"Melting Pot": primer balanç

Amb la preestrena diumenge dia 6 es va tancar (de moment) un any llarg de feina dedicada al que s'ha acabat convertint en Melting pot, un documental que explica (o vol explicar) com és possible establir un diàleg entre dues tradicions molt allunyades físicament com són els castellers catalans i els govindes indis. L'oportunitat de fer un documental com aquest va sortir arran del viatge dels Castellers de Sants, l'estiu passat, per actuar durant el festival Dahi Handi a Thane, "petita" població (només quatre milions d'habitants) a tocar de Bombai.

I, en aquest sentit, el primer que cal dir és que una bona part del mèrit d'aquest documental correspon directament a la colla. Des del primer moment van tenir molt clar que volien anar més enllà de la pura crònica del seu viatge (que hagués estat una opció legítima) i reflectir, en canvi, una història més universal, en què el protagonisme estigués repartit entre castellers i govindes. A més, la colla va tenir el coratge d'assumir la tasca de productora, buscant els recursos per finançar un projecte low cost però buscant al mateix temps una qualitat professional. Finalment, també cal atribuir-lis el mèrit que Melting Pot sigui la història sobre el diàleg cultural perquè aquest va ser, efectivament, l'esperit amb què van plantejar el viatge a l'Índia: enlloc de competir, compartir.

En aquest sentit, podem dir que hem tingut la sort de comptar amb una matèria prima excel·lent (l'espectacularitat intrínseca dels castells i govindes, aquest discurs real de diàleg cultural)  i que només calia amanir-ho amb certa gràcia. També és cert que, potser encoratjats per aquestes circumstàncies, vam assumir algunes decisions un pèl arriscades (res d'offs omniscients; res d'entrevistes formals; buscar la màxima naturalitat, també lingüísticament...) que, juntament amb les dificultats de la producció (al cap i a la fi no vam estar ni deu dies a Thane, i hi vam arribar sense pràcticament saber què podríem gravar i què no) ens haurien pogut portar al fiasco. Sembla que ens n'hem sortit. 

 La Marta i el menda, travessant la plaça Openhouse de Thane amb l'ajut d'un anònim escorta. 

Personalment, ha estat un plaer treballar amb un equip heterogeni que ha aplegat vells col·legues d'anteriors aventures professionals (el Capde, el Serra...), noves coneixences que han esdevingut amics (el Pere, el Pau, l'Esther...) i amics procedents d'altres àmbits que també hi han ficat el seu granet de sorra (el Fer, que va acceptar el repte de fer una mescla d'àudio contrarellotge). I, és clar, la Marta, que com a "jefa" m'ha esbroncat pocs cops (i generalment amb raó) i a més m'ha demostrat (a mí, que sóc més aviat enemic del perfeccionisme) que sí, que a base de donar-li voltes i més voltes a les coses el resultat final acaba sent molt millor.

Penso, també, que no agrairem mai prou la feina feta al Pratik Hedulkar, protagonista / productor / traductor i, en general còmplice, fins i tot quan li demanàvem coses que no devia entendre per què volíem. Sincerament, a banda de la Marta, si hi ha una persona de la qual es podria dir que sense ell el documental no existiria és el Pratik.

Punt i apart també per la banda sonora original, composada (també contrarellotge) per Gerard Alís i interpertrada fonamentalment per ell mateix i Manu Sabaté a la gralla. Penso sincerament que aquesta música mereix tenir vida més enllà de la pel·lícula, i més en un món casteller que, tocs tradicionals a banda, necessita una banda sonora més rica que l'odiosa Polca d'Ours o les cançonetes mestisso-postisses que parlen de "tocar el cel amb la mà" i que darrerament ens estan envaïnt... 

