Donny Hathaway, "descobriment" musical del 2013

Dir que un dels meus descobriments musicals del 2013 ha estat Donny Hathaway, mort el 1979, implica reconèixer que potser miro (o escolto) més cap enrere que cap endavant, però crec que a aquestes alçades aquesta confessió no sorprendrà ningú. Sí que potser és sorprenent que hagi trigat tant a convertir-me en fan de "Mr. Hathaway", tal i com l'esmentava Amy Winehouse al seu exitàs "Rehab". Sí que sabia de la seva existència i l'associava a alguns dels meus soulmen favorits, com Curtis Mayfield i Jerry Butler (tots tres nascuts a Chicago), però realment mai m'havia preocupat d'aprofundir-hi.

La meva introducció a Donny Hathaway va ser gràcies a Live (72), difícilment millorable tarja de presentació ja que exhibeix totes les facetes d'aquest artista: autor però també genial intèrpret de cançons alienes; vocalista sublim (allà, amb Marvin Gaye), però també remarcable pianista; igualment excel·lent en temes eminentment rítmics ("The ghetto") i en balades com el "Jelous Guy" de John Lennon... I si era capaç de tot això en directe, què no podia fer a l'estudi de gravació, on a més podia afegir-li les seves qualitats d'arrangista? Durant els primers 70 devia fer la sensació que no hi havia límits per Donny Hathaway, però el cert és que era un tipus depressiu que cap al 1974 va desaparèixer de l'escena. Quan semblava que de mica en mica recuperava la seva carrera artística es va llençar per la finestra des del quinzè pis on vivia. Per tant, una carrera curta i una discografia encara més, concentrada bàsicament entre el 1970 i el 1973.

Davant una obra breu però d'altíssim nivell com aquesta, la millor opció és aconseguir-la sencera. Un propòsit que es va començar a fer realitat amb l'adquisició d'una d'aquestes capsetes de preu proporcionalment econòmic que inclouen cinc CDs d'un mateix artista, les Original Album Series de Warner. En aquest cas, el tres LPs d'estudi de Hathaway, el directe esmentat i el pòstum In Performance (80). Només uns mesos més tard m'assabento de l'edició d'una boxset dedicada al soulman: Never My Love: The Anthology (2013). I l'alegria és completa en descobrir que el seu tracklist limita al mínim les duplicacions amb els discos que ja tinc, i, al contrari, juntament amb ells pràcticament conforma una "Integral Donny Hathaway". De fet, només el primer dels quatre CDs de la boxset és una mena de "grans èxits" del cantant, i tot i així inclou diversos temes que no van aparèixer en els seus LPs, així com d'altres en versió single, mentre que el quart CD recull tots els duets que va enregistrar amb Roberta Flack. Els altres dos compactes són de material inèdit: el primer, en directe, no aporta gaire cosa al que ja sabíem, però el segon, amb enregistraments d'estudi del 1974 en endavant, sí que ens ajuda a completar la història i demostra que, encara que no publiqués cap disco, Donny Hathaway sí que va estar actiu els darrers anys de la seva vida. La qual cosa fa encara més tràfica la seva mort.

Els músics de ficció i les cançons que mai no van existir

Recordeu quan, a mitjans dels 60, la parella folk Mitch & Mickey van enamorar els EUA amb el seu "petó al final de l'arc de Sant Martí"? O quan, a principis dels 70, els nord-americans Stillwater i els britànics Strange Fruit eren dues de les grans sensacions del hard rock que es podien veure en directe? I els hits comercials del duet Pop! a mitjans dels 80? Els recordeu? Probablement no, i és lògic perquè cap d'aquests artistes ni de les seves cançons van existir mai... fins que algú va decidir fer-ne una pel·lícula.

Inside Llewyn Davis, la darrera pel·lícula dels germans Coen, demostra un cop més que, almenys per mí, a la gran pantalla funcionen millor les històries de músics quan aquests són de ficció (malgrat que puguin estar inspirats parcialment en un o diversos de reals, com és el cas). Potser perquè, per tal de dotar-se de tensió dramática, el clàssic biopic d'estrella pop acaba reproduint inevitablement els mateixos esquemes (vegeu, per exemple, els dedicats fa uns anys a Ray Charles i Johnny Cash) i a més te la complicació d'haver de resistir la comparació amb els artistes originals. Quan els protagonistes són de ficció, en canvi, és possible crear personatges arquetípics i en aquest cas descobrir els referents que s'han fet servir és un al·licient.

