The Impressions, un plaer

Un dels problemes de ser aficionat a la música de fa unes dècades és que és molt difícil veure en directe als seus protagonistes, i a més fer-ho en condicions: hi ha el perill de veure artistes fora de forma o bé que et venguin gat per llebre (aquell grup en el què pràcticament ja no queda cap membre original). Per això, en saber que The Impressions actuaven al Black Music Festival de Salt, se'm va generar un dubte: d'una banda, l'atractiu d'un dels noms fonamentals del soul dels 60; de l'altra, l'evidència que no hi seria el seu líder, Curtis Mayfield (cantant principal, guitarrista i compositor), que va deixar el grup a principis dels 70 i va morir ja fa uns anys. Em va decidir saber que, malgrat això, hi serien Fred Cash i Sam Gooden, els companys de Mayfield en la formació clàssica de The Impressions, i el recordar que una de les característiques d'aquest grup era que sovint jugaven amb tres veus solistes dins una mateixa cançó.

En tot cas, els dubtes es van esvair de cop divendres a la nit en el moment en què The Impressions van sortir a l'escenari de la Sala Mirona a ritme de "It's alright". I a partir d'aquí, temasso rere temasso: no per res tenen un dels repertoris més complets del gènere. Amb Cash i Gooden als costats, el centre quedava reservat per Reggie Torian -component des de mitjans dels 70-, que "feia" de Curtis Mayfield, amb una veu molt similar, el que permetia reproduir a la perfecció els arranjaments vocals originals.

Cançons d'amor i també polítiques, com en la seqüència interpretativa que va enllaçar "We're a winner", "Choice of colours" i "This is my country", emocionant. Cançons polítiques a l'estil Mayfield, és a dir, suaus en la forma i contundents en el fons, crides a l'acció en positiu per resoldre els problemes i les injustícies. Cançons que van ser fonamentals en la lluita pels drets civils dels afroamericans als 60 i que encara sonen actuals. A més, un parell d'incursions al repertori de Curtis Mayfield en solitari, amb "Superfly" i "Move on up", que de fet va tancar l'actuació.

Un altre dels punts d'interès del concert era que el trio vocal actuava acompanyat dels locals Pepper Pots (dirigits, això sí, pel fill de Fred Cash al baix), que van complir a la perfecció. La cara del bateria al llarg de tot el concet expressava a la perfecció la felicitat que sentia la banda i bona part del públic...perquè sempre hi ha els pesats que es passen el concert xerrant en veu alta, d'esquena a l'escenari, i que quan sona "People get ready" criden: "Aquesta la conec!". A banda d'això, l'únic punt negatiu és que el concert tot just va durar una hora. Comprensible amb intèrprets que superen de llarg els 70 anys. En tot cas, un plaer, senyors Impressions. Encantat d'haver-los conegut personalment.

Thunders, Lynott i Mariott

És curiós com un va omplint les moltes llacunes té en els seus àmbits d'interès, com pugui ser la música pop-rock. Ara ja fa uns anyets que vaig "descobrir" el New York Dolls, però tot just aquest 2013 m'he posat a investigar en la trajectòria posterior del seu component més emblemàtic, el guitarrista Johnny Thunders, començant pel disc d'estudi amb The Heartbreakers (77) i So alone (78), el primer LP en solitari (i pràcticament l'únic concebut com a tal, ja que la seva discografia posterior es composa sobretot de directes, projectes abortats i sessions casolanes. Thunders va comptar amb la participació d'excompanys seus als Heartbreakers i components dels Sex Pistols, però el més sorprenent és veure com qui s'ocupa del baix en diverses cançons és Phil Lynott. I encara més com en una de les cançons ("Daddy Rollin' Stone") tots dos compareixen protagonisme vocal amb Steve Marriott. No comptava trobar-me dos personatges que em resulten força simpàtics dins aquest disc...