Queda lleig dir-ho, però l'estrena va ser un èxit. Sí, podem pensar que era públic "captiu", composat fonamentalment membres de la colla i mecenes del documental, i és així. Però també és cert que justament per això podien ser molt exigents i crítics si el resultat no hagués correspost a les seves expectatives (per cert, teniu l'opinió d'un dels assistents, l'amic Xavier Brotons, aquí). Pels que no vau poder (o no vau voler) assistir-hi, sembla que hi haurà més ocasions. Cal veure quina és la vida posterior que li sabem donar al documental, però jo sóc bastant optimista en aquest sentit i penso que tenim Melting Pot per estona.

La construcció dels relats històrics nacionals

El vaig comprar per Sant Jordi -em va cridar l'atenció en una de les parades de la Rambla de Tarragona, malgrat que no n'havia sentit res- i l'he devorat en pocs dies, amb gran plaer: La invención del pasado. Verdad y ficción en la historia de España, de l'historiador gallec Miguel-Anxo Murado. El llibre ha anat fins i tot més enllà de les meves expectatives: si fa no fa, tots sabem (o intuïm) que la "història", qualsevol història nacional, està convenientment maquillada, que la memòria és sel·lectiva i que tots escollim la manera més favorable per construir el relat del nostre passat.

Però Murado fins i tot va més enllà i fa una esmena a la història com a ciència que en alguns moments sembla total. No és tan sols que hi hagi manipulacions interessades, és que directament, quan parlem del passat no podem parlar de "fets", perquè mai poden ser comprovats objectivament. Pel que fa a la major part de la nostra història, ni tan sols disposem de fonts realment fiables, presencials, que ens expliquin què és el que realment va passar en aquell moment. Així, per exemple, es pot qüestionar amb tota contundència que la invasió islàmica de la península tingués lloc el 711, que es resolés en una sola batalla decisiva, i fins i tot que fos ben bé una invasió militar. I això només és un exemple!

Murado va desmuntant els diferents elements que han intervingut per configurar el relat històric: les fonts, que sovint no són contemporànies als fets; el mal ús d'obres literàries com El Cantar del Mío Cid o el mateix Quixot com si descrivissin una realitat i no una ficció; el paper de la pintura de temàtica històrica en la definició d'unes imatges concretes; les "reliquies" i objectes que ens han arribat del passat, així com els edificis; i, lògicament, també la intencionalitat política dels qui han definit la història en cada moment... Tot això ha definit una història plena de mites, falsetats o afirmacions simplement indemostrables, que sovint la història acadèmica ha acabat refutant però que en canvi es continuen reproduïnt en llibres de divulgació, textos escolars i les visions que es traslladen al cinema o la televisió.

Em sembla especialment interessant el fet que l'autor no té (o no explicita) una intencionalitat política en la seva denúncia de com s'ha construït aquesta falsa història d'Espanya. En aquest sentit, deixa molt clar que les mateixes crítiques es poden fer a qualsevol altra història nacional (és molt interessant quan demostra que les històries d'Espanya, França i Anglaterra reprodueixen un mateix esquema). Hem de suposar que si ho exemplifica en la història espanyola és, sobretot, perquè tant el lector com ell mateix hi estan més familiaritzats.

Sent història d'Espanya es tracta, lògicament, d'una història d'Espanya de matriu castellana, una visió romàntica que encaixa perfectament amb el discurs de Rajoy que Espanya és "la nació més antiga d'Europa". I és una llàstima en aquest sentit que no disposem d'un text equivalent (almenys jo no el conec) que destripi com s'ha confeccionat la història de Catalunya, des del suposat primer parlament d'Europa al 1714. Sens dubte, seria un material interessant en el moment en què ens trobem.

A la carretera (EUA 2004)

El 14 de març de 2014, el dia que Zapatero va guanyar les eleccions després dels atemptats islamistes a Madrid, va ser també el meu darrer dia de feina a El Punt, després de dos anys i escaig de responsable de l'edició del cap de setmana a Tarragona. Exhaust i cremat, necessitava un respir. Havia arribat a aquesta conclusió després del Nadal, de manera que amb força antelació vaig pactar que treballaria fins la nit electoral i, donat que l'endemà tindria temps i diners estalviats, vaig tenir clar que havia d'aprofitar per viatjar. L'elecció per mi va ser òbvia: me n'aniria als EUA, no a un lloc en concret, sinó a viajar amunt i avall.