Quan parlem de músics de ficció, un altre element que a mi em sembla fascinant és que, en bona lògica, cal dotar-los també d'un repertori que no existeix, d'una música i sovint uns suposats èxits que encaixin perfectament en aquella realitat en la que se'ls està inserint. És a dir, uns èxits (o fracassos) que no ho van ser ser (perquè no existien), però que ho podrien haver estat (si haguessin existit). I mentre en altres suports narratius (com ara una novel·la) es pot prescindir més o menys d'aquesta música irreal (n'hi pot haver prou amb invertar-se un parell de títols i potser una petita descripció), en una pel·lícula no hi ha més remei que dur a terme tot el procés creatiu: cal composar aquestes cançons, cal arranjar-les i cal enregistrar-les.

Val a dir que en el cas d'Inside Llewyn Davis, aquesta jugada d'inserir en la realitat unes cançons que realment no van existir no ha estat pràcticament necessària: en retratar una escena, la del Greenwich Village del 1961, que bàsicament ho era d'intèrprets i no d'autors, Oscar Isaac i la resta del repartiment n'han tingut prou amb cantar cançons, tradicionals o no, que ja formaven part d'aquell repertori (i que consti que ho fan magníficament, i que un dels mèrits de la pel·lícula és que respecta íntegrament aquestes interpretacions).

Sí que hi ha una escena, però, en la que es fa servir aquest recurs: la de l'enregistrament d'un tema suposadament composat pel personatge interpretat per Justin Timberlake (ni més ni menys), una mena de cançó novelty a propòsit de la cursa espacial titulada "Please Mr. Kennedy". Lògicament, aquí hi ha una voluntat paròdica per part dels Coen (com sovint hi ha en aquestes músiques de ficció), però al mateix temps, i aquesta és la gràcia, és una cançó que realment s'hauria pogut escriure, arranjar i enregistrar el 1961. I que, efectivament, podria haver estat un gran èxit malgrat ser, als ulls de Llewyn Davis i qualsevol que es considerés (llavors i avui) un artista seriós, una gran tonteria.



Doncs bé, aquest recurs que a Inside Llewyn Davis és més aviat anecdòtic té un paper molt més central en d'altres pel·lícules, en les quals entorn uns músics de ficció ha estat necessari construir tot un repertori amb un esforç de versemblança. Algunes d'aquestes cançons han acabat sent memorables. I alguna, fins i tot, èxits reals (déu n'hi do la paradoxa!). Són cançons, per tant, que poden tenir prou qualitat com per tenir vida més enllà de la pel·lícula que les ha creat, però que tenen sentit i han de ser disfrutades sobretot en relació a aquesta. I és interessant saber també qui en són els creadors i intèrprets reals (que poden ser, o no, els actors que apareixen en pantalla).

Si tinc prou temps i energies, aniré repassant-ne unes quantes en aquest blog al llarg dels pròxims mesos. Espero que algú m'hi acompanyi. I descobrirà que la història fictícia de la música popular pot ser tant o més interessant que la real.

Homenatge als mestres de la cançó a dues veus

Ha mort Phil Everly, el petit dels Everly Brothers. Segurament per molts els Everly Brothers siguin una simpàtica nota al peu de la història de la música pop, gràcies als seus èxits com "Bye bye love", "Wake up Little Susie" o "All I have to do is dream". Però la contribució dels dos germans és qualsevol cosa menys anecdótica: juntament amb Buddy Holly, van ser claus en la transició del rock primigeni amb arrels bàsicament en el r&b cap a un pop més suau però també més complex, amb més matisos, i van aportar-li la sensibilitat i el so acústic del country i el bluegrass. Però, sobretot, van destacar per les seves harmonies vocals: dues veus sonant com una de sola, generalment Phil dalt i Don baix, aconseguint un so perfecte. Per això van ser mestres de Lennon i McCartney, de Simon i Garfunkel, de Parsons i Hillman, d'Edmunds i Lowe i, fins i tot, d'Olson i Louris. Vaja, i també de Manolo i Ramón.

