Qui necessita un musical d'Spiderman?

M'estimo Spiderman. És el meu personatge de còmic favorit des que, ben petit, la meva mare em va donar a escollir entre un "tebeo" seu i un altre de Superman. No sé per què, però vaig escollir l'home aranya. I la vaig encertar! Dins el món dels superherois, la gràcia d'Spiderman és justament allò que no té de "super". Malgrat totes les capacitats sobrehumanes que té -al cap i a la fi, el va picar una aranya radioactiva-, a l'hora de la veritat és com qualsevol de nosaltres: n'hi ha prou amb tret o una ganivetada per matar-lo. Encara més, la vida de Peter Parker és un veritable desastre: passa de ser l'adolescent impopular del seu institut al jove amb problemes per arribar a final de mes. I, a sobre, fer d'Spiderman fa que perdi una nòvia rera altra (en algun cas, de forma literal). I, a més, l'ambientació de les seves aventures al Daily Bugle, amb JJ Jameson cridant "atureu les rotatives!", de ben segur que va influir decisivament en la meva vocació de periodista...

Spiderman en versió Romita Jr

Em cansen els U2. A veure, no és tant que no siguin un bon grup com que em carrega l'adoració absolutament acrítica dels seus seguidors, convençuts que són la millor banda de rock del planeta, una fal·làcia gairebé tan gran (i tan sovint repetida) com que Mark Knopfler és un excel·lent guitarrista o que Joaquín Sabina és un poeta. No ajuda l'actitud messiànica de Bono, ni que tinguin un guitarrista que no té nom de persona sinó de cosa. I, musicalment, l'estil èpic que els caracteritza tampoc no és el meu rollo: els seus primers discos em semblen avorridíssims. En canvi m'agraden "Desire" i bona part de Rattle and Hum, que en realitat és U2 fent veure que són americans.

Abomino dels musicals. Especialment aquells que estan fets a base de sablejar el repertori d'un cantant o grup determinant, lligant-ho amb algun argument inconsistent. Odio especialment els números "col·lectius" en què un grup de deu o més individus sorgits de l'escola OT canten i ballen alhora o, pitjor, alternant-se frases. Entenc que el musical, diguem-ne, clàssic, va tenir un sentit i un valor artístic, però, senyors, que té a veure això amb "Hoy no me puedo levantar"?

Dit això, comprendreu que m'hagi posat a tremolar en confirmar-se la notícia que a Broadway s'ha començat a treballar en la producció d'un musical sobre Spiderman, amb llibret de Bono i The Edge -el guitarrista amb nom de cosa-!!!! Senyor, per què m'heu abandonat? La notícia, certament, és per posar-se a tremolar, una mena de doble malson (un musical d'Spiderman? cançons d'U2 sobre Spiderman?) que sobretot planteja una gran pregunta: calia? Que no estàvem bé com estàvem?

En treurem alguna cosa bona, d'aquest petó?

Entenc que, si més no, es tracta d'un repertori creat expressament per l'ocasió (només ens faltava Spiderman cantant l'himne-peñazo "I still haven't found what I'm looking for"), i reconec que els U2 han demostrat ja abans la seva capacitat per aquesta mena d'encàrrecs, per exemple composant bones cançons per Roy Orbison o Nancy Sinatra. Però no em tranquilitzen les primeres declaracions sobre el tema que llegeixo a Bono, en què assegura que "el nostre Peter Parker s'assembla més a Kurt Cobain que al personatge que han creat a les pel·lícules". Spider-Cobain? Glups!

Insisteixo: calia?

Agost

L'agost és, sobretot, passar molta calor, que t'obliga a fotre't dues o tres dutxes diàries. Agost és no poder treballar gaire, perquè no trobes interlocutors i els que trobes encara tenen menys ganes de treballar que tú. Agost és menjar una paella amb amics a la platja Llarga, i després banyar-te i córrer les ones, imaginant-te, un altre cop, que Tarragona és a Califòrnia. Agost és no poder dormir a les nits. Agost és fer tertúlia amb els col·legues a la plaça de la Font, fins que et fan fora. Agost és, com sempre, descobrir nova-vella música: The Rain Parade, on estaveu amagats? Agost és aprofitar per mirar de recuperar temps perdut en vells projectes. Agost és, també, planificar un viatge a darrera hora amb massa condicionants: que sigui bo, bonic i barato, que no estigui ple de gent i que no li afecti la vaga de controladors aeris.