El que no pensava en un primer moment és que a més ho faria acompanyat. David Unger havia coincidit amb mon germà d'Erasmus a Aberdeen, i durant anys havia passat pràcticament cada Setmana Santa a Tarragona. Jo, al meu torn, havia tret rendiment de les seves estances a Dublin i Londres. Vaig escriure'l per demanar-li consell, especialment sobre la viabilitat de viatjar en transport públic pel seu país. La seva resposta, de fet, va ser una proposta: després d'anys a Europa, tornava a casa per una feina que havia aconseguit a Seattle. Abans, però, tenia una boda a Washington DC, i no li sabria gens greu de fer un bon viatge abans de començar una feina que, d'alguna manera, semblava que li suposaria posar a fi a la vida més aviat nòmada que havia menat durant molts anys. Les dates quadraven.

Així, ens vam reunir a Washington DC, a casa d'un amic seu (una de les virtuts de David és que té amics diposats a deixar-li un sofà o un llit a pràcticament tot el planeta). Amb una petita aportació meva, ell es va comprar un cotxe de segona mà, un Toyota Celica vermell que ens havia de dur a l'altra banda del país i que després va continuar fent servir durant anys. Lògicament, no podíem marxar fins l'endemà de la boda, i a més ell volia passar uns dies a Portland, a casa dels seus pares, abans de començar la feina. Tot això ens deixava unes tres setmanes per recórrer la distància entre aquests dos punts. Jo vaig imposar la ruta més llarga, i en això vaig ser inflexible: havíem de passar pel sud, malgrat les seves reticències de ianqui.

En color lila, la ruta que vam seguir per anar de Washington a Portland. Certament, no la més curta possible. 

Si no ho recordo malament, van ser en total 20 jornades de viatge en cotxe. Generalment féiem potser unes cinc hores de cotxe al dia, tot i que també vam fer un parell de tirades més llargues i també hi va haver alguns dies que no vam conduir. La ruta i fins on arribaríem cada dia ho decidíem sobre la marxa: no hi havia més planificació que els nostres interessos (no sempre coincidents) i algunes persones que ell volia veure pel camí. I certament és un país que cal recórrer en cotxe. Vam travessar "només" dotze estats: Virgina, Tennessee, Missouri (durant una horeta com a molt), Arkansas, Mississipi, Louisiana, Texas, Nou Mèxic, Arizona, Nevada, Califòrnia i Oregon.

El David i jo amb el Toyota Celica, fent-nos els xulos a Monument Valley.

Per mi, com intuïrà qualsevol que em conegui, va ser un viatge apassionant. D'alguna manera, va acabar estructurant-se a partir de quatre grans eixos que van anar succeint-se cronològicament en el viatge. El primer, la història i la política, amb l'estada a Washington i la visita a les cases els presidents Jefferson i Jackson. El segon, el musical, a mida que passàvem per Nashville (Ryman Auditorium, Country Music Hall of Fame), Memphis (Graceland, els estudis Stax i una excel·lent expo de l'Smithsonian) i Nova Orleans (tota ella). D'aquí, i després de passar per Texas com una exhalació, el món mític del Far West, entrant a Nou Mèxic per Fort Sumner (on van matar Billy The Kid); les restes arquològiques dels indis Pueblo i els centres històrics de Santa Fe i Albuquerque; el Chelly Canyon (més impressionant per mi fins i tot que el Grand Canyon); la petita reserva d'Acoma, amb el vell poblat d'adobe dalt d'una mesa; i per suposat Monument Valley. I el darrer tram del viatge, l'Amèrica del show business: Las Vegas (dormint al Tropicana, "the way Las Vegas was meant to be") i Los Angeles, on vaig conduir pels carrers de Beverly Hills però em vaig quedar sense anar a la platja de Santa Monica, una de les grans frustracions del viatge. De propina cal afegir-hi els dies que vaig passar a Portland i, ja sol, a San Francisco (probablement, la millor ciutat dels EUA perquè un europeu hi visqui), des d'on tenia el vol de retorn. En total, 40 dies lluny de casa, sense haver de pensar en la feina que ja no tenia.