Al cap i a la fi, Thunders (1952) era, via la seva pertinença als New York Dolls i als Heartbreakers, una mena de versió punk i extrema de Keith Richards; Lynott (1949), líder de Thin Lizzy, havia fet evolucionar el blues-rock de Cream cap una mena de rock dur no exempt d'alè romàntic i propi del carrer; i Steve Marriott (1947) havia estat un dels màxims exponents del moviment mod dels 60 amb Small Faces, i després havia derivat cap a una mena de blues-boogie "pesat" amb Humble Pie. Un novaiorquès, un dublinès (mulato, per complicar més les coses) i un londinenc que a primera vista hauríem encasellat dins compartiments diferents de la música popular, però cantant plegats un clàssic d'Otis Blackwell (autor de temes tan populars com "All shook up" o "Great balls of fire". Un homenatge a les arrels comunes, una demostració palpable que com els vasos comunicants entre els artistes veritables són molt més sòlids del que a vegades ens entestem a entendre.

És clar que aquest "Daddy Rollin' Stone" també admet una lectura més cínica, en quant Thunders, Lynott i Mariott també compartien un costat fosc, ple de problemes de personalitat i adiccions a l'alcohol i les drogues que els portarien a la mort massa joves. Primer va ser Lynott, a qui la seva mare va trobar en estat d'absolut col·lapse el dia de Nadal de 1985 i que moriria uns dies després. Mariott i Tunders van morir només amb dies de diferència. Mariott, begut, pressumptament es va quedar adormit amb una cigarreta a la mà que va acabar provocant un incendi al llit i va morir ofegat pel fum el 20 d'abril de 1991. A Thunders el va trobar mort (en principi com a efecte del consum de drogues) en una habitació del seu motel de Nova Orleans Willy DeVille -un altre que va jugar amb el costat fosc però que va sobreviure uns quants anys més-, el dia de Sant Jordi del mateix any.

Glòria incerta... i incomplerta

En els últims anys s'ha convertit en un tòpic -si més no, entre els opinadors de La Vanguardia- referir-se a Incerta glòria, de Joan Sales, com "la millor novel·la sobre la Guerra Civil Espanyola", fins a l'extrem que tenia certa curiositat per comprovar-ho personalment. El fet que aquest any se celebrés el centenari de l'escriptor barceloní i que, sense que sapigués ben bé d'on havia sortit, a casa meva hi hagués un exemplar, em van acabar de decidir.

Realment ha valgut la pena. No entraré en si és o no la millor novel·lar sobre el conflicte del 1936-39 -no tinc criteri-, però certament és una aproximació molt, molt interessant, que té a més la virtut de traspuar la veritat de qui ha viscut el que explica. Així, la narració transcorre entre el front d'Aragó (llargues temporades d'inactivitat trencades per esclats violents) i la Barcelona de la reraguarda (vida quotidiana, racionament i bombardejos). Especialment interessant -perquè potser no és habitual- és el retrat humà dels combatents, figures gens heroiques però dignes.

 Joan Sales (1912-1983), com els seus personatges, va lluitar a l'exèrcit republicà.

Ideològicament també és molt interessant, reflectint el punt de vista del seu autor. Els protagonistes (com Sales) estan adscrits clarament al bàndol republicà -o, per dir-ho més exactament, al bàndol perdedor-, però se'ns en dóna una visió força matisada i no gaire complaent. Hi ha també una complexitat contradictòria en molts personatges: la filla de l'anarquista de pedra picada decideix batejar-se en la clandestinitat, mentre que el seminarista lluita com a sanitari a l'exèrcit popular. Fins i tot trobem una certa ambivalència que queda reflectida en dues frases de Juli Soleràs, l'únic dels protagonistes que en cap moment és narrador directe, dues bromes carregades de raó. Primer, quan diu que hi ha tanta gent passant-se d'un bàndol a l'altre que si la guerra dura molt al final tothom haurà canviat de bàndol. I la segona, encara més aguda, quan diu que probablement el millor fora que els dos fronts s'unissin contra les dues reraguardes.

Tot i això, la meva sensació en acabar va ser que no havia captat, ni de llarg, tot el significat del llibre, especialment pel que fa a la seva part, diguem-ne "filosòfica". Ja que Incerta glòria no és només una novel·la sobre la guerra, sinó més aviat una novel·la sobre la condició humana. M'estava plantejant fins i tot si no valdria la pena fer una segona lectura quan, buscant informació per la xarxa, llegeixo que la versió definitiva de la novel·la (sense censura) té quatre parts. L'edició que he llegit només en té tres. Sembla, doncs, que la segona lectura serà obligada.

