dimecres, 5 de maig de 2010

I el Vaticà va dir: Crosby!

Ha estat una de les notícies musicals que més m'ha cridat l'atenció els darrers mesos: L'Osservatore Romano, diari que actua com a portaveu del Vaticà, ha publicat un decàleg amb els millors discos de la història del pop-rock. La llista està bàsicament formada per pesos pesants com Beatles, Pink Floyd, Bob Dylan, Michael Jackson i U2, representats per algunes de les seves obres canòniques (Revolver, Dark Side of the Moon; segur que ja ho aneu pillant...). En aquest sentit, poca sorpresa: la llista s'assembla a la què hagués pogut fer qualsevol altre mitjà no especialitzat. Justament per això em fascina la inclusió d'un disc no gaire conegut com If I could only remember my name..., el primer LP de David Crosby, publicat el 1971.


Crosby, icona de la contracultura ianqui.

Crosby és un personatge fascinant: fundador dels Byrds (i posteriorment expulsat pels seus companys), convertit en icona hippie gràcies a la seva pertinença als CSN (Crosby, Stills & Nash), ha passat per la presó, clíniques de desintoxicació i pel quiròfan en operacions de vida o mort. Dos detalls que el defineixen prou bé: ha aparegut en un parell d'episodis dels Simpson (ja us he dit que és una icona, almenys als EUA) i va donar el seu semen per tal que la cantant Melissa Etheridge pugués tenir fills amb la seva companya. Musicalment, és un bon exponent del folk-rock i cançó d'autor propis de la Califòrnia de finals dels 60 i principis dels 70, tot i que amb un estil peculiar, amb toc jazzístic. Vocalista excel·lent, no és, però, infalible: en alguns casos s'ha deixat endur més per la forma que per la substància.

En aquest sentit, If I could only remember my name... tenia molts elements per convertir-se en un exercici d'autoindulgència propi d'aquella època: superestrella rock lloga un estudi per temps il·limitat i, envoltat d'amics amb pedigrí (el seus col·legues Nash i Young, membres de Grateful Dead i Jefferson Airplane) es dedica a enregistrar hores i hores de música sense un objectiu aparentment clar. Les cançons, que tant poden ser a cappella o acompanyades de llargues jams instrumentals, es van construint allà mateix, defugen de l'estructura estrofa-tornada ("Music is love", el tema inicial, és un mantra que va repetint el títol de la cançó) i sovint no tenen ni tan sols lletra. Quan la tenen, abunden les temàtiques "progres" com ara els poders ocults que dominen el món ("What are their names") o la recerca d'un guia espiritual ("Laughing").

Però el miracle és que el disc funciona, i funciona més enllà del seu context. If I could only remember my name... és un disc sorprenent, emocionant que, sent un clar fill del moment en què es va crear (a la Califòrnia post-60s) continua sent, en bona mesura, vàlid. El motiu? Que no és un caprici, sinó un exorcisme: la nòvia de Crosby acabava de morir en un accident de motocicleta. Gravar el disc, pel cantant, era la seva manera d'enfrontar-se a aquest impacte. No en parla directament: potser la referència més directa és "I'd swear there was somebody there" ("Juraria que allà hi havia algú"), el tema final: només un minut i vint segons de la veu de Crosby, multiplicada, sense cap acompanyament instrumental, sense lletra, i que es trenca inesperadament, amb dolor. Impressionant!

If I could only remember your name... és, per tant, una petita joia, encara no massa coneguda, que sens dubte mereix figurar en les llistes de grans discos del pop-rock. Ara bé, com dimonis s'ha colat en la llista del Vaticà? Qui ha estat el tio amb criteri propi que l'ha colocat entre noms tan coneguts com Beatles, Dylan, Pink Floyd o U2? Això és el que m'agradaria saber...

PD: Li dedico aquest primer post amb contingut a l'Eloi, que fa temps em va animar a que obrís un bloc, però "sense abusar del teu rollo Costa Oest"... Ho sento, txec, no ho he pogut evitar.

5 comentaris:

ELOI ha dit...

Córxolis. Agraït. Perme't-me doncs que inauguri els comentaris d'aquest teu "sillonball" particular.

He consultat aquesta llista apostòlica-romana i buenu... No em posaré a criticar algo tan subjectiu. Encara que aquí el subjecte és molt difús (pare? fill? espiritusanto?) Fa gràcia aquest guinyu ecumènic d'introduir el Graceland. I sí. Lo del Crosby no sé si és frikada o pur esnobisme. Igual que tenir aquest disc i coneixe'l. O te l'has baixat de la mula amb celeritat? Jo crec que aquest nº 2 podria ser perféctament una concessió a algun caporal hippie de la guàrdia suïssa.

Ansiós per llegir futures entrades de barbuts atiborrats d'àcid lisèrgic (si és aquí on et mous còmodament, endavant) potser m'animo i tot a recatar el meu blog. Encara que confesso que m'ha costat molt escriure inclús aquest comentari.

Guillermo Soler ha dit...

Benvolgut Eloi:

Que el disc de Crosby fos el segon, concretament, en el top ten vaticà té truc: estan ordenats cronològicament.

Esnobisme conèixer i tenir aquest disc? Nen, jo diria que conec (sé que existeixen) pràcticament tots els discos de qualsevol exByrd, i la majoria els tinc. Adquirits legalment, a més...

Guillermo Soler ha dit...

Per cert, qui vulgui escoltar el disc sense passar per caixa, se'l pot descarregar des d'aquest altre blog:
http://nevergetoutoftheboat.blogspot.com/2010/05/paul-kantner-david-crosby.html

Adrià ha dit...

Hola Guille, sóc l'Adrià de Febrero, he llegit al Butlletí aMt aquest article i m'he sentit identificat amb tú jejeje... això és un discazooo i jo sóc un dels frikis q també el té "legalment adquirit". Salut!

Guillermo Soler ha dit...

Ja em sento una mica menys sol al món!!!!