A Memphis, davant Graceland, la mansió d'Elvis: punt imprescindible en un viatge a l'ànima d'Amèrica.

Per mi, és clar, va ser una experiència genial. Necessitaria molt més espai per explicar-vos els mil i un detalls i anècdotes, però no puc deixar d'esmentar almenys, pel punt surrealista, les dues nits que vam dormir en un convent de monges catòliques a Jonesboro (Arkansas), ciutat que tenia com a màxim atractiu un Walmart, perquè David volia retrobar-se amb un capellà que havia conegut a Roma. O màgiques casualitats com que l'única nit que vam passar a Nashville puguéssim assistir a un concert de Calexico en un petit bar. I les converses amb el David, mentre conduïem, sobre mil i un temes i, sobretot, sobre les diferències entre els nostres respectius països. Un viatge, per tant, entre el sublim i el terrenal; entre l'anècdota i la categoria; entre el friquisme, la mitomania i la Cultura amb majúscules.

Ja fa deu anys...

"They don't know": de Kirsty MacColl a Lydia Loveless

Avui en dia a Kirsty MacColl se la recorda sobretot com la noia que canta amb Shane McGowan al clàssic nadalenc "Fairytale from New York", de The Pogues. Però el llegat d'aquesta britànica, tràgicament morta l'any 2000 amb només 41 anys, va molt més enllà d'aquest hit, tant pel seu treball en solitari com per les col·laboracions (va treballar amb The Smiths, Billy Bragg, Evan Dando i Robert Plant, entre d'altres). Va aplicar el seu talent a una gran varietat de músiques, des del folk (el seu pare era Ewan MacColl) a la música de ball passant pel country i els ritmes llatins, però tot passat per la seva pròpia personalitat i sense renunciar mai a la voluntat de fer música pop, en el bon sentit de la paraula. I, a sobre, a més de vocalista personal també era una compositora i lletrista excel·lent i fins i tot productora. Una artista completa, per tant, com encara n'hi havia ben poques als anys 80. [Per cert, l'any passat en teoria es van reeditar els seus àlbums, amb cançons extra, però encara continuo buscant-los sense èxit.]

Però malgrat aquest ampli llegat, jo m'estimaria la Kirsty MacColl encara que només hagués gravat una cançó, el seu primer single i, casualment, també la primera seva que vaig sentir: "They don't know". El 1979, en plena ressaca punk, Kirsty va debutar amb una meravella melòdica, de lletra innocent i un punt naïf ("però ells no saben res de nosaltres i mai han sentit parlar de l'amor", diu com a resposta a les crítiques dels amics), que recuperava l'estil de les girl groups dels 60. Per mi és una petita joia i una cançó que no puc escoltar (o tal·larejar) sense somriure.



La cançó va ser un èxit... però cinc anys més tard i en versió de Tracey Ullman. Versió produïda per la pròpia MacColl, que també hi feia les segones veus. A partir d'aquí, la cançó ha estat també versionada per Andrea Corr o els Gigolo Aunts, entre d'altres. I ara fa unes setmanes que tot just n'ha aparegut una altra, de Lydia Loveless, que fa servir la cançó per tancar el seu nou àlbum Somewhere else. Ella mateixa ha explicat que quan van acabar d'enregistrar el disc encara tenien un temps extra d'estudi i va decidir incloure el tema: "És una cançó pop molt simple, gairebé perfecta. La lletra és increïblement intel·ligent, però no autoconscient de la seva intel·ligència, si això té sentit. Tenia la sensació que l'àlbum va cap avall, cap avall, que vaig pensar que havia d'acabar amb una nota alta. Et vas deprimint i comences a beure, i llavors l'acabes amb una petita i feliç cançó pop." La versió de Loveless és fidel a l'original quant a estructura i melodia, però alguns petits detalls en l'arranjament (el tempo lleugerament accelerat, molta més presència de guitarres elèctriques, el contrapunt de la segona veu masculina) li aporten més múscul i fins i tot tinc la sensació que la milloren.