Els Everlys s'han convertit en una de les meves petites obsessions musicals, ja que tenen una discografía llarga i plena de tresors a descobrir (a més d'algunes bonyigues). Lògicament, pràcticament tot el que van gravar per Candence als anys 50 és imprescindible, però quan el 1960 es van passar a Warner van continuar facturant petites joies pop. És cert que a mitjans de la dècada estaven una mica desubicats, però cap a finals de la mateixa estaven a l'avantguarda del country rock amb àlbums tan interessants com Roots i diversos singles excel·lents. I encara als 70, ja a RCA, van oferir un parell d'LPs molt disfrutables, versionant Kriss Kristofferson o John Prine i amb temassos propis com "Green river". En aquest sentit, cal dir que tot i que bàsicament els recordem com intèprets (la majoria dels seus primers èxits sorgits de la ploma de Boddleaux Bryant), tant Phil com Don també van composar algunes grans cançons.



I si dubteu de la vigència musical dels Everly Brothers, aquest passat 2013 han aparegut diversos discos d'homenatge als germans. El més mediàtic és Foreverly, a càrrec d'una parella inesperada formada per Norah Jones i Billie Joe Armstrong, el cantant de Green Day. Tots dos han repassat el que de fet va ser el primer LP dels germans, Songs our daddy taught us, que com el títol indica era un recull de cançons folk. Punt positiu per Jones i Armstrong -que realment sonen molt bé junts- per aquesta opció que demostra coneixement del llegat Everly. I imaginem-nos ara quin teen idol actual -perquè això és el que eren els Everly el 1958, teen idols- tindria els collons d'enregistrar un disc de cançons populars totalment en acústic.

What the brothers sang és fins i tot més interessant en el sentit que conté cançons de totes les èpoques Everly: algun èxit (com ara "Devoted to you" o "So sad"), però també temes francament obscurs com "Omaha" i d'altres que no associaríem immediatament als Everly però que, com diu el títol, els germans van cantar en algun moment. Els seus responsables són Bonnie "Prince" Billy i Dawn McCarthy, tots dos cantants indie folk, i que opten per un acostament menys reverent que el de Jones i Armstrong, cosa que també s'agraeix.

Apareix "Eco i distorsió" en edició en paper!!!

Aquest blog ha patit els darrers mesos una nova hibernació, encara que fos durant l'estiu. El cert és que el maig i juny vaig concentrar els esforços en el meu altre blog, ja que era prioritari per promoure la campanya de micromecenatge que hi anava lligada. I després, no vaig acabar de trovar el moment de tornar-m'hi a posar. No ha estat per falta de temes motivants: els concerts de Billy Bragg i Elvis Costello, el viatge a l'Índia, la Via Catalana, el misteri de la participació de l'alemany Leo al Concert per la Llibertat... Tots ells temes que mereixien una entrada al blog, però que de moment no l'han tingut i probablement ja no l'arribaran a tenir... El tema que ha estat més a prop d'aconseguir-ho (vaig compremetre-m'hi al facebook i fins i tot vaig començar a redactar l'entrada) va ser arran de la publicació, per part de la revista Enderrock, d'una llista de "Les 25 cançons més castelleres", acompanyada d'un CD amb 19 d'aquestes cançons... Terrible!!!

Però el que finalment ha provocat la resurrecció del blog, i té alguna cosa de justícia poètica, és el que tal i com us he explicat va provocar el seu inicial abandonament: és a dir, que per fi apareix en paper el meu llibre "Eco i distorsió". O sigui que faig aquesta entrada encara que sigui per deixar-ne constància, no sigui que algun despistat em segueixi per aquí i no pel blog temàtic o per facebook. 

Passo també les dades i dates de les presentacions, per si algú s'hi vol acostar:

- Barcelona, 28 de novembre, a les 20:00 al Vinil Bar (carrer Matilde 2, al costat de la plaça de la Vila de Gràcia). Amb presència del director general de Cultura Popular de la Generalitat, Lluís Puig, i diàleg amb dos dels músics entrevistats al llibre: Jordi Batiste (Els Tres Tambors / Maquina!) i Josep Vercher (Los Cheyenes)

- Tarragona, 3 de desembre, a les 20:00 a la Capsa de Música (Espai Tabacalera, avinguda Vidal i Barraquer s/n, M1 planta baixa). Amb presència del president de l’aMt, Miguel Alberto Cruz, i diàleg amb Joan Reig (Els Pets ). 

I, ja posats, a veure si tenim sort i aquesta resurrecció té una mica més de continuïtat i recuperem una certa dinàmica de blog. Amen!