300 números de "Ruta 66"

Va ser a l'època de l'institut que vaig començar a comprar-me revistes de música, encara que fos de tant en tant. Recordo que el primer exemplar de Ruta 66 que vaig comprar portava Chuck Berry a la portada, i el primer Rock de Luxe, Chris Isaak. Durant anys vaig comprar fidelment aquestes dues revistes editades a Barcelona (com també ho era el Popular 1, de la qual, però, només vaig comprar algun exemplar) fins a acumular una col·lecció considerable de la qual no fa gaire em vaig haver de desfer finalment. Un dia vaig decidir deixar de comprar el Rock de Luxe, perquè vaig arribar a la conclusió que hi havia massa pedanteria per massa poca substància (sobretot perquè no resistia la comparació amb les revistes britàniques com Mojo i Uncut). Amb el Ruta, he estat més fidel i tot i que ja no el compro religiosament, sí que ho faig amb freqüència.

Ruta 66 manté un punt entranyable, fins i tot després de la remodelació de fa uns anys -introduint el color!!!- que a mí, a diferència de molts lectors entranyables, em va semblar un encert. Val a dir que també he pogut escriure-hi algun cop: després de la meva estada a Nova Orleans, pel primer Mardi Gras post-Katrina, em van publicar un reportatge de vuit pàgines que és una de les feines periodístiques de les quals estic més orgullós. Els anys següents vaig ser un col·laborador molt ocasional: una entrevista a Allen Toussaint (telefònica), un reportatge sobre els grups de la Barcelona dels 60 (arran de la recerca que n'estava fent) i un grapat de ressenyes de discos i llibres diversos. Balanç discret, i més ara que fa força temps que no els proposo res.

Tot això ho explico perquè Ruta 66 ha publicat aquest mes de gener el seu número 300, una efemèride gens menyspreable per a una publicació especialitzada en paper, en els temps que corren, i que per una vegada han volgut celebrar -ells, que són tan poc donats a aquesta mena d'autobombos- amb un exemplar amb continguts ben especials. Per exemple, una llista de les cançons imprescindibles del power pop, entrevistes a Bobby Womack i Steve Van Zandt o un repàs al London calling de The Clash. I el millor autohomenatge: la recuperació de les crítiques als 300 "discos del mes" publicats per la revista. Per tant, ja ho sabeu: si us afanyeu encara el trobareu al quiosc.

2012: un bon any

Fa cosa dir-ho en veu alta, donats els temps que corren, però el 2012 ha estat un bon any per mi. És clar que la base per a poder afirmar-ho és que la crisi econòmica de moment no m'ha afectat gaire -almenys directament-, i avui en dia ja sabem que en aquest terreny, més que mai, resistir és véncer. Tampoc no hi ha hagut problemes greus en altres terrenys "sensibles", com ara el personal, el familiar o la salut. De manera que puc concentrar el meu balanç de l'any en qüestions més frívoles, que al cap i a la fi són les que habitualment respira aquest bloc. (Val a dir que de les poques coses que van bé en aquest país nostre són els castells: el 2012 ha estat la millor temporada de la història, de manera que al cap i a la fi és coherent que per a mi hagi estat un bon any.)

Sens dubte, un dels hits de l'any ha estat les vacances que la Marta i jo vam passar a Gana, i que haurien merescut, sens dubte, una entrada en aquest bloc per elles mateixes. L'oportunitat de viatjar-hi se'ns va presentar pel fet que la meva cosina Raquel hi havia anat a viure al març amb el seu futur marit, que és d'aquest país africà. Això ens va proporcionar una "base d'operacions" a la capital, Accra, i introducció de primera mà a alguns dels aspectes de la vida ganesa. Van ser una vintena de dies genials, absolutament desconnectats de la nostra vida quotidiana, i només per això ja van valer la pena. No us penseu, però, que ens vam dedicar únicament a la "dolce farniente", tot i que hi havia llocs ben adequats per a fer-ho. Vam viatjar a diversos indrets del país, fins i tot amb un vol anterior: al nord, cap al parc natural de Mole, on vam veure de ben a prop elefants, antílops, búfals i micos diversos; cap l'oest per la costa, visitant els antics castells esclavistes de Cape Coast i Elmina...