L'agost també serà vacances, i festes de Sant Magí, i festes de Gràcia. Serà, en un parell de dies, el festival de l'Associació de Músics de Tarragona, amb un nou emplaçament i amb un cartell de luxe: Love of Lesbian, Quimi Portet i, també de luxe, els amics de Z-30, La Perra Gorda, Febrero i Alberto Grima, entre d'altres. L'agost serà Miqui Puig punxant al Cós del Bou. L'agost seran castells de nou (espero) a la plaça de les Cols, que com tothom sap és la plaça més bonica del món casteller (i, a més, està a tocar de casa meva). L'agost serà, finalment, un viatge encara no concretat: hi haurà sorpresa de darrera hora? No sabem on, però sabem qui, i això és el que importa.

L'agost passa massa lent... o massa ràpid. I, quan s'hagi acabat, arribarà el setembre, que és millor.

La màgia d'Stax Records

Quan, el març de 2004, vaig passar unes horetes a Memphis, en ruta de costa a costa dels EUA -ah, aquells temps!-, tenia molt clares les prioritats. La primera, visitar Graceland, la casa d'Elvis, per motius culturals, friquis i sentimentals. No em va decebre, i la foto davant la tomba del Rei és una de les més preuades de la meva col·lecció. Però l'altra foto fonamental era a l'avinguda McLemore, davant un antic teatre reconvertit, a principis dels 60, en estudi de gravació i seu d'un dels segells discogràfics fonamentals de la dècada: Stax Records. Allà hi havien gravat, entre d'altres, Otis Redding, Sam & Dave, Booker T. & the MG's, Isaac Hayes i The Staple Singers, és a dir, una petita gran porció de la música popular negra. Ah, i Rufus Thomas!

El menda, davant les portes d'Stax

Tot i això, Stax és fascinant no només per la qualitat dels seus artistes, sinó per la història de l'empresa, creada per dos germans grans enmig d'un veïnat negre. En una de les ciutats més segregades racialment, a Stax treballaven conjuntament blancs i negres, artistes, músics, compositors, productors i oficinistes. Els veïns del barri van ser, en bona mesura, la "cantera" de la companyia, i la botiga de discos adjunta a l'estudi servia per detectar si una nova gravació funcionaria o no. Una companyia "artesanal" que arribaria a conquerir el món. Glups!

Aquesta història l'explica, magníficament, el documental Respect yourself. The Stax Records Story. Té la virtut que no només dóna veu als artistes, sinó també a la part empresarial de la companyia. És un documental estàndard: molt de material d'arxiu, testimonis a dojo... To bàsicament informatiu, però també capaç d'emocionar, per exemple, quan s'explica la mort d'Otis Redding, utilitzant com a fons la meravellosa interpretació d'"I've been loving you too long" al festival de Monterey. Només es troba a faltar més presència d'alguns dels pioners: per exemple, Carla Thomas; almenys tenim una gravació actual de William Bell cantant "You don't miss your water" acompanyant només de piano. Falten coses, segur (és Stax!), però no sobra gairebé res... Bé, no acabo de saber què hi pinta Bono, per allà, però només són uns 15 segons.


Otis a Monterey: fixeu-vos en els "Give it to me one more time" a partir del minut 2

A més, el documental s'ha editat en DVD acompanyat d'un segon disc que és tot un festí per l'Staxmaníac: un concert (gairebé) íntegre de la gira dels artistes de la companyia per Europa, el 1967. En concret, es tracta d'un concert a Oslo, davant una audiència que pràcticament no sabia res del soul de Memphis. I els noruecs, és clar, flipen. El set de Sam & Dave és especialment brutal. Tot i això, el show també és tot un tribut al talent de Booker T. & the MG's, la house band dels estudis Stax, que acompanyen als diferents artistes. Aquests quatre tipus (Booker T. a l'orgue, Steve Cropper a la guitarra, 'Duck' Dunn al baix i Al Jackson a la bateria) segurament van ser la veritable ànima d'Stax. Us deixo amb el seu immortal "Green onions".

