camí em deixo molts, moltíssims discs, de moment ho deixo amb una recomanació de casa, Un brindis pel nen androide dels barcelonins Mine. Ara que el pop en català triomfa allà on va, trobo que a aquest grup se li està fent poc cas, sobretot perquè aporta allò que els falta a Manels, Amics i Mishimas: més diversió i menys pretenciositat. Em van agradar quan els vaig sentir mentre anava amunt i avall pel Festival aMt de l’agost passat, i finalment fa poc vaig comprar-me el disc. Encara m’han agradat més: cançons de tres minuts, ecos del millor pop britànic, bons arranjaments i lletres prou dignes. I a més, la seva música es pot ballar i no has de fer l’estaquirot com en un concert de qualsevol dels anteriors.

                       

Periodisme real, ja!

A principis de setmana va descobrir-se la veritat: la jove lesbiana que, mitjançant el seu blog, havia aconseguit informar i emocionar milers de lectors d'arreu del món amb la seva descripció de la difícil vida d'una dissident a Síria era en realitat un home de 40 anys, nord-americà, que escrivia des d'Escòcia. D'aquesta manera, deixava en evidència i alhora ofenia profundament aquells que s'estaven mobilitzant davant la seva suposada detenció i els mitjans de comunicació convencionals que havien donat credibilitat al personatge (una agència de notícies internacional havia arribat a entrevistar-la... per correu electrònic, és clar!).

No és el primer cas ni serà el darrer que ens hauria de prevenir sobre la fiabilitat del periodisme 2.0, periodisme ciutadà o com li vulgueu dir. La teoria és senzilla (i bonica): gràcies a les noves tecnologies de la informació, qualsevol ciutadà, des de qualsevol punt del món, es converteix en periodista i ens fa arribar la realitat, directament, sense filtres. Passa que la teoria és això, teoria, i que la realitat no no és tan senzilla ni tan bonica. És cert que en molts casos això pot permetre un contrapunt al què ofereixen els mitjans convencionals o oficials, però de cap manera podem pensar que allò que ens arriba és sempre informació veraç ni que realment no hagi estat sotmesa a filtres. O que, justament perquè no passa per cap filtre, simplement és una mentida que es va amplificant. (Un altre dia ja parlaré sobre l'altre gran efecte negatiu que està tenint l'univers 2.0 aplicat a la informació, i que és l'absurda necessitat d'immediatesa absoluta, en detriment de l'anàlisi o la precisió.)

Abans es feia servir l'acudit aquell dels pares que preferien que el fill treballés tocant el piano en un bordell abans que fés de periodista, i avui n'hi ha prou amb veure que personatges sorgits d'aquest mateix bordell -tot i que no hi tocaven el piano- es presenten a les nostres televisions com a periodistes. Està clar que el periodisme no és una ciència ni un art, i amb prou feines una disciplina. Per ser periodista no calen estudis específics ni, encara menys, col·legiar-se. Però no tothom és periodista. Cal posar algun límit. I una definició de mínims que em ve al cap és que és periodista aquell qui cobra per practicar el periodisme. Sí, ja sé que aquesta definició en part trasllada el problema a definir què és el "periodisme", però en aquest cas m'interessa posar l'èmfasi en què el periodisme és una feina, un ofici. El periodista cobra. Generalment poc i malament, però cobra.

És obvi que el fet de cobrar no és garantia de què faci bé la seva feina, ni de què no menteixi o manipuli (deixant de banda el fet que tot periodisme, també el 2.0, és manipulació). Però sóc tan romàntic i ingenu que crec que penso que aquell que cobra mirarà de fer bé la seva feina, que en el cas del periodista seria, grosso modo, explicar el que està passant. I, en tot cas, el que és segur és que l'altruïsme no és garantia de neutralitat, i en canvi sovint és excusa per la xapussa.

Segur que el periodisme té molts problemes. Però un dels principals és que el bon periodisme és car, molt car. Quines empreses estan disposades a tenir un professional recollint la informació necessària per fer una bona peça pròpia quan, en la mateixa jornada, podria cobrir dues rodes de premsa i repicar quatre informacions arribades per agència o directament des dels gabinets de premsa? Aquest és el gran problema del periodisme. Però, en aquest context, el periodisme ciutadà, el "tots som periodistes", no només no ajuda sinó que reforça aquest sistema pervers. Per què pagar un periodista (encara que sigui poc i malament) quan els testimonis casuals del fet (o els propis protagonistes!) ja ens n'ofereixen tota la "informació"?