"Donde fueres, haz lo que vieres..."

Experiències ben diverses i -espero- un bon tast de la complexitat real del país: des dels viatges incòmodes en "tro-tro" a la visita a la urbanització més selecta del país; degustació de plats locals no massa recomanables com el fu-fú; l'assistència a un partit de futbol de la selecció nacional (per només dos euros al canvi); un festival de la cultura Asafo; un concert de música highlife; les pelis infumables que ens vam xupar en els viatges en bus; i fins i tot la troballa d'avions abandonats dels quals, potser, en sentireu a parlar... Resumint: un viatge molt recomanable i un país interessant en el qual potser ara hi ha més oportunitats que a casa nostra (i no ho dic en broma).

En el camp lúdico-musical, el 2012 ha estat un any més aviat aturadet. El projecte de ressuscitar el meu primer grup, Els Txupes, coincidint amb el vintè aniversari, finalment no va quallar després d'uns assajos-temptativa, però si més no va servir per fer-nos uns riures i reprendre un contacte que espero que no tornem a perdre de la mateixa manera... El darrer tram de l'any he pogut col·laborar amb el Graciano, que ha colat un tema al darrer CD de l'aMt, tant a l'estudi com en el concert de presentació del disc. Un plaer, és clar. I ja que parlem d'aMt, al juny vam inaugurar la Capsa de Música i sembla que aquest 2013 sí que pot entrar realment en funcionament... No serà perquè els de l'aMt no ens hi estem trencant les banyes...

Els Txupes 2012. Caldrà esperar al 25è aniversari?

També en el darrer trimestre s'ha fet realitat un altre projecte personal que venia de lluny: la publicació dels resultats de la meva recerca sobre els grups de música pop de la Barcelona dels anys 60. S'ha fet realitat, tot i que no del tot: les retallades han fet que el llibre, publicat per la Generalitat, aparegués només en versió digital. Treure'n una edició en paper són deures pendents per al 2013. Si no ho heu fet encara, visiteu el bloc temàtic d'Eco i Distorsió.

El 2012 també ha estat l'any que he pogut sentir en directe Bruce Springsteen, Mavis Staples, The Dream Syndicate i Josh Rouse, entre d'altres. I, enllaunada, una quantitat de música que ara mateix em veig incapaç de resumir... També ha estat l'any de veure en pantalla gran "Moonrise kingdom", "Drive" i "The Avengers". De llegir compulsivamente la nissaga "Canción de fuego y hielo" i "El día del Watusi" de Casavella. I de xalar amb el cinc de nou descarregat de la Jove. Perquè, com ja us he dit, el 2012 ha estat el millor any de la història castellera. Veieu com no tot ha anat malament?

Música de Nadal que es pot escoltar tot l'any

Sens dubte, un dels factors que reforcen el risc de depressió nadalenca és la banda sonora que, durant aquestes festes entranyables, ens bombardeja des dels fils musicals dels centres comercials, al carrer, a la televisió... "Jingle Bells", "Fum, fum, fum", "Arre borriquito"... És pràcticament impossible d'escapar-hi, ja sigui en versió "villancico rociero", a càrrec d'un cor infantil o bé en l'inevitable especial de Raphael a TVE. Al cap i a la fi, el disc de Nadal és un clàssic que decora (o embruta, segons es miri) la trajectòria de molts artistes, des d'Elvis Presley als Beach Boys, passant per tota la plana major dels vocalistes de jazz i crooners. De fet, Rod Stewart n'acaba de treure un, titulat de forma imaginativa Merry Christmas, Baby, que no he sentit però que segurament és tan infecte com el que darrerament ha publicat aquest cantant d'il·lustre passat.