El toro per les banyes

Només hi he anat un cop, als toros. Va ser el 2007, a la Monumental, en una corrida en la què, per cert, s'acomiadava de Barcelona Jesulín de Ubrique, si bé va ser el menys celebrat dels tres toreros que hi van participar. Hi vaig anar per feina, però alhora encuriosit. Vaig poder comprovar en directe que el patiment de l'animal no és discutible: marejat, amb ferides obertes per les que es va desagnant lentament, de manera que perdi forces i això possibiliti la faena, i, finalment, matat a espassa no sempre amb encert, la qual cosa pot fer que calguin diversos intents o, fins i tot, que se l'hagi de rematar d'un cop certer al cervell amb un petit punyal. El toro, literalment, estira la pota, fa uns darrers moviments autòmates -en realitat ja està mort- i raja sang. Molta sang.

Però també vaig poder experimentar el desenvolupament d'un ritual complex, atractiu en molts sentits, una coreografia en la què el torero flirteja amb el destí, amb tota una sèrie de moviments que són analitzats curosament pels aficionats entesos. Els toros (la fiesta) són cruels, però també són cultura. Aquesta dualitat probablement és la base de la fascinació que aquest espectacle ha exercit durant molt de temps, i el que fa que el debat sobre la seva prohibició hagi de ser -si realment volem tenir un debat ric- complex.

Jesulín a la Monumental; jo, de vermell, m'ho miro des de la barrera.

N'hi ha que ho tenen molt més clar: ni que siguin cultura, això no justifica el patiment a què se sotmet l'animal. Contraargument: els humans passem per la vida fent patir els animals, explotant-los en el nostre benefici sense cap mena de consideració i sense fer-nos gaires escarafalls. Imagino que la resposta seria que és precisament el caràcter d'espectacle dels toros, d'espectacle basat en el patiment de l'animal -tot i que penso que, més que la base, n'és un element inevitable; els danys colaterals, per dir-ho amb un cert cinisme-, el que els fa moralment inacceptables. És el fet que es gaudeixi d'aquest patiment el que provoca més rebuig, fins i tot més que el propi patiment que, ja ho he dit, és en bona mesura la norma de la nostra relació amb els animals.

Aquests dies he llegit sovint una frase atribuïda a diverses personalitats, entre elles Ghandi, que diu, més o menys, que el grau de civilització d'una cultura es mesura pel respecte que té als animals. Permeteu-me que ho dubti, si més no perquè he conegut força gent que estima els animals amb bojeria i es comporta com un/a fill/a de puta amb els seus congèneres. I l'actitud clarament fanàtica que sovint adopten els animalistes reforça aquesta impressió personal.

Val a dir, d'altra banda, que en la dicotomia civilització-barbàrie, la festa sempre estarà més a prop de la segona. La festa és, per definició, trencament de la norma, és perillosa, subversiva, i pot ser cruel. Molts dels que avui celebren la decisió del Parlament de Catalunya segurament no s'han parat a pensar que la lògica que hi ha darrera de la prohibició dels toros és -en part- la mateixa que inspira la normativa del foc de la Unió Europea que ha posat en perill els correfocs, per exemple.

Només hi he anat un cop, als toros. Sembla que no hi aniré mai més, si més no a casa. Uns senyors, obviant el fet que ja sóc grandet, ho han decidit per mí. Francament, hauria preferit poder decidir-ho jo mateix.

"El seductor", atípica obra mestra del tàndem Siegel-Eastwood

Segurament els fans de Clint Eastwood recordaran que el director va dedicar la multioscaritzada Sin Perdón a Sergio Leone i Don Siegel, els dos directors que van popularitzar-lo a finals dels 60 i primers 70. Però Eastwood no només volia agrair que convertissin un actor de sèrie B en una estrella, sinó reconèixer la influència que havien tingut sobre ell també com a director. Això probablement sigui especialment cert respecte Siegel, habitualment considerat un artesà però, al mateix temps, director d'alguns títols fonamentals del cinema nord-americà com ara la versió original de la terrorífica La invasión de los ultracuerpos (55) o Harry el Sucio, ja amb Eastwood.