El periodisme no és un hobby... 

Tres lliçons a propòsit d'Antònia Font

1. Ciutadana: Divendres vaig assistir a un concert d'Antònia Font a Lliçà d'Amunt, bonica població del Vallès Oriental d'uns 14.000 habitants. El concert es feia a l'Ateneu L'Aliança, bonic local multiús en forma de teatret, però ben acondicionat per acollir un concert de rock -és a dir, públic dempeus i barra de bar-, amb un aforament més que digne (800 persones, segons el web de l'ASACC). És a dir, exactament el mateix que, a data d'avui, no tenim a Tarragona. Tarragona, capital de província, demarcació o el que sigui, amb una població deu cops superior, no té un local com aquest. Benvinguda sigui, si Déu vol, la Capsa Jove a l'antiga Tabacalera, que ens permetrà col·locar-nos al nivell que molts pobles de menys de 20.000 habitants ja gaudeixen des de fa anys: la possibilitat de programar concerts d'aforament mitjà durant l'hivern. Que consti, però, que la Capsa Jove serà més petita que l'Aliança de Lliçà d'Amunt, i que consti també que aquest local històric va nèixer el 1926 gràcies a la iniciativa privada. Reflexionem-hi.

 Antònia Font a Llicà d'Amunt. Foto "robada" del facebook d'Ariadna.

2. Artística: Habitualment es diu que tal o qual grup o artista "presenten" disc, tot i que no és inhabitual que, a l'hora de la veritat, no toquin tots i cadascun dels temes del mateix, especialment quan ja tenen al darrera una trajectòria mínimament dilatada. Fins i tot n'hi ha que toquen el single i un parell més del nou disc i després passen a jugar sobre segur, repassant els èxits pretèrits. Antònia Font no. Presentaven Lamparetes i ho van fer. Literalment. Cançó a cançó, una darrera l'altra, exactament en el mateix ordre en què es poden sentir al CD. I, quan van acabar, llavors sí, van recuperar altres cançons dels discos anteriors, per acabar, de forma inevitable amb "Wa Yeah". Aquest modus operandi no va convèncer tothom -i la veritat és que la segona meitat de Lamparetes fluixeja una mica-, però no es pot negar que és coherent. I honest. I valent, si m'apuren. Totes elles, qualitats contrastades si parlem d'Antònia Font.

Pau Debon, entrevistat pel Quarts de Nou al local d'assaig del grup.

3. Artístico-logística. El 2006 el Quarts de Nou, el programa d'informació castellera del 33 del qual n'era subdirector, incloïa cada setmana una entrevista a un personatge més o menys popular que explicava la seva relació amb els castells. La secció s'havia convertit ràpidament en la més odiada pels espectadors castellers, que consideraven que era una pèrdua de minutatge. En tot cas, a l'octubre vam fer un programa des de Mallorca i, lògicament, vam buscar algun entrevistat d'allà. Vam contactar amb Antònia Font, que acabaven d'editar Batiskafo Katiuskas. Pau Debon, el cantant, va acceptar de ser entrevistat i vam quedar amb ell en un poblet de l'interior, que era on tenien el local d'assaig. Debon va estar molt amable i l'entrevista, com ens passava sovint, va resultar força interessant... però no des del punt de vista casteller. En tot cas, algunes de les preguntes ens les va respondre al local d'assaig mateix: un local minúscul, sense cap mena de ventilació, sense gaire aïllament acústic (sentíem perfectament la jovenalla heavy que tocava al costat)... En definitiva, un local igual de dolent (o pitjor) que els que havia assajat jo al llarg de la meva "carrera" musical. Uns tios que ja havien editat cinc discos, amb un èxit de públic notable i un èxit de crítica encara superior! Em va impressionar doblement: perquè continuessin assajant on sempre i perquè d'un local tan modest n'hagués sortit una obra tan excel·lent. Si hi ha talent, la resta és secundari...