Thatcher, vista per Costello

La mort de l'exprimera ministra britànica Margaret Thatcher ha provocat la lògica revisió de la seva figura i llegat. De la importància històrica que va tenir la Thatcher en la definició de les polítiques neoliberals que han acabat convertint-se en hegemòniques a Occident no en dubta ningú, i encara menys els seus principals adversaris polítics. I és evident que la trajectòria de la "Dama de Ferro" conté diversos episodis, si més no, discutibles: el furor bèl·lic amb què va encara la crisi de les Malvines; el seu suport a règims com l'apartheid sud-africà o el Xile de Pinochet... Però sens dubte allò que la va convertir en un personatge especialment odiat (i també estimat per altres) va ser la seva política interna en el camp sòcio-econòmic: la guerra contra els miners, el desballestament de l'estat del benestar...

Precisament per això, Thatcher es va convertir en un dels polítics fonamentals de la història del rock: pocs governants han inspirat tantes cançons, tan bones, i tan plenes de rebuig. Sovint es diu que després del punk el rock va perdre la càrrega política que havia tingut durant els 60 i 70, però el cert és que a mitjans dels 80 els músics britànics estaven polititzats com en cap altra època: Billy Bragg, The Specials, els Style Council de Paul Weller o fins i tot grups comercials com Communards van escriure cançons d'oposició frontal a les polítiques dels tories.

Però segurament la cançó més dura escrita explícitament contra Thatcher -i que molts han recordat aquests dies- és "Tramp the dirt down", d'Elvis Costello, inclosa al seu àlbum Spike (1989), i amb una tornada demolidora: "Espero no morir massa aviat / Prego al Senyor que salvi la meva ànima / Seré un bon noi, treballo fort per comportar-me / Perquè hi ha una cosa que sé que vull viure prou per assaborir / Serà quan finalment et posin a terra / Em plantaré davant la teva tomba i m'hi passejaré per sobre" (val a dir que no acabo de saber com traduir exactament aquesta darrera frase, que és la que dóna títol a la cançó, però suposo que el sentit general ja es capta, no?). Per si no n'hi hagués prou, Costello també ens alliçona que "quan la Gran Bretanya era la puta del món, Margaret era la seva madam". Déu n'hi do!

Al clip de sota podeu escoltar una entrevista a Costello del mateix any en què va aparèixer la cançó en què explica que el va portar a composar-la, i la defineix com una "resposta honesta" a la realitat del seu país, i també destaca que no és la resposte d'un jove irat sinó d'un home adult.



Un altre element interessant en la seva explicació és com, tot i que quan la va escriure era una cançó per ser interpretada de forma agressiva, va optar per una arranjament suau (com una cançó folk irlandesa) per tal que el missatge es concentrés en la lletra. Us enllaço també la versió del disc perquè ho comproveu.



Costello ja havia escrit abans una cançó (en part) contra la guerra de les Malvines, "Shipbuilding", però tampoc ha estat mai un cantant polític com Billy Bragg. Que arribés a dedicar-li una cançó tan tremenda com aquesta a la Thatcher és, per mi, una de les millor proves de com va arribar a polaritzar els britànics la "Dama de Ferro". I què pensa ara, amb la Thatcher enterrada, Elvis Costello? No he trobat per la xarxa que s'hagi recollit la seva opinió aquests dies, però sí que va interpretar la cançó sovint al llarg del 2012, la qual cosa indica que segurament la considera ben vigent...Com, aparentment, molta gent a la Gran Bretanya i arreu del món.

The Impressions, un plaer

Un dels problemes de ser aficionat a la música de fa unes dècades és que és molt difícil veure en directe als seus protagonistes, i a més fer-ho en condicions: hi ha el perill de veure artistes fora de forma o bé que et venguin gat per llebre (aquell grup en el què pràcticament ja no queda cap membre original). Per això, en saber que The Impressions actuaven al Black Music Festival de Salt, se'm va generar un dubte: d'una banda, l'atractiu d'un dels noms fonamentals del soul dels 60; de l'altra, l'evidència que no hi seria el seu líder, Curtis Mayfield (cantant principal, guitarrista i compositor), que va deixar el grup a principis dels 70 i va morir ja fa uns anys. Em va decidir saber que, malgrat això, hi serien Fred Cash i Sam Gooden, els companys de Mayfield en la formació clàssica de The Impressions, i el recordar que una de les característiques d'aquest grup era que sovint jugaven amb tres veus solistes dins una mateixa cançó.

En tot cas, els dubtes es van esvair de cop divendres a la nit en el moment en què The Impressions van sortir a l'escenari de la Sala Mirona a ritme de "It's alright". I a partir d'aquí, temasso rere temasso: no per res tenen un dels repertoris més complets del gènere. Amb Cash i Gooden als costats, el centre quedava reservat per Reggie Torian -component des de mitjans dels 70-, que "feia" de Curtis Mayfield, amb una veu molt similar, el que permetia reproduir a la perfecció els arranjaments vocals originals.