Ha estat gràcies a aquesta versió de "They don't know" que he descobert l'existència de Lydia Loveless, i això també li haig d'agrair a Kirsty MacColl. Loveless és una jove (23 anys!) cantant i compositora enquadrada dins el country alternatiu o, com en diuen alguns, insurgent. Somewhere else, el seu tercer LP i segon per Bloodshot Records, és excel·lent i addictiu. Loveless, que està casada amb el seu baixista i va començar a cantar acompanyada del seu pare a la bateria, s'ha rebelat contra els constrenyiments propis de la música country, i més per les dones, i no té por d'exhibir la influència dels Rolling Stones o del punk o de cantar sobre l'alcohol: "Hi ha tanta pressió com a dona per encaixar en un gènere predeterminat. Jo animaria les dones a escriure sobre qualsevol cosa que els surti i a no preocupar-se per sonar com algú que hagi sortit abans. Ser realment una mateixa és no tenir por." Ho hauria pogut dir Kirsty MacColl.

Donny Hathaway, "descobriment" musical del 2013

Dir que un dels meus descobriments musicals del 2013 ha estat Donny Hathaway, mort el 1979, implica reconèixer que potser miro (o escolto) més cap enrere que cap endavant, però crec que a aquestes alçades aquesta confessió no sorprendrà ningú. Sí que potser és sorprenent que hagi trigat tant a convertir-me en fan de "Mr. Hathaway", tal i com l'esmentava Amy Winehouse al seu exitàs "Rehab". Sí que sabia de la seva existència i l'associava a alguns dels meus soulmen favorits, com Curtis Mayfield i Jerry Butler (tots tres nascuts a Chicago), però realment mai m'havia preocupat d'aprofundir-hi.

La meva introducció a Donny Hathaway va ser gràcies a Live (72), difícilment millorable tarja de presentació ja que exhibeix totes les facetes d'aquest artista: autor però també genial intèrpret de cançons alienes; vocalista sublim (allà, amb Marvin Gaye), però també remarcable pianista; igualment excel·lent en temes eminentment rítmics ("The ghetto") i en balades com el "Jelous Guy" de John Lennon... I si era capaç de tot això en directe, què no podia fer a l'estudi de gravació, on a més podia afegir-li les seves qualitats d'arrangista? Durant els primers 70 devia fer la sensació que no hi havia límits per Donny Hathaway, però el cert és que era un tipus depressiu que cap al 1974 va desaparèixer de l'escena. Quan semblava que de mica en mica recuperava la seva carrera artística es va llençar per la finestra des del quinzè pis on vivia. Per tant, una carrera curta i una discografia encara més, concentrada bàsicament entre el 1970 i el 1973.

Davant una obra breu però d'altíssim nivell com aquesta, la millor opció és aconseguir-la sencera. Un propòsit que es va començar a fer realitat amb l'adquisició d'una d'aquestes capsetes de preu proporcionalment econòmic que inclouen cinc CDs d'un mateix artista, les Original Album Series de Warner. En aquest cas, el tres LPs d'estudi de Hathaway, el directe esmentat i el pòstum In Performance (80). Només uns mesos més tard m'assabento de l'edició d'una boxset dedicada al soulman: Never My Love: The Anthology (2013). I l'alegria és completa en descobrir que el seu tracklist limita al mínim les duplicacions amb els discos que ja tinc, i, al contrari, juntament amb ells pràcticament conforma una "Integral Donny Hathaway". De fet, només el primer dels quatre CDs de la boxset és una mena de "grans èxits" del cantant, i tot i així inclou diversos temes que no van aparèixer en els seus LPs, així com d'altres en versió single, mentre que el quart CD recull tots els duets que va enregistrar amb Roberta Flack. Els altres dos compactes són de material inèdit: el primer, en directe, no aporta gaire cosa al que ja sabíem, però el segon, amb enregistraments d'estudi del 1974 en endavant, sí que ens ajuda a completar la història i demostra que, encara que no publiqués cap disco, Donny Hathaway sí que va estar actiu els darrers anys de la seva vida. La qual cosa fa encara més tràfica la seva mort.