Fa unes setmanes vaig comprar un pack amb tres westerns de Siegel en DVD, una interessant manera d'acostar-se tant a la trajectòria del director com a l'evolució del gènere, del qual, com ja sabeu, en sóc força fanàtic. La primera pel·lícula, Duelo en Silver Creek (52) és una sèrie B sense gaire interès, més enllà de ser un dels primers films de Siegel: bons molt bons, dolents pèrfids i traïdors (inclosa femma fatale), sheriff veterà amb problemes per desenfundar i jove aprenent. Molt més coneguda i popular és Dos mulas y una mujer (70), ja amb Eastwood com a protagonista, juntament amb Shirley McLaine, que interpreta una pressumpta monja que simpatitza amb la causa juarista. La pel·lícula és interessant, a més, perquè no deixa de ser, en molts aspectes, una adaptació a l'americana dels spaguetti western -que, òbviament, eren la versió italiana de l'original americà-: dels films de Sergio Leone prén, a més del propi Eastwood, la banda sonora d'Ennio Morricone, l'ambientació a Mèxic, un cert to postmodern, etc.

Tot i això, la joia de la corona és, sens dubte, la tercera pel·lícula, la que em va decidir a comprar el pack: El seductor (71). De les col·laboracions entre Siegel i Eastwood, que inclou títols tan populars com l'esmentat Harry el Sucio o Fuga de Alcatraz, és una de les menys conegudes però de les més interessants, especialment perquè suposa una rara avis dins la filmografia de tots dos. De fet, del western en prén bàsicament l'ambientació (la Guerra Civil nord-americana), però igualment pot ser definida com un thriller o fins i tot, en alguns moments, com una pel·lícula de terror.

Eastwood és un soldat ianqui ferit que és acollit dins un col·legi privat per senyoretes del Sud dirigit per la mà fèrria de Geraldine Page. La irrupció d'un home atractiu i manipulador remou a fons les hormones d'aquest petit col·lectiu femení. L'ambigu personatge d'Eastwood, immobilitzat per la seva cama ferida, és presoner i alhora un perill per elles, amb una tensió (no només sexual) creixent. A més, la pel·lícula es resol amb un final encertat i absolutament coherent, sense concessions. Una pel·lícula excel·lent que val la pena revisar de tant en tant.

Us deixo el tràiler original:
http://www.youtube.com/watch?v=Fk2fCSkxHiw

Solomon Burke, de l'Apollo a l'Apolo

Anar a concerts de músics veterans té el risc que, a vegades, un en surt pensant que l'únic de bo és que ja pots tatxar-lo de la llista de deures pendents: pèrdua de facultats, pèrdua de criteri, grups d'acompanyament infames... són alguns dels perills d'anar a escoltar a un músic "llegendari". Res d'això afecta Solomon Burke. Sí, mereix la categoria de "llegendari": contemporani i col·lega de tots els clàssics del soul, artista emblemàtic d'Atlantic Records, i posseïdor d'un estil propi molt lligat a la seva condició de predicador des de ben jovenet. Però, a més, Burke -i això ja és menys habitual entre els seus col·legues supervivents- manté una carrera discogràfica més enllà del revival, amb llençaments regulars i, en alguns casos, veritables perles com Don't give up on me (2002) o Nashville (2005).

Per això, dijous em vaig acostar a la Sala Apolo confiat en què no en sortiria decebut. Tot i això, Burke va superar de llarg les meves expectatives, amb un concert fantàstic, que vaig disfrutar del primer al darrer instant. Ratllant els 70, l'edat no perdona i l'anomenat "rei del Rock'n Soul" es va passar tot el concert instal·lat en una trona. Però l'edat no ha afectat ni el seu carisma ni la veu... Quina veu! I si no n'hi hagués prou, una banda amplíssima (bateria, baix, guitarra, piano, orgue, tres metalls, dues violinistes i dues coristes que a més actuaven d'assistents de l'avi: eren netes seves!), amb una sonorització impecable.

Altre cop, foto de mòbil, què hi farem.

Exemple d'una època i un estil en el què els artistes eren, sobretot, entertainers, Burke proposa un concert sense fisures, en què unes cançons enllacen amb les altres i tot flueix sense errors. Com si no n'hi hagués prou amb el seu repertori propi de clàssics ("Cry to me", "Got to get you off my mind", el celebèrrim "Everybody needs somebody to love"), Burke fa seu bona part del llegat musical afroamericà del segle XX (hi va haver cites musicals a Sam Cooke, l'oncle Ray Charles, Ben E. King, Otis Redding, Wilson Pickett, Fats Domino, Little Richard i fins i tot Louis Armstrong). I, per allò que deia abans de no limitar-se a la nostàlgia, un bon nombre de cançons dels discos que ha gravat en aquesta darrera dècada. A més, Burke va repartir roses entre les assistents, va lloar la gastronomia hispana, va animar al públic a pujar a l'escenari amb "Proud Mary" i ens va sermonejar de la millor manera possible amb "A change is gonna come" i "None of us are free".

