Viejuno

Durant molt de temps, la meva teoria ha estat que el problema no era complir els 30 anys, sinó els 32. Amb 30 anys -fins i tot amb 31-, un pot pensar que encara en té "vint-i-molts". Amb 32, però, la realitat ja és innegable: un ha passat a formar part dels "treintañeros" (per cert, com es diu en català?), aquesta subespècie humana a mig camí de tot. Imagineu-vos el trauma que vaig tenir ahir al vespre en adonar-me que avui feia els 36!!!! Si fer 32 anys és assumir que ja fa temps que s'ha arribat als 30, fer 36 anys és encarar-se ja cap als 40. I més enllà només queda l'abisme...

Dramatitzo? Ok, si pensem que la mitjana de vida en els homes a aquest país deu estar en els 70 i escaig, fer 36 anys suposa haver consumit pràcticament mitja vida, i per a què? No ho sé a vosaltres, però la vida se m'està fent molt curta.

Tot i això, suposo que la preocupació de tot "jove" que va sumant anys és constatar, de sobte, que de jove res... De manera que analitzo la meva existència i trobo alguns factors que m'ajuden a pensar que encara no he caigut en la decadència absoluta:

• D'entrada, encara no passo els dissabtes comprant per una gran superfície vestit amb xandal. Evitar això és bàsic.
• Tampoc no glorifico la música de la meva infantesa / adolescència: quan una cançó que llavors odiaves et sembla ara "entranyable", això és que tens un problema greu. Molt greu. I, en general, els 80 van ser una dècada nefasta musicalment. I Mark Knofler no és el millor guitarrista de la història, ni de conya.
• Físic: aquí no hi ha dubte, com deia l'anunci, no pesen els anys, pesen els quilos. No sé si això és cap consol, però és el que hi ha.
• Sí, cada cop surto menys a la nit, però quan ho faig no és amb la desesperació agònica de qui fa massa temps que s'està a casa i que necessita un comiat de solter per desfassar.
• Nostàlgia? No tinc cap mena d'interès d'anar al cine a veure el remake d'"El Equipo A". Prova superada!
• Continuo sense entendre de vins, ni ganes. Bé! Quan la teva gran "afició" és fotre't lingotassos amb coartada cultural, realment és que et queden poques maneres de divertir-te...  

Repasso aquest llistat de veritats indiscutibles i respiro, alleujat: encara hi ha salvació per mí!