Els músics de ficció i les cançons que mai no van existir

Recordeu quan, a mitjans dels 60, la parella folk Mitch & Mickey van enamorar els EUA amb el seu "petó al final de l'arc de Sant Martí"? O quan, a principis dels 70, els nord-americans Stillwater i els britànics Strange Fruit eren dues de les grans sensacions del hard rock que es podien veure en directe? I els hits comercials del duet Pop! a mitjans dels 80? Els recordeu? Probablement no, i és lògic perquè cap d'aquests artistes ni de les seves cançons van existir mai... fins que algú va decidir fer-ne una pel·lícula.

Inside Llewyn Davis, la darrera pel·lícula dels germans Coen, demostra un cop més que, almenys per mí, a la gran pantalla funcionen millor les històries de músics quan aquests són de ficció (malgrat que puguin estar inspirats parcialment en un o diversos de reals, com és el cas). Potser perquè, per tal de dotar-se de tensió dramática, el clàssic biopic d'estrella pop acaba reproduint inevitablement els mateixos esquemes (vegeu, per exemple, els dedicats fa uns anys a Ray Charles i Johnny Cash) i a més te la complicació d'haver de resistir la comparació amb els artistes originals. Quan els protagonistes són de ficció, en canvi, és possible crear personatges arquetípics i en aquest cas descobrir els referents que s'han fet servir és un al·licient.

Quan parlem de músics de ficció, un altre element que a mi em sembla fascinant és que, en bona lògica, cal dotar-los també d'un repertori que no existeix, d'una música i sovint uns suposats èxits que encaixin perfectament en aquella realitat en la que se'ls està inserint. És a dir, uns èxits (o fracassos) que no ho van ser ser (perquè no existien), però que ho podrien haver estat (si haguessin existit). I mentre en altres suports narratius (com ara una novel·la) es pot prescindir més o menys d'aquesta música irreal (n'hi pot haver prou amb invertar-se un parell de títols i potser una petita descripció), en una pel·lícula no hi ha més remei que dur a terme tot el procés creatiu: cal composar aquestes cançons, cal arranjar-les i cal enregistrar-les.

Val a dir que en el cas d'Inside Llewyn Davis, aquesta jugada d'inserir en la realitat unes cançons que realment no van existir no ha estat pràcticament necessària: en retratar una escena, la del Greenwich Village del 1961, que bàsicament ho era d'intèrprets i no d'autors, Oscar Isaac i la resta del repartiment n'han tingut prou amb cantar cançons, tradicionals o no, que ja formaven part d'aquell repertori (i que consti que ho fan magníficament, i que un dels mèrits de la pel·lícula és que respecta íntegrament aquestes interpretacions).

Sí que hi ha una escena, però, en la que es fa servir aquest recurs: la de l'enregistrament d'un tema suposadament composat pel personatge interpretat per Justin Timberlake (ni més ni menys), una mena de cançó novelty a propòsit de la cursa espacial titulada "Please Mr. Kennedy". Lògicament, aquí hi ha una voluntat paròdica per part dels Coen (com sovint hi ha en aquestes músiques de ficció), però al mateix temps, i aquesta és la gràcia, és una cançó que realment s'hauria pogut escriure, arranjar i enregistrar el 1961. I que, efectivament, podria haver estat un gran èxit malgrat ser, als ulls de Llewyn Davis i qualsevol que es considerés (llavors i avui) un artista seriós, una gran tonteria.