Durant una hora i mitja, l'Apolo del Paral·lel barceloní es va convertir en l'Apollo del Harlem novaiorquès. Soul, r&b, gospel i tocs country; de l'eufòria a la melangia; del ritme trepidant a la cadència suau infectada d'orgue d'esglèsia. Tot en la veu de Solomon Burke, sacerdot -literal- d'una religió que em té com a seguidor.

El desequilibri imperfecte, Martina Klein i jo

Què tenim en comú Martina Klein i un servidor? Sí, d'acord, bellesa i inteligència, però aquest cop em referia a una altra cosa. El que Martina Klein -que ho va explicar dissabte en la seva columna de La Vanguardia- i jo mateix tenim en comú és que aquest darrer cap de setmana hem viscut i patit la bipolaritat que afecta aquest país: dissabte desitjàvem l'èxit de la manifestació contra la sentència de l'Estatut; l'endemà, el triomf de la selecció espanyola en la final del Mundial de Futbol. La meva impressió és que la Martina (és el tercer cop que l'esmento; em permetreu que ho faci ja només pel nom de pila) i jo no som els únics; m'atreviria a dir que en som uns quants, de bipolars. Podia haver titulat, fins i tot, "Mig país i jo, bipolars"... Però està clar que lo de la Martina era més cridaner...

Tenint en compte que la manifestació va ser tot un èxit (per molt que diguin Intereconomía i El Mundo) i que, efectivament, Espanya va guanyar el Mundial, algú podria pensar que estic eufòric. Pos va a ser que no (consti que a partir d'aquest moment ja només parlo per mi, no per la Klein). De la mateixa manera que no sempre 6 i 4 sumen el mateix que 5 i 5, alegria i alegria pot donar com a resultat combinat un cert estat de decepció.

Estic content perquè ha guanyat el millor equip i el que sento més pròxim; me n'alegro per un grup de jugadors als què aprecio (no només als del Barça); i m'ha emocionat el gol d'Iniesta i la seva dedicatòria a Dani Jarque. Penso, a més, que Catalunya podria celebrar aquesta victòria com a pròpia, per molts motius: no només la gran participació de jugadors catalans, sinó una manera de fer, de funcionar, que deixa enrere la fúria espanyola i que té molt a veure amb el model de país que vol projectar Catalunya. Res de res, però. La coincidència amb un moment de profunda decepció amb l'Espanya institucional, juntament amb la manipulació interessada que s'ha fet del suport a la selecció, m'han impedit de disfrutar-ho tranquilament. Diguem-ho clarament: a mi el Tribunal Constitucional m'ha amargat el Mundial.

Pel que fa a la manifestació, el seu resultat va superar les meves expectatives, i em van impactar fortament les imatges que en vaig veure l'endemà (un compromís previ em va impedir d'assistir-hi). Bé, molt bé. I, malgrat tot, també m'ha deixat un regust agredolç. En primer lloc, perquè la manifestació no era un fi, sinó un mitjà per aconseguir uns objectius. El primer, llençar un missatge contundent a la resta d'Espanya. I en això ha estat un fracàs: no se n'han enterat de res. Perquè no volien i perquè el Mundial els ha proporcionat l'excusa per no fer-ho. Hi ha, a més, el problema de l'endemà de la manifestació que, ja ho estem veient, està sent decebedor per tothom. Ara què?

Entorn meu he vist molta eufòria. Uns, perquè un equip de professionals ha guanyat sis partits, criden "Yo soy español", però no se n'adonen que cada cop n'hi ha més que ens en sentim desencantats, d'Espanya. Els altres celebren una manifestació com si hagués de portar, demà mateix, a la independència. Ho celebren no només amb ingenuïtat sinó sense tenir en compte que, si la independència mai arriba, serà mitjançant un procés dolorós per molts dels que, eventualment, hi podríem estar a favor.

Eufòria i banderes. Una mala combinació. I jo, francament preocupat.

(I ja em perdonareu: la meva intenció era que aquest blog fos més aviat frívol, que parlés de petits plaers... Però és que realment estic preocupat.)