I, malgrat això, hi ha bons discos nadalencs. És per això que he pensat que us havia de fer alguna recomanació, per tal que pugueu escoltar aquests dies música que us transmeti l'esperit nadalenc sense que també us transmeti ganes de vomitar. La primera recomanació -i la que realment ha motivat aquesta entrada- és Christmas rules, un curiós recopilatori de recent aparició amb noms tan diversos com Paul McCartney, The Shins, Calexico, Rufus Wainwright i Irma Thomas interpretant clàssics nadalencs, ja sigui cançons tradicionals o estàndards. Tot això, sense caure en la gracieta postmoderna fàcil (per exemple, omplir alguna d'aquestes cançons de guitarres distorsionades), sinó més aviat encarant les cançons des del respecte i la voluntat de fer-les creïbles.

I aprofito per a fer-vos un parell de recomanacions més. La primera la recupero del Nadal de l'any passat: A very She & Him Christmas, el tercer disc de She & Him, el grup/projecte/duet format per l'actriu Zooey Deschanel (que protagonitza la recomanable sitcom "The New Girl") i el cantautor indie-folk  M. Ward. De fet, els discos de She & Him sempre tenen un aire retro i un punt cursi, de manera que un disc de nadales és perfectament coherent amb la seva trajectòria. El resultat és un CD que podeu punxar sense perill de sublevació en la festa familiar (fins i tot li agradarà a la vostra àvia) sense sentir que us heu venut completament. Sí, són (algunes de) les mateixes cançons de sempre, però interpretades amb intel·ligència i bon gust.

La tercera recomanació es diferencia de les dues anterior, en primer lloc, perquè és un disc més antic (va aparèixer per primer cop com un EP el 1986) i, segon, perquè està format bàsicament per composicions originals i no per versions de clàssics. Això no és cap garantia, i si no penseu en l'horripilant "Last Christmas" de Wham. Però aquest sí que val la pena que us l'agencieu (i, si em manteniu el secret, us diré que ho podeu fer aquí): Christmas Time Again, de The Db's. Per als qui no conegueu aquesta banda nord-americana, una bona referència pot ser que un dels seus líders, Peter Holstapple (l'altre és Chris Stamey) va ser durant l'època d'Out of Time una mena de cinquè membre de R.E.M. De manera que ja us podeu imaginar què hi trobareu: pop-rock de guitarres, amb un punt de folk i un altre de punk. El disc esva reeditar fa uns anys en versió ampliada i acreditat a nom de The Db's & Friends, de manera que també inclou cançons de Whiskeytown, Marshall Crenshaw, Don Dixon i altres...

I, per si això fos poc, també inclou "Jesus Christ", nadala que originàriament estava inclosa al mític tercer LP de Big Star, i que val ella sola per tot el disc. Deixeu de tal·larejar "El noi de la mare" i arrenqueu-vos amb aquesta petita joia d'Alex Chilton!!!

PD: L'única cançó que apareix als tres discos és, apropiadament, "The Christmas song", el clàssic de Mel Tormé, que sona entranyable en les tres versions: de Paul McCartney, de She & Him i del mateix Alex Chilton.

"Eco i distorsió", llibre i nou bloc

A aquestes alçades de la pel·lícula, suposo que la majoria ja ho sabeu, però per si de cas hi ha algun despistat, us anuncio que fa un parell de setmanes que he creat un nou bloc, "Eco i distorsió". El bloc, de fet, pren el títol del meravellós llibre que he publicat... tot i que de moment només en versió digital.

M'explico: el 2008 em van concedir una beca del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) per a fer una recerca sobre els grups de música moderna a la Barcelona dels anys 60. És a dir, Sirex, Mustang, Lone Star, Salvajes i companyia... Els resultats de la recerca van agradar prou com perquè des del mateix CPCPTC decidissin publicar-los dins la col·lecció Estudis de Patrimoni Etnològic de Catalunya. El problema és que, pel mig, ens ha enganxat la crisi, de manera que el llibre existeix, però no en versió de paper.

Per aquest motiu, he creat un bloc amb el mateix títol per donar a conèixer el llibre i, en definitiva, anar creant ambient per a la possible publicació en paper, segurament mitjançant micromecenatge. Bé, no m'allargo més perquè podeu trobar tota la informació al nou bloc, des d'on a més us podeu descarregar el llibre gratuïtament. Què més voleu?