Doncs bé, aquest recurs que a Inside Llewyn Davis és més aviat anecdòtic té un paper molt més central en d'altres pel·lícules, en les quals entorn uns músics de ficció ha estat necessari construir tot un repertori amb un esforç de versemblança. Algunes d'aquestes cançons han acabat sent memorables. I alguna, fins i tot, èxits reals (déu n'hi do la paradoxa!). Són cançons, per tant, que poden tenir prou qualitat com per tenir vida més enllà de la pel·lícula que les ha creat, però que tenen sentit i han de ser disfrutades sobretot en relació a aquesta. I és interessant saber també qui en són els creadors i intèrprets reals (que poden ser, o no, els actors que apareixen en pantalla).

Si tinc prou temps i energies, aniré repassant-ne unes quantes en aquest blog al llarg dels pròxims mesos. Espero que algú m'hi acompanyi. I descobrirà que la història fictícia de la música popular pot ser tant o més interessant que la real.

Homenatge als mestres de la cançó a dues veus

Ha mort Phil Everly, el petit dels Everly Brothers. Segurament per molts els Everly Brothers siguin una simpàtica nota al peu de la història de la música pop, gràcies als seus èxits com "Bye bye love", "Wake up Little Susie" o "All I have to do is dream". Però la contribució dels dos germans és qualsevol cosa menys anecdótica: juntament amb Buddy Holly, van ser claus en la transició del rock primigeni amb arrels bàsicament en el r&b cap a un pop més suau però també més complex, amb més matisos, i van aportar-li la sensibilitat i el so acústic del country i el bluegrass. Però, sobretot, van destacar per les seves harmonies vocals: dues veus sonant com una de sola, generalment Phil dalt i Don baix, aconseguint un so perfecte. Per això van ser mestres de Lennon i McCartney, de Simon i Garfunkel, de Parsons i Hillman, d'Edmunds i Lowe i, fins i tot, d'Olson i Louris. Vaja, i també de Manolo i Ramón.

Els Everlys s'han convertit en una de les meves petites obsessions musicals, ja que tenen una discografía llarga i plena de tresors a descobrir (a més d'algunes bonyigues). Lògicament, pràcticament tot el que van gravar per Candence als anys 50 és imprescindible, però quan el 1960 es van passar a Warner van continuar facturant petites joies pop. És cert que a mitjans de la dècada estaven una mica desubicats, però cap a finals de la mateixa estaven a l'avantguarda del country rock amb àlbums tan interessants com Roots i diversos singles excel·lents. I encara als 70, ja a RCA, van oferir un parell d'LPs molt disfrutables, versionant Kriss Kristofferson o John Prine i amb temassos propis com "Green river". En aquest sentit, cal dir que tot i que bàsicament els recordem com intèprets (la majoria dels seus primers èxits sorgits de la ploma de Boddleaux Bryant), tant Phil com Don també van composar algunes grans cançons.



I si dubteu de la vigència musical dels Everly Brothers, aquest passat 2013 han aparegut diversos discos d'homenatge als germans. El més mediàtic és Foreverly, a càrrec d'una parella inesperada formada per Norah Jones i Billie Joe Armstrong, el cantant de Green Day. Tots dos han repassat el que de fet va ser el primer LP dels germans, Songs our daddy taught us, que com el títol indica era un recull de cançons folk. Punt positiu per Jones i Armstrong -que realment sonen molt bé junts- per aquesta opció que demostra coneixement del llegat Everly. I imaginem-nos ara quin teen idol actual -perquè això és el que eren els Everly el 1958, teen idols- tindria els collons d'enregistrar un disc de cançons populars totalment en acústic.

What the brothers sang és fins i tot més interessant en el sentit que conté cançons de totes les èpoques Everly: algun èxit (com ara "Devoted to you" o "So sad"), però també temes francament obscurs com "Omaha" i d'altres que no associaríem immediatament als Everly però que, com diu el títol, els germans van cantar en algun moment. Els seus responsables són Bonnie "Prince" Billy i Dawn McCarthy, tots dos cantants indie folk, i que opten per un acostament menys reverent que el de Jones i Armstrong, cosa que també s'agraeix.