divendres, 14 de maig de 2010

Policies a la tele: dues propostes diferents... i excel·lents!

Mig món no pot dormir a les nits, pendent del cada cop més pròxim final de “Lost”. Jo, la veritat, cada cop em miro més d’esma la sèrie, que, al meu entendre, porta tres temporades anant cap avall. I, en canvi, no dormo a les nits pendent del final de dues altres sèries: “The Wire” i “The Shield”. La veritat és que la culpa és meva, perquè les dues ja fa mooolt de temps que van acabar, de ben segur estan disponibles a seriesyonquis i, en el cas de la segona, TV3 va emetre fa uns mesos la setena i darrera temporada. Però, digueu-me sibarita, com que fins el moment les he consumides, temporada a temporada, en DVD, em resisteixo a canviar de format. Però, per motius que desconec, l’aparició d’aquestes darreres dosis s’està retardant. Massa.

De “The Wire” (“el cable”) s’ha dit que és la millor sèrie de la història de la televisió. Jo no sé si arribaria a tant, però està clar que és excel·lent. I, alhora, peculiar. Formalment, és la història d’una petita unitat de la policia de Baltimore especialitzada en les escoltes telefòniques. Des de la primera temporada, però, el protagonisme queda repartit a parts iguals entre policies i delinqüents, en aquest cas les bandes de distribució de droga, formades en bona mesura per camells adolescents. La visió del creador de la sèrie, l’experiodista David Simon, aviat ha desbordat els límits de la sèrie policíaca per esdevenir un retrat de tota una ciutat, a mesura que, temporada a temporada, s’afegeixen temàtiques com el funcionament dels sindicats, la política local o el fracàs del sistema escolar. La cinquena i darrera temporada afegeix com a nou eix la vida d’un diari local, o sigui que us podeu imaginar que la meva expectació és màxima.

Dir que “The Wire” és una sèrie coral seria dir poc: els personatges “protagonistes” són gairebé infinits. I complexos: atenció a l’evolució de la visió que tenim del traficant D’Angelo o el policia Prez, per posar dos exemples. Com complexos són els dilemes que planteja: en la tercera temporada, un dels comissaris de Baltimore decideix arribar a un acord amb els camells que ocupen les cantonades del barri perquè només trafiquin en unes àrees concretes, de cases abandonades, on la policia no els destorbarà. Aquesta mesura suposa, de facto, legalitzar les drogues, però la vida dels veïns millora clarament.

Stringer Bell (Idris Elba): un traficant que aplica al negoci el que aprén a la facultat d'Empresarials

L’estil de la sèrie és un dels factors que pot fer que us costi entrar, però també és un dels que fa que t’hi acabis enganxant. Poca acció, escenes llargues... A vegades fa la sensació que no hi passa massa cosa. Però, eventualment, tot pren sentit, i el discurs ha estat molt ric. Simon ha dit que es plantejava la sèrie com una novel·la, capítol a capítol per formar un tot...

“The Shield” (“la placa”) és, en principi, una sèrie policíaca més convencional: tenim casos misteriosos per resoldre i grans dosis d’acció a l’entorn d’una comissaria de Los Angeles. Tot i que també és coral, aquí hi ha un protagonisme més clar per a Vic Mackey (fins a l’extrem que a TV3, que ha maltractat sistemàticament la sèrie, l’han emesa amb el nom del personatge com a títol), el líder del grup d’assalt de la comissaria. I és en bona mesura el personatge de Mackey (interpretat per Michael Chiklis) el gran atractiu de la sèrie, gràcies a la seva ambigüitat. Mackey és brutal, expeditiu i corrupte, però humà. Molt humà. I ens veiem enfrontats a sentir simpatia pel personatge mentre rebutgem els seus actes.

La sèrie és modèlica en la capacitat de combinar moltes trames de forma paral·lela. N’hi ha que es resolen en un sol capítol (els “casos” que investiguen els policies de la comissaria, especialment la parella de detectius Wynns y Wagenbach, altres dos personatges claus) i les que s’allarguen durant tota una temporada. I una trama de fons que arrenca amb l’impactant final de l’episodi pilot i que és l’eix vertebrador de tota la sèrie: de fet, és la història de com un culpable defuig el càstig (i nosaltes ens en alegrem!) La setena temporada ha de resoldre aquesta incògnita.

Vic Mackey (Michael Chiglis): un cabró entranyable.

Com atractiu addicional, la sèrie ha comptat amb la presència en papers llargs d’actors de prestigi com Glenn Close o Forrest Whitakker.

Podria dir-vos moltes coses més de cadascuna d’aquestes sèries, però aquest post ja és massa llarg. També podria haver-li dedicat un a cadascuna, però m’agrada recomanar-vos dues sèries que compartint gènere i una qualitat excel·lent no poden ser més diferents l’una de l’altra. Jo em quedo amb les dues!
I, si us plau, que algú editi ja les darreres temporades en DVD...

1 comentari:

Marta M.Q. ha dit...

M'han dit que The Wire és molt bona! Però, de moment, encara he d'acabar Twin Peaks...