Cançons d'amor i també polítiques, com en la seqüència interpretativa que va enllaçar "We're a winner", "Choice of colours" i "This is my country", emocionant. Cançons polítiques a l'estil Mayfield, és a dir, suaus en la forma i contundents en el fons, crides a l'acció en positiu per resoldre els problemes i les injustícies. Cançons que van ser fonamentals en la lluita pels drets civils dels afroamericans als 60 i que encara sonen actuals. A més, un parell d'incursions al repertori de Curtis Mayfield en solitari, amb "Superfly" i "Move on up", que de fet va tancar l'actuació.

Un altre dels punts d'interès del concert era que el trio vocal actuava acompanyat dels locals Pepper Pots (dirigits, això sí, pel fill de Fred Cash al baix), que van complir a la perfecció. La cara del bateria al llarg de tot el concet expressava a la perfecció la felicitat que sentia la banda i bona part del públic...perquè sempre hi ha els pesats que es passen el concert xerrant en veu alta, d'esquena a l'escenari, i que quan sona "People get ready" criden: "Aquesta la conec!". A banda d'això, l'únic punt negatiu és que el concert tot just va durar una hora. Comprensible amb intèrprets que superen de llarg els 70 anys. En tot cas, un plaer, senyors Impressions. Encantat d'haver-los conegut personalment.

Thunders, Lynott i Mariott

És curiós com un va omplint les moltes llacunes té en els seus àmbits d'interès, com pugui ser la música pop-rock. Ara ja fa uns anyets que vaig "descobrir" el New York Dolls, però tot just aquest 2013 m'he posat a investigar en la trajectòria posterior del seu component més emblemàtic, el guitarrista Johnny Thunders, començant pel disc d'estudi amb The Heartbreakers (77) i So alone (78), el primer LP en solitari (i pràcticament l'únic concebut com a tal, ja que la seva discografia posterior es composa sobretot de directes, projectes abortats i sessions casolanes. Thunders va comptar amb la participació d'excompanys seus als Heartbreakers i components dels Sex Pistols, però el més sorprenent és veure com qui s'ocupa del baix en diverses cançons és Phil Lynott. I encara més com en una de les cançons ("Daddy Rollin' Stone") tots dos compareixen protagonisme vocal amb Steve Marriott. No comptava trobar-me dos personatges que em resulten força simpàtics dins aquest disc...

Al cap i a la fi, Thunders (1952) era, via la seva pertinença als New York Dolls i als Heartbreakers, una mena de versió punk i extrema de Keith Richards; Lynott (1949), líder de Thin Lizzy, havia fet evolucionar el blues-rock de Cream cap una mena de rock dur no exempt d'alè romàntic i propi del carrer; i Steve Marriott (1947) havia estat un dels màxims exponents del moviment mod dels 60 amb Small Faces, i després havia derivat cap a una mena de blues-boogie "pesat" amb Humble Pie. Un novaiorquès, un dublinès (mulato, per complicar més les coses) i un londinenc que a primera vista hauríem encasellat dins compartiments diferents de la música popular, però cantant plegats un clàssic d'Otis Blackwell (autor de temes tan populars com "All shook up" o "Great balls of fire". Un homenatge a les arrels comunes, una demostració palpable que com els vasos comunicants entre els artistes veritables són molt més sòlids del que a vegades ens entestem a entendre.

És clar que aquest "Daddy Rollin' Stone" també admet una lectura més cínica, en quant Thunders, Lynott i Mariott també compartien un costat fosc, ple de problemes de personalitat i adiccions a l'alcohol i les drogues que els portarien a la mort massa joves. Primer va ser Lynott, a qui la seva mare va trobar en estat d'absolut col·lapse el dia de Nadal de 1985 i que moriria uns dies després. Mariott i Tunders van morir només amb dies de diferència. Mariott, begut, pressumptament es va quedar adormit amb una cigarreta a la mà que va acabar provocant un incendi al llit i va morir ofegat pel fum el 20 d'abril de 1991. A Thunders el va trobar mort (en principi com a efecte del consum de drogues) en una habitació del seu motel de Nova Orleans Willy DeVille -un altre que va jugar amb el costat fosc però que va sobreviure uns quants anys més-, el dia de Sant Jordi